Público
Público

RELIGIÓ El pecat de la supèrbia: menyspreen les esquerres la religió?

Conversem amb l’antropòleg Manuel Delgado, qui apunta una incapacitat des del món progressista i d’esquerres per entendre el fet religiós. Delgado creu que se’ls mira amb un punt de supèrbia i aposta per intentar analitzar-ho com un fenomen social. Sobre la diversitat religiosa, apunta que el catolicisme ha perdut el seu monopoli a l’Estat i han sorgit noves pràctiques: “S’ha liberalitzat el mercat de la salvació”.

Imatge d'arxiu amb el lema antireligiós "l'única església que il·lumina és la que crema", històric de l'esquerra.

Entendre no vol dir combregar. I analitzar les pràctiques religioses no haurien de ser un pecat (capital) per una persona d’esquerres. Així ho ha demostrat la 35ena Conferència de la ISSR (International Society for Sociology of Religions), una mena de congrés mundial sobre religió celebrat al CCCB de Barcelona el passat juliol i que ha reflexionat sobre l'increment de les discriminacions per antisemitisme i islamofòbia, així com la visibilitat de noves espiritualitats, entre d’altres.

Un dels ponents ha estat l’antropòleg Manuel Delgado, amb qui conversem des del cor del Raval sobre la incidència de la religió en una societat com la barcelonina del segle XXI. En aquesta ocasió l’objectiu no és destacar l’homofòbia, misogínia, abusos sexuals protagonitzats per l’Església catòlica (que hi són), sinó reflexionar en la mala relació entre persones d’esquerres i persones religioses (de confessions molt variades). I analitzar el que considera una actitud superba dels primers envers els segons. “A l’esquerra li costa assumir la religió com a fenomen social. Tenim un prejudici, unes idees preconcebudes. Això fa que molta gent associï la religió a la creença irracional. Perquè el frame mental en el que ens movem és: nosaltres racionals, ells irracionals”, arrenca l’antropòleg.

Treure el sant a processó: un acte d’ignorants?

I posa com a exemple la pràctica de religió popular consistent a treure el pas de la Mare de Déu quan no plou. “Per què ho fan? Vol dir que la gent sigui idiota? Que siguin supersticiosos i ignorants? Que es refugien en coses absurdes?”, es demana Delgado.

La resposta, però, caldria cercar-la en el que una pràctica religiosa ofereix. “Són sentiments comunitaris davant la dificultat”, explica Delgado, “ja que la religió ofereix cohesió social i una font de sentit de la vida”. Encara més: esdevenen xarxa de suport i forma d’autoorganització. En el cas de treure un sant a processó i que majoritàriament siguin dones les que ho fomenten, apunta el professor de la UB, fa que la posició de supèrbia sigui encara més burleta i pugui tenir un biaix masclista.

"A finals del franquisme pràcticament només ens reuníem a esglésies"

Tanmateix, les esquerres sí que han tingut la religió com a companya de viatge, malgrat creure o no creure en un Déu. “Hi va haver molta promiscuïtat. A finals del franquisme pràcticament només ens reuníem a esglésies, allà on hi havia capellans obrers”. Despunten figures com Alfonso Carlos Comín (cristià de base i membre del PSUC), el padre Llanos (jesuïta, fundador de CCOO des de la parròquia madrilenya del Pozo Raimundo), el sacerdot i senador Lluïs Maria Xirinacs... “Però jo ja no hi ha personatges així. La promiscuïtat s’ha acabat”.

La liberalització del sector: el catolicisme ja no té el monopoli

El congrés organitzat per l’ISOR (Investigacions en sociologia de la religió, depenent de la UAB i actualment dirigit per la doctora Maria del Mar Griera), juntament amb el GRECS encapçalat pel propi Manuel Delgado, també ha servit aprofundir sobre la fi del catolicisme com a religió omnipotent a l’Estat espanyol. De fet, avui en dia és un fenomen religiós divers i dispers, molt lluny del monopoli catòlic durant segles. Això, segons Delgado, s’explica per la 'Reforma': es passa del catolicisme al fet que Déu es comuniqui amb cadascú. Sense intermediaris.

Dit d’una altra manera: La pràctica religiosa estava abans clarament institucionalitzada en la figura de l’Església, mentre que ara ja no passa (en exclusiva) per sacerdots o un lloc físic concrets. Per tant, la religió s’ha difuminat. “Ara és més abstracte: la força, l’energia, l’espiritualitat, la mística... Que la fuerza te acompañe! Des de formes d’espiritualitat no vinculades a les administracions, com els sufís i els senegalesos, fins a la cultura del New Age. Tot això també responen al fet religiós”, enraona Delgado.

El professor descriu tot aquest procés històric com una “liberalització del sector”. De forma que ara hi ha mercat competitiu (en el que múltiples actors ofereixen salvació i sentit de la vida”. “Així que el catolicisme ja ha renunciat a ser un monopoli. Ara només lluita per aconseguir el percentatge més gran de clients, en aquest mercat”.

Paral·lelismes entre política i religió

A més a més, altres fenòmens moderns entren en disputa. “La política i l’esport són com una religió”, dispara Delgado. “Són ideologies laiques. Les coses no han canviat tant. Per exemple, el comunisme imitava descaradament l’estructura de l’Església. De fet, el PC egipci es va passar en massa als Germans Musulmans”.

A més a més, Delgado afegeix que la política és plena de referències religioses, com ara el “prendre el cel per l’assalt” de Podemos i les “negres tempestes” de la CNT. Sobre el moviment llibertari encara diu més: “Entre adorar un sant o cremar-lo, no hi ha tanta diferència. Les esglésies del 36 en flames són un símbol”.

Un activista, un creient?

"Entre adorar un sant o cremar-lo, no hi ha tanta diferència. Les esglésies del 36 en flames són un símbol"

I si Delgado troba equivalències entre les grans religions i les grans ideologies, també ho fa entre els militants i els creients. “La militància és com la pietat: Fer proselitisme d’unes idees. I la solidaritat és com el cristianisme, sentir-te concernit pel que li passi a una altra persona”. Un tercer paral·lelisme: militar en un partit o moviment social equivaldria a organitzar la teva vida d’una manera i estar entre similars. “Des de quan una manifestació ha servit per res? Serveix per mostrar-nos els uns als altres que existim. Que resistim. Des del punt de vista litúrgic, fem visible allò que estava invisible”. I posa un altre exemple: els desnonaments. “Pots aturar-ne un, però no pas tots. És una forma de dir: ei, estem aquí, no us ho posarem tan fàcil!”. I per tant, una mena de “religió de la decència i l’orgull”.

Abans de tancar la conversa fa una referència al concepte de multiculturalitat. “És un terme que es vol associar al Raval, per fer veure que és un barri xaxi-piruli, però realment hi ha moltíssima desigualtat i ha acabat sent una piscina d’especuladors”. Critica el MACBA com “una nova catedral, redemptora, que salvarà el barri xino”. I l’urbanisme basat en el Model Barcelona: “Anem a veure: Les nostres mares ens van dir mai que baixéssim a jugar a l’Espai Públic? I és clar que no, baixàvem al carrer!”, explica sorneguer.