Dimecres es va saber que la titular del jutjat d'instrucció número 18 de Barcelona s'ha negat a investigar les tortures patides per Carles Vallejo el 1970 a la prefectura de la Via Laietana de Barcelona. La magistrada no ha volgut admetre a tràmit la querella presentada per l'històric activista sindical i actual president de l'Associació Catalana de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme contra sis agents de la policia per crims de lesa humanitat. Ho ha fet, malgrat que per primera vegada la Fiscalia havia reclamat que s'investigués, emparant-se en la nova Llei de memòria democràtica i amb l'argument que aquest tipus de delictes no prescriuen mai.

La decisió, però, no aturarà Vallejo, que ja ha anunciat que hi presentarà recurs, amb el suport del Centre Irídia -també ho farà la Generalitat, personada com a acusació popular-, amb la voluntat de fer justícia i acabar amb la impunitat dels crims franquistes. No serà l'última querella per tortures a la tenebrosa prefectura de la Policia Nacional, epicentre del terror de la dictadura a Barcelona, ja que properament en presentaran una els germans Josep i Maribel Ferrándiz.

Entrevistem Vallejo a la seu de l'associació memorialista que presideix, ubicada a l'enorme complex de CCOO a la Via Laietana i, per tant, a pocs metres de l'escenari on va ser torturat durant 20 dies fa més de mig segle. Parlem d'aquests fets, de la batalla perquè s'investiguin els crims de la dictadura, de la importància de les polítiques de memòria, de la lluita constant per aconseguir un món millor i de la demanda per reconvertir l'espai policial en un centre de memòria i reparació de les víctimes.

Antic treballador de la Seat, activista de CCOO -tant sota la dictadura com posteriorment-, militant primer del PSUC i després d'ICV, Vallejo subratlla que la transformació de la Via Laietana 43 -la prefectura- ha de posar-se damunt la taula en les negociacions dels partits independentistes amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez.

Us ha sorprès la no admissió a tràmit de la querella?

És una sorpresa relativa, era una de les possibilitats. Crèiem que l'argumentari jurídic era prou potent i s'hi sumava el recolzament de la pròpia fiscal de Drets Humans i Memòria Democràtica perquè el jutjat número 18 l'admetés a tràmit. Però bé, el seu posicionament ha estat el de sempre, argumentar el pretext que la Llei d'amnistia ja ha amnistiat aquest tipus de delictes i que, per tant, ja estan prescrits.

El nostre argumentari és que els delictes de lesa humanitat i la tortura són imprescriptibles i, per tant, com a mínim calia el primer pas, investigar, independentment dels resultats. Però sense investigar el meu cas o d'altres, creiem que és un posicionament absolutament contrari a l'esperit de la Llei de Memòria Democràtica i, per tant, seguirem perseverant, presentarem el recurs i anirem a les instàncies pertinents, com el Tribunal Constitucional o el Tribunal Europeu de Drets Humans, no pararem.

Què argumentaran en el recurs?

Argumentarem el que ja hi ha a la querella, amb el suport de l'argumentari de la fiscal de Drets Humans i Memòria Democràtica, que és el que no ha tingut en compte la jutgessa. El primer que farem és instar a la fiscal que ella faci el seu propi recurs de cara a la interpretació de la llei [ja ha confirmat que el presentarà], que té un sentit positiu i ampli amb la idea que els delictes de lesa humanitat són imprescriptibles i el dret a la investigació està per sobre d'altres circumstàncies.

De moment, però, la sensació és que la impunitat es manté.

Sí, però ja ve de lluny i aquesta és la nostra lluita per la cultura democràtica. És un tema personal, però alhora és col·lectiu, fem el pas persones per posar en evidència la situació que encara perdura d'aquesta impunitat i per fer justícia.

Que presentin un recurs i noves querelles de persones torturades, com la futura dels germans Maribel i Josep Ferrándiz, indica que no s'aturaran i seguiran reclamant acabar amb la impunitat i investigar els delictes del franquisme?

Nosaltres, com les Abuelas de la Plaza de Mayo, no pararem.

Estem al número 16 de la Via Laietana i la prefectura s'ubica al número 43, molt a prop. Tant per la seva trajectòria sindical, a CCOO, com per l'activitat actual com a president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme inevitablement hi ha passat milers de vegades per davant. Què sent quan ho fa?

Bé, hi ha èpoques i moments. Vam passar d'una fase en què, com molts ciutadans i ciutadanes de Barcelona, el primer que feies era intentar evitar passar-hi o, si et veies obligat a passar per la Via Laietana, anar per l'altra vorera. Encara hi ha persones que se senten molt malament quan han de passar per allà. Ara estem en una fase de lluita per la recuperació de l'espai i hem fet moltes activitats de manifestació davant mateix i, per tant, això ja et dona la força per anar-hi. Però realment sí o sí et venen els records del que vas passar allà i sobretot de les moltíssimes persones que no han sigut capaces de poder recuperar-se del trauma que hi van viure i també de les que van matar o van morir a conseqüència de les tortures. Com deia, però, estem en una fase de lluita i, com deia Primo Levi, fer memòria és un deure, perquè si nosaltres no ho expliquem ningú ho farà.

Han passat 53 anys de la seva detenció i tortura, 48 des de la mort del Franco i 45 des de l'aprovació de la Constitució democràtica. Moltes víctimes ja han mort, també molts torturadors. És inevitable que pensin no que es va tard, sinó que es va tardíssim?

Sí i no perquè no s'hagi lluitat. Aquesta associació ja va començar a actuar clandestinament els últims anys de la dictadura per recollir la solidaritat, però després immediatament es va posar les piles per aconseguir reparacions, sobretot materials, perquè en aquell moment era una situació tan bèstia la de gent que potser havia estat 20 o 25 anys a les presons que necessitaven la reparació material per poder reconstruir les seves vides. Així, la primera reivindicació va ser que els anys a presó els hi comptessin a la seguretat social. Aquesta generació que van perseguir va dedicar molta part de la seva activitat a recuperar drets que van perdre per estar a la presó, com indemnitzacions o com l'amnistia laboral per poder ser readmesos en empreses o l'administració.

Hem passat per diverses etapes, el problema ha estat que per a la societat en general i per a les forces polítiques aquesta qüestió de la impunitat i de la memòria va quedar en un segon pla, i només els interessats directament estaven batallant per les seves circumstàncies personals. Això és conseqüència de 40 anys de dictadura, a l'ambient predominava "no parlem d'aquestes coses no sigui que hi hagi una altra guerra". És la por que va imposar la dictadura i també una certa amnèsia selectiva per sobreviure de la gent que va patir terribles conseqüències el que va paralitzar la societat. I, de fet, diem que són les generacions dels nets les que van recuperant la memòria, perquè no sabien que al seu avi l'havien afusellat o estava desaparegut perquè la família no els ho havia explicat.

El moment de major decepció va ser a partir del 1982, quan el PSOE arriba al Govern espanyol amb una majoria absoluta incontestable i no reactiva el tema?

De fet diem que la Transició es va desnaturalitzar sobretot quan es podia haver fet de veritat, que és amb la majoria absoluta d'esquerres. Durant els anys precedents havia guanyat la UCD, un partit hereu del franquisme, i hi havia el que deia el Manuel Vázquez Montalbán, una correlació de debilitats, el búnquer d'una banda que no tenia força per tirar enrere, però també l'oposició que no vam acumular les forces per a una ruptura. Però el moment idoni que hauria sigut aquesta majoria absoluta d'esquerres es va desaprofitar totalment. Jo crec que deliberadament, perquè quan el 1986 es va commemorar el 50è aniversari del cop d'estat l'enfocament va ser primer una declaració absolutament equiparant els dos bàndols i després la pròpia imatge de la desfilada, en què es va posar un militar de La Nueve juntament amb un de la División Azul. El discurs dominant en aquell moment era que tan bons eren els de la División Azul com els que van alliberar París i això no es va trencar a nivell institucional fins a la llei [de memòria] del 2007 del Zapatero i es va reforçar amb la del 2022.

Per situar una mica el lector, el detenen per primera vegada el 1970. Tenia 20 anys, en feia un que treballava a la Seat i l'acusen de propaganda i agitació il·legal, per la seva activitat sindical a CCOO, aleshores una organització clandestina. Com va anar?

Sortia de casa per anar a treballar i no m'ho esperava, perquè sinó no hauria anat a dormir-hi aquella nit. Em van esperar a la porta i se'm van tirar a sobre uns de la Brigada Político-Social, anaven camuflats i ja em van posar al cotxe per anar directes a la Via Laietana. Al cotxe ja van començar les vexacions, els cops i els insults. Et preparen per al que ve després en el trànsit des de la detenció fins a arribar a la Via Laietana.

Va tenir la mala sort que quan el detenen regia l'estat d'excepció, perquè s'estava en el procés de Burgos, el que va permetre allargar fins a 20 dies la seva detenció.

Els que estàvem compromesos amb la lluita antifranquista a diferents àmbits, sabíem que corries el risc que tard o d'hora pogués haver-hi una caiguda. I, de fet, teníem els nostres llibrets de com resistir la tortura, però clar, estava pensat en circumstàncies normals, que era resistir tres dies, que era l'habeas corpus en el tardofranquisme. Però van declarar un estat d'excepció que fonamentalment era la possibilitat de tenir-te en detenció governativa, o sigui amb la policia, indefinidament. I això és el més terrible de tot. Resistir tres dies a la tortura és una manera de mantenir-te tancat, sabent que té una duració limitada i que després vas a la presó o al jutge. Però l'estat d'excepció estava pensat per això, per doblegar les persones a través d'una situació de detenció governativa indefinida, i per tant, d'interrogatoris i tortures d'una manera indefinida. I això és el pitjor dels malsons.

Suposo que en una situació així es perd completament la noció del temps.

Quan parlem d'anar al lloc del delicte és anar a les cel·les de la Via Laietana, que evidentment ara no seran iguals, però que més o menys sabem on estan i és una part que no té finestres a l'exterior i on estàs contínuament amb una llumeta i no saps si és de dia ni de nit, perquè efectivament després d'una setmana perds la noció del temps. Cada dos, quatre, cinc o sis hores et pugen a interrogar-te i, per tant, a torturar-te, i no et deixen el temps mínim per poder-te recuperar o tenir una certa serenor.

En aquell estat, quan l'envien a la Model, on va estar-hi mig any, és gairebé un alliberament, tot i que a algú li pugui semblar contradictori.

És una experiència compartida amb altres companys que sembla paradoxal, però la sensació nostra era que la presó era un cert alliberament. S'acaba un malson i en començava un altre, però que era sobretot el patiment per la privació de llibertat, però on saps que no hi ha una tortura directa. Era una presó immunda, que no tenia res a veure amb les actuals, però d'entrada ja no estàs sol, estàs amb altres presos polítics i, per tant, hi ha un col·lectiu que es pot defensar davant de qualsevol arbitrarietat i alhora estàs en unes condicions d'una manca de salubritat, d'una presó absolutament fosca, però sense les tortures que pateixes quan estàs en mans de la policia.

Com sent que un episodi tan dur com aquest li ha marcat la vida? En alguna entrevista ha explicat que, per exemple, mai han rebut cap tipus de suport psicològic des de l'administració.

De fet, és que ni tan sols ens han considerat víctimes, directament. Encara que a mi la denominació víctima tampoc m'agrada, perquè tens la sensació que víctima pot ser una víctima passiva i nosaltres som víctimes proactives, perquè vam ser represaliats perquè ens oposàvem al franquisme. Però veus com, per exemple, les víctimes d'ETA tenen un tractament a tots els nivells i un reconeixement, com també les del jihadisme. I en canvi, les víctimes del franquisme, que vam ser els que vam començar a lluitar per les llibertats que podem més o menys gaudir actualment, no tenim aquesta consideració. Ara amb la llei de memòria del 2022 comencem a tenir alguna escletxa, tens un cert reconeixement a nivell de l'Estat, però l'aspecte material i personal de les seqüeles no està previst i crec que és quelcom que tenim a dins.

Sempre poso la comparació de quan estava a l'exili i van començar a arribar els primers grups de refugiats polítics de Xile i després de l'Argentina, que anaven a països escandinaus o a Alemanya. El primer que feien les administracions era una atenció psicològica dintre del procés de petició de l'asil polític. És una de les coses que estan a la llista del debe i creiem que ha d'haver-hi una atenció a aquests aspectes. Ja que segons la llei del 22 ens consideren víctimes, hem tenir un tractament a tots els nivells.

Ara que parlava de l'exili, hi va el 1972 després d'una altra detenció. Passa primer per París i després s'estableix a Milà, i torna el 1976 gràcies a un indult i amb l'amnistia laboral es pot reincorporar a la Seat. El 1977 va aprovar-se la llei d'amnistia. No sé si en aquell moment s'imaginaven que s'acabaria convertint també en una llei de punt final, d'impunitat pels repressors franquistes.

El que t'he de dir és que la immensa majoria no n'érem conscients. No vam ser-ne fins alguns anys després. Hi havia tal pressió per treure la gent que quedava a les presons que no vam parar prou atenció al redactat, almenys nosaltres. Els activistes estàvem tan immersos amb les lluites de tota mena per anar avançant, perquè era una situació molt precària, els fets d'Atocha acabaven de passar, tots els casos de violència que va haver-hi de les forces policials i para policials i les víctimes que va haver-hi en la Transició, i el nostre objectiu era anar consolidant els processos democràtics, que vam passar per alt el tema que era una amnistia per a víctimes i victimaris.

Estem veient com allà on governen PP i Vox s'estan liquidant les polítiques de memòria. És una mostra de la poca consciència democràtica de la dreta i l'extrema dreta de l'Estat espanyol?

Està claríssim. És el clar exemple del contrari que nosaltres pretenem, que les polítiques de memòria són polítiques de cultura democràtica. Encara que hi ha aspectes com la querella que tinguin efectes personals, la nostra projecció és de cara a les noves generacions i impedir l'avenç de les dretes i ultradretes. Tot el que són polítiques de memòria és explicar el que va passar, explicar la repressió que va haver-hi, el cop d'estat, que va haver-hi una república on hi havia uns drets, i tot això és fonamental traspassar-ho a les noves generacions.

Per això, una de les idees clau de la llei de memòria democràtica, i també de la que està a debat al Parlament, és incloure en el currículum escolar el tema de la república, la guerra, el cop d'estat i la Transició. Hem de treure del desconeixement a les noves generacions, perquè el que hi ha és una ignorància. La nostra pretensió és que amb aquestes lleis, a part de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició, es faci cultura democràtica. També cal fer-los veure que els drets socials i democràtics no són adquirits per sempre, que si no es defensen, si no es lluita, es poden perdre. Aquesta és la nostra tasca fonamental com a associacions memorialistes.

Moltes entitats memorialistes formen part de la campanya Via Laietana 43, que també té el suport de partits com ERC, Junts, els Comuns i la CUP, i que bàsicament reclama la reconversió de la prefectura en un espai de memòria. Aprofitant les negociacions per a la investidura, i tenint en compte que és un tema amb un suport important entre la societat catalana, s'hauria de posar damunt la taula?

A mi se m'ha dit, no ara sinó ja abans, que un dels elements de l'agenda de negociació també és Via Laietana 43. Espero que hi sigui encara que no surti a la superfície, però sé que hi ha preocupació des de conselleries competents de la Generalitat de posar aquest tema a l'agenda. Hi ha posicions clares d'ERC, Junts, Comuns i la CUP favorables a transformar-la en un espai de memòria i que en marxi la Policia Nacional, però també sé de bona tinta que hi ha molts sectors dintre del PSC que se senten molt incòmodes i que preferirien treure's aquesta patata calenta.

Aquí el problema és ser capaços de plantar cara a l'actitud molt primària dels sindicats policials, que contínuament diuen que se senten assetjats. Ens hem posat el repte de tenir una interrogació directa, parlem-ne, sindicats policials i associacions memorialistes, i de moment no tenim resposta. Per als propis policies hauria de ser incòmode estar allà. No és un espai que tingui operativitat policial, sinó que és mantenir-s'hi pels seus nassos, però si estan allà l'ombra del franquisme se'ls projectarà a sobre. Si voleu ser una veritable policia democràtica, el millor que podeu fer és marxar d'aquí. Aquest és l'argumentari, i espero que la reconversió de l'espai estigui, entre altres punts, també en aquesta agenda [de la negociació per a la investidura].

És evident que a nivell polític el gran punt d'aquesta negociació és l'amnistia. Ja m'imagino que la veu amb bons ulls, però no sé si creu que se'n pot aprofitar alguna lliçó de la del 1977, encara que sigui un context molt diferent?

És que són contextos tan diferents que no m'atreviria a treure'n conseqüències o consells al respecte. Que sàpiguen que l'amnistia del 77 és una amnistia de víctimes i victimaris i això pot passar també en aquesta d'avui. Però aquí ja entrem en un aspecte de l'actualitat política que jo no em veig amb la legitimitat de qüestionar-los l'enfoc que puguin fer. Simplement que s'emmirallin en la història i en treguin les conclusions pertinents.

Per acabar, el seu pare era militant comunista, el tiet matern va ser militant de la CNT, i l'avi també va ser represaliat pel franquisme. Ha tingut una trajectòria de militància d'esquerres per un món més just i veient que estem en un moment d'aparició de nous autoritarismes a nivell global deu pensar que aquesta lluita ha de continuar.

És una lluita històrica i universal cap al progrés i a vegades hi ha moments de regressió, com hi ha moments terribles de guerres com malauradament estem vivint ara. Tot el que fem per la cultura democràtica és això que guanyem. Per tant, aquesta és la nostra tasca, siguem conscients que no ve ni d'ara, ni ve dels nostres pares, que això és una lluita secular per la dignitat humana. En el meu cas, els besavis i rebesavis també van patir repressió i van haver d'exiliar-se a França. Estem en una família marcada per aquesta visió d'humanisme, de progrés i de dignitat, de millorar la vida de les persones. És una lluita perseverant, crec que si has d'estar una temporada per aquí, sabent què fas, què ets i què pots fer, és fonamental no passar de manera passiva sense intentar ser un subjecte actiu. A nivell personal, la meva satisfacció màxima no són ni les millores materials, ni el consum, sinó, contribuir a l'avenç de la societat.