Mireia Vehí (Vilafant, 37 anys) defensa aquest dijous des de la tribuna l'esmena a la totalitat amb text alternatiu registrada per la CUP a la reforma del delicte de sedició. La portaveu de la formació anticapitalista al Congrés celebra la derogació d'aquest delicte "decimonònic", però la mesura, pactada entre el Govern espanyol i ERC, "no pot ser a costa dels drets fonamentals de reunió, manifestació i protesta". Per tant, demana fer un pas més enllà i derogar la llei de Protecció de Seguretat Ciutadana, coneguda com a 'llei mordassa'. També, insisteix a reformar la Constitució perquè hi tingui cabuda una consulta independentista, una eina "acceptada pel 80% de la població" catalana, inclosos votants del PSC. Això sí, tot plegat dependrà dels "interessos" del Govern espanyol i del Congrés.

El Govern està bolcat a tramitar la reforma de la sedició per la via ràpida, gairebé en temps rècord. Són bones les presses tot i que aquesta és una de les reivindicacions més importants de l'independentisme?

Que el Govern derogui la sedició és una victòria de l'independentisme. Però és una victòria que, tal com està plantejada, va bé al conjunt del poble espanyol, però no a l'independentisme. Per què dic això? Perquè agafen sedició i el substitueixen pel delicte de desordres públics agreujats. I això és una mala notícia. Per a l'independentisme popular, Tsunami Democràtic, nosaltres analitzem que és una reforma ad hoc, però també per als moviments socials i populars. Per exemple, sobre el moviment per l'habitatge, un dels articles nous va directe a l'ocupació, per exemple, d'oficines bancàries, que això ha estat una pràctica que s'ha donat moltes vegades per aconseguir dades en pagament o per aconseguir lloguers socials . Per tant, és una mala notícia per a tota la gent que en algun moment estigui organitzada o es vulgui organitzar. I això, no ho oblidem, en el context d'una crisi econòmica i sanitària sense precedents.

La pregunta és: és tan diferent del que va fer el PP el 2015? És a dir, el PP el 2015 aprova la llei mordassa i aprova una reforma del Codi Penal ad hoc per al 15-M i per a un cicle de vagues generals que va ser molt potent. I ara el PSOE aprova una altra reforma del Codi Penal ad hoc per a l'independentisme i que, tal com va passar el 2015, va malament per al conjunt del moviment social i popular, i per al dret a la protesta, que és un element fonamental a les societats democràtiques.

De fet, els drets de reunió, manifestació i protesta són drets que s'incorporen a les constitucions europees després de la Segona Guerra Mundial perquè es va entendre que la desobediència a lleis injustes o la protesta a situacions que es consideraven injustes o molt conservadores era bàsica per aturar els abusos de qui manava al govern de torn. Això s'aprèn amb l'Alemanya nazi, i per això aquests drets són fonamentals. Doncs bé, ja la reforma del 2015 els atropella i així ho ha dit el Comitè de les Nacions Unides pels Drets Humans. I ara nosaltres pensem que el PSOE fa un pas més en aquest sentit. Que la sedició desaparegui és una bona notícia, i de cara a Europa és com una carta de democratització, però si tu agafes la sedició i l'endolles a desordres públics, s'agreuja la situació.

Considera que la substitució de la sedició pel de desordres públics agreujats és un gripau que s'ha empassat ERC en la negociació?

Jo crec que tant Esquerra com Unidas Podemos. Crec que ni els negociadors d'Esquerra ni els negociadors de Podem volien atropellar els drets fonamentals, però el que és clar és que la proposició de llei que es presenta els atropella i no sé si s'empassaran un gripau. Nosaltres hem presentat una esmena a la totalitat que diu que cal derogar sedició, però si volem fer un pas pels drets fonamentals, el que cal derogar és la llei mordassa. Veurem què fa Esquerra i veurem què fa Unides Podem amb aquest debat a la totalitat i després amb la resta de tramitació parlamentària. Si ERC i Unides Podem acaben aprovant aquesta llei tal com està, s'hauran menjat un gripau. La pregunta és: per què i a canvi de què?

Sedició és un delicte del segle XIX, és un delicte vuitcentista, antic, pensat per a la repressió de les torbes en aquell moment. I està malament que estigui en un Codi Penal al segle XXI, però sedició s'ha aplicat ara amb la sentència del Procés, se'ls va intentar aplicar, si no recordo malament, als controladors aeris que van fer vaga, encara que després se'ls va absoldre. En qualsevol cas, no és un delicte que s'estigui fent servir moltíssim. Desordres públics? Sí. La llei mordassa? Sí.

Per tant, si acaba aquesta tramitació, amb urgència, nocturnitat i traïdoria, que diríem, i en ple Mundial, que això també ho hem de dir, ja que el debat de totalitat coincideix amb un partit d'Espanya (estem segurs que no és casualitat), si finalment Unides Podem i ERC voten aquesta llei tal com està o amb canvis mínims, la definició serà la teva pregunta: Esquerra i Unides Podem s'han menjat un gripau; veurem per què i a canvi de què.

La reforma de la 'llei mordassa' actualment es tramita a la Cambra Baixa. Vostès demanen utilitzar la reforma del delicte de sedició per derogar la polèmica norma aprovada el 2015. És l'espai més oportú? No seria més convenient emprendre els canvis en la tramitació que ja s'està produint?

Depèn. És a dir, una cosa és la tramitació paral·lela que s'està donant al Congrés, on hi ha problemes importants o bloquejos importants. Un bloqueig gran és la prohibició o no de les pilotes de goma. Un altre gran bloqueig és de quina manera es controlen les actuacions policials. I, de moment, aquests són els esculls que planteja el PSOE. La resta de qüestions es poden fer arranjaments, però la pregunta és: des de quina perspectiva es legisla la seguretat pública? Des de quina perspectiva es legisla l'espai públic i el dret a la protesta? I amb aquesta pregunta, la resposta és que sí que és oportú barrejar mordassa amb sedició. Per què? Perquè sedició és un delicte pensat per a la repressió de la dissidència, però la llei mordassa també. I de fet, la reforma del 2015 del Codi Penal també. És la trilogia utilitzada històricament pel Regne d'Espanya per reprimir-ne la dissidència.

Per tant, si la tramitació que hi ha hagut de la llei mordassa no qüestiona de fons aquesta perspectiva en què l'espai públic és una cosa que ha de ser neutra, en pau, silenciosa i qualsevol soroll, música, disrupció d'aquesta pau, és un problema; és un problema per a l'Estat, per a les institucions. Si la tramitació de la llei mordassa no qüestiona aquesta perspectiva, que nosaltres pensem que no és democràtica, que no és transformadora, és pertinent en una esmena a la totalitat a la qual nosaltres diem al PSOE, a Unides Podem i a Esquerra, que la sedició pot desaparèixer, però no a costa dels drets fonamentals de reunió, manifestació i protesta. I que si cal caminar cap a una legislació que abraci, incorpori el conflicte, el que cal fer és derogar la llei mordassa i no tramitar-la de manera que es modifiquen petites cosetes però que es manté l'esperit.

El mateix amb sedició i ordre públic. Estic segura que els legisladors d'Unidas Podemos, d'Esquerra i d'EH Bildu, en aquest cas, que també participen de la negociació, no volen atropellar els drets de protesta. Però és que els límits són els que són i, de vegades, al Parlament i als governs, un espai polític necessita un equilibri entre allò possible i si aquest possible al final té un resultat que té sentit. Si al final el resultat no té gaire sentit, potser cal canviar la mirada del possible; cal canviar l'estratègia; cal fer un front comú i plantar-se, que és el que nosaltres els diem amb el delicte de sedició i ordre públic. Plantem-nos, si és que el PSOE sol no el pot treure. El PSOE també necessita aquesta reforma; necessita que quan Pedro Sánchez sigui el president de la Comissió Europea ningú li pugui dir que ha posat a la presó gent per intentar fer un referèndum i per votar, i que té un delicte que és propi del segle XIX, que no té ningú a Europa.

Entenem que no tots els espais polítics són la CUP, que Unides Podem governa, que Esquerra té especial interès en l'estabilitat perquè vol continuar governant la Generalitat i que Bildu té un projecte d'estabilització i de ser la força principal a Euskal Herria, al País Basc, o almenys a Euskadi. Però per a què? Cap on van cadascú? Cap on anem? Això és com el paper d'Unidas Podemos al Govern espanyol i el que està passant a la frontera de Melilla, no? Hi ha límits que et defineixen. Hi ha altres límits que segurament són qüestió de debats ideològics tancats i que no són gaire estratègics, però n'hi ha d'altres que sí. El que està passant a la frontera, és clar i el que passarà amb l'ordre públic, també.

A la seva esmena amb text alternatiu no han inclòs la reforma del delicte de malversació. Per què? Estan a favor de reformar la malversació? Veuen oportú aprofitar la modificació del Codi Penal per emprendre aquest canvi també?

No ho hem incorporat perquè volíem posar l'accent a les qüestions d'ordre públic. Aquest és el debat i volem que s'hi centri perquè ens sembla que té un impacte molt fort. Això no vol dir que la qüestió de la malversació no ens sembli important. La reforma que fa el PP el 2015 del Codi Penal deslliga la malversació del lucre i, per tant, permet que s'apliqui la malversació a decisions polítiques i pressupòsits, per exemple, que al Tribunal Constitucional li semblin malament, com el referèndum d'autodeterminació de Catalunya.

Ens sembla important revertir aquest canvi que imposa el PP el 2015. Però és un debat delicat perquè depèn de com es legisli o depèn de com es reformi el delicte de malversació, es pot acabar obrint la porta a determinades pràctiques irregulars vinculades amb la corrupció. Ens sembla necessari, però és un debat que cal tenir fora dels crits, de l'espai públic, perquè és una qüestió fonamental per tenir una eina contra la corrupció, blindant que aquesta corrupció no es pugui utilitzar en aquells casos en què políticament al Tribunal Constitucional no li agradi què faci un govern o un Parlament.

Ha fet referència al fet que la derogació del delicte de sedició és una victòria de l'independentisme, però també hi ha qui ho veu com un trumfo que s'apunta el Govern de Pedro Sánchez, ja que evidencia les esquerdes del bloc independentista. Això és així?

Jo crec que és una mica com la taula de diàleg. Esquerra sempre explica que ells han aconseguit la taula de diàleg. Jo crec que la taula de diàleg és producte del Tsunami Democràtic: el PSOE s'espanta; veu que hi ha massa gent al carrer i massa voluntat de no anar-se'n a casa; he de posar alguna cosa a sobre de la taula i posa una taula de diàleg que hem vist que no serveix per a res. I el PSOE jo crec que tem, segurament també Esquerra i Unides Podem (si no, no estarien en aquest camí), que això torni a passar i, per tant, posen damunt la taula la derogació de la sedició amb control de l'ordre públic.

Dir que és una victòria de l'independentisme no vol dir dir que sigui la demanda de l'independentisme. És a dir, l'independentisme té una demanda molt clara en les qüestions repressives, que és l'amnistia perquè la sedició afecta la gent que va passar per la presó, la gent que era al Govern, però hi ha moltíssima gent més amb qüestions judicials pendents per desordres públics, per atemptat, per llei mordassa, etc. Per tant, la demanda de l'independentisme és l'amnistia. Això no vol dir que la reforma del delicte de sedició es faci perquè el PSOE s'hagi il·luminat. Jo crec que hi ha dos vectors: un, la por que Catalunya torni a ser un riu de gent, i també la necessitat d'anar-se'n a Europa a presidir la Comissió Europea sense gaire llast i sense que el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg els corregeixi, que aquesta és l'altra carta que queda per jugar i que s'està jugant, de fet, aquests dies.

Parlant de les crítiques cap a la taula de diàleg. Tot i les reticències que han mostrat, ¿extreu alguna conclusió positiva quant a la resolució del conflicte polític amb Catalunya?

S'ha passat a una altra fase. És a dir, s'ha demostrat una vegada més que les negociacions amb el Govern espanyol són negociacions que tenen topalls molt clars en relació amb les demandes polítiques del poble català, que són el referèndum i l'autodeterminació. Quan dic les demandes polítiques del poble català no només parlo dels independentistes, és a dir, el referèndum com a eina per resoldre, per dirimir quin futur nacional es vol a Catalunya, és una eina acceptada pel 80% de la població. Per exemple, votants del PSC. Els números de les enquestes ho diuen. Hi ha molts votants del PSC que no són independentistes, que no pensen que la independència nacional els aportarà res de bo, però que entenen que el referèndum seria una manera de resoldre el conflicte. I això és un topall en aquesta taula de diàleg. I també és un topall l'amnistia. I això també forma part del 80% del sentit comú a Catalunya. No es poden resoldre els conflictes polítics amb el Codi Penal. No serveix de res que quan la joventut surt al carrer en massa, amb pràctiques disruptives i dures, la teva resposta sigui el Codi Penal. Perquè és que els conflictes, si els amagues sota una manta, tornen a esclatar. Quina és la qüestió positiva? Doncs que hem passat a una altra etapa, i que és evident que la taula de diàleg del Govern català i el Govern espanyol no serveix per al que la societat catalana necessita.

Parlava del referèndum, però segons la doctrina del Tribunal Constitucional, una consulta independentista no té cabuda a la Constitució excepte amb una reforma prèvia. Com s'arribaria a aquesta reivindicació?

És que la Constitució és una llei. És la llei de les lleis, però les lleis, fins i tot la llei mare, s'han de canviar. És a dir, les lleis són eines al servei de la ciutadania. Les lleis són formes de dirimir conflictes socials de la manera més transformadora possible o menys transformadora possible, depèn de quines majories hi hagi al Legislatiu. La Constitució és del 1978 i darrere del discurs que la Constitució no es pot canviar per qüestions com l'autodeterminació nacional, després no s'explica que es va canviar la Constitució per modificar l'article 135, en què es deia que primer es pagaria el deute que els serveis públics. Per tant, que la Constitució no es pugui canviar no és pas veritat.

Es canvia en funció dels interessos que hi hagi al Govern i al Legislatiu. I la segona qüestió molt més important és que les lleis estan per resoldre conflictes des d'una perspectiva que tingui sentit en aquell moment històric concret. I ara mateix la Constitució espanyola, en qüestions nacionals, no està servint. M'atreviria a dir que ja no servia al 78 perquè la qüestió del conflicte nacional a Catalunya, al País Basc, al País Valencià també, i a les Illes Balears, ja hi era present. De fet, la Llei de Comunitats Autònomes s'acarnissa en què els Països Catalans, és a dir, el País Valencià, Catalunya i les Illes, no tinguessin el mateix estatus en relació amb les nacions històriques i que no es poguessin confederar com una nació històrica amb un passat i un futur compartit. I això no és casualitat.

L'article segon de la Constitució Espanyola ve del Pardo i això ho explica Solé Tura, que va ser ponent de la Constitució Espanyola, a les seves Memòries. Tura, català, però sense ser sospitós de ser independentista, cita que l'article dos, el de la unitat indivisible d'Espanya, no el va redactar el legislador. Allí hi havia un quilombo sobre com es resolia això. I això va venir redactat del Pardo. Per tant, jo crec que continuar defensant que la Constitució no es pot canviar o renunciar al debat és un error perquè els plantejaments que l'independentisme està llançant des de fa anys a la legislació espanyola són plantejaments que són positius per a tot procés transformador. L'autodeterminació suposa un repte a aquestes lleis que vénen del 78 amb el soroll de sabres molt clar a sobre de la taula. Per tant, a les esquerres amb una perspectiva espanyola o a les esquerres espanyoles que volen una Espanya progressista els convé que l'independentisme tingui força per imposar canvis legislatius.

El problema és que, encara que hi hagués voluntat, no hi ha prou majoria per reformar la Carta Magna en aquest sentit.

És que és impossible. És que el joc està fet perquè no es pugui canviar en qüestions d'autodeterminació. Tenir tres quarts de la Cambra és pràcticament impossible. Però és que, com pot ser que les regles del joc siguin les mateixes el 2022 que el 1978? Anem a parlar ja no d'arguments polítics de fons, sinó de números. El 1978, les majories parlamentàries eren clares i aclaparadores. El bipartidisme espanyol naixia i estava en plena efervescència i ebullició. Hi havia governs de dues i tres legislatures del PSOE i del PP, i podia tenir un sentit per al legislador dir bé, si no tens tants diputats en aquesta Cambra, no pots canviar la Carta Magna.

Però ara les regles del joc han canviat. No hi ha majories grans. És a dir, a tot Europa les representacions electorals es fragmenten. Ja no veiem grans majories, sinó que veiem coalicions. Per què les regles del joc segueixen sent les del 1978 si el 2022 les històries han canviat molt. Aquesta és la primera pregunta. I la segona, insisteixo. Quan Europa diu a Espanya que ha d'assegurar el pagament del deute als serveis públics, tots aquests debats no es donen. Es fa des d'un camí molt més fàcil perquè l'opinió pública disposa. De quina manera? Quina transcendència tenen els canvis o no en tenen? Per això aquest mateix dijous, per exemple, Moncloa ha decidit debatre la sedició enmig d'un partit d'Espanya. És que és important com s'expliquen les coses. És important com l'opinió pública aborda les qüestions i és paradigmàtic com parlar de canvis constitucionals per fer-ne un referèndum.

D'altra banda, tres anys després del salt que va fer la seva formació en aconseguir un espai al Congrés, quin balanç fa? A què hi han contribuït?

Nosaltres arribem aquí en un moment efervescent a Catalunya, amb les sentències i la gent als carrers. Arribem amb un marc molt dur d'amnistia, autodeterminació i drets. Eren les tres qüestions que definien la candidatura. I tres anys després fem una valoració negativa de com ha versat el conflicte pel que fa al Govern d'Espanya. És a dir, si el 2019 hi havia una bel·ligerància i una actitud molt més dura envers el Govern espanyol del llarg i ample de l'independentisme, ara la situació és diferent. Esquerra Republicana està fent un paper de treball o de col·laboració envers el Govern d'Espanya, tant a les qüestions de Madrid com a les qüestions de Catalunya. Junts per Catalunya està en una situació interna complexa i, per tant, en certa manera fora de joc, mentre que els conflictes interns estan dificultant el paper extern. I nosaltres ens mantenim en una posició molt bel·ligerant, però òbviament des d'una representació molt minoritària.

Aquesta anàlisi més pessimista en relació amb la qüestió nacional catalana es transforma en molt optimista quan analitzem com ha anat el paper de la CUP al Congrés dels Diputats. Estem contentes. Pensem que ens ha donat un altaveu que segurament no ens hauria donat si no haguéssim estat a Madrid, perquè també durant aquests tres anys hem notat com l'atenció mediàtica es desplaça a Madrid, producte també d'aquesta dinàmica de recentralització i de xuclar competències als parlaments autonòmics.

També perquè el fet d'ocupar tots els espais polítics que es puguin, també els institucionals, és positiu, perquè com més espais institucionals, més batalla des de més trinxeres. I, a més, pensem que nosaltres entrem per donar un altre punt a l'independentisme i que aquest punt, a mida que el conflicte nacional, ha anat virant cap a l'estabilització forçada, té més sentit que mai. Que hi hagi la CUP a Madrid implica que tant Esquerra Republicana com Junts tenen un contrapunt que els afecta i que és important.

Qüestions com ara l'estat d'alarma, per exemple. Nosaltres vam ser els primers a plantejar que això no tenia sentit, que la llei sanitària permetia confinar, que el que calia fer era crear una banca pública, que el que calia fer era posar impostos a la banca i a les grans elèctriques, etc. Coses que al principi les dèiem soles, que després va començar a dir tota l'esquerra i avui s'han transformat en impostos concrets. Impostos que nosaltres quan els veiem diem home no era això, però hem acompanyat i hem forçat un viratge a l'esquerra del Congrés. I això en relació amb els partits catalans en qüestió i amb Compromís, al País Valencià, té més impacte que amb els partits madrilenys, amb Unides Podem o amb el mateix PSOE. Per tant, estem contentes. Nacionalment tristos i en termes de partit, contentes.

Els últims dies, s'ha posat sobre la taula la repulsa cap a la "violència política" al Congrés arran de l'últim atac de Vox a la ministra d'Igualtat, Irene Montero. ¿Vostè també l'ha patida?

El terme "violència política" és un terme molt gran. Insults masclistes, racistes, fins i tot al Congrés, hi ha sistemàticament. El que va passar amb Irene Montero la setmana passada va estar malament, va ser masclista i hi va haver una reacció unitària de condemna de tot això. Però parlar de violència política em sembla que és parlar de coses molt profundes que tenen a veure amb el masclisme però també amb l'Estat i la impunitat institucional de l'Estat per exercir violència.

Per exemple, la violència política, segurament, tindria a veure amb els assassinats de Melilla, amb la gent que és a les cunetes, amb l'actuació dels cossos policials l'1 d'octubre a Catalunya, amb els GAL i no haver pogut mai investigar el que va passar. El que va passar l'altre dia al Congrés és masclisme i cal combatre'l, però penso que utilitzar les agressions de la dreta i l'extrema dreta per construir una candidata electoral, encara que és legítim, no sé si és un favor a l'esquerra i a la gent que defensa les agressions davant de la violència política.

La gestió que està fent el Ministeri d'Igualtat impedeix o dificulta abordar el debat de fons que hi ha darrere de la 'llei del només sí és sí'. Des de la nostra perspectiva, el debat és de quina manera es gestiona la violència a la societat, si es fa exclusivament a partir del Codi Penal el càstig o si hi ha altres formes. El Codi Penal té la seva funció, la presó té la seva funció, però en qüestions de violència sexual i masclista hi ha altres transformacions a fer. Aquestes són les que haurien de dirimir el debat públic sobre la 'llei del només sí és sí', i no aquesta pàtina que tot és violència política i per tant, qualsevol crítica al contingut de la llei suposa una crítica a la ministra d'Igualtat.

En el cas concret de Vox, va ser una crítica a la vida personal de la ministra, no al contingut de la llei.

I està malament. I crec que en el moment en què la diputada de Vox va dir això, tothom, des del PP fins a la CUP, va sortir a dir que això era masclisme, era fastigós i no es podia tolerar. Però això és un tema. Un altre tema és: s'està podent tenir el debat de fons de la 'llei del només sí és sí'? Vam ser les úniques de l'esquerra que ens vam abstenir perquè no compartíem ajuntar delictes, pujar condemnes, la concepció que està darrere del sols sí és sí... Tot això em sembla que ha desaparegut i aquests són els debats importants que estan darrere d'aquesta qüestió.

És clar, que s'insulti Irene Montero per qui és la seva parella és masclisme i està malament. M'atreviria a dir que això ha passat a la majoria de diputades a tots els parlaments d'Espanya, poso la mà al foc i no les conec a la majoria, però que una cosa no tregui l'altra. És a dir, perquè ara mateix per exemple, el debat està exclusivament al voltant de les penes, si puja a un any de presó o baixa, si el Suprem unifica doctrina o no la unifica. Això és una perspectiva. Això és un terreny de joc perdedor per a l'esquerra. L'esquerra, del que ha de parlar, és de quina manera es transforma la societat, la masculinitat i el patriarcat, i posar-hi el debat no pot significar no estar al costat d'Irene Montero.

Per puntualitzar, creu que Podem ha utilitzat aquests atacs per impulsar la figura d'Irene Montero com a candidata d'aquest partit davant les esquerdes a l'espai morat?

Sembla, no? Jo no tinc les interioritats de la batalla pública que hi ha a Unides Podem. Per a nosaltres és una notícia molt dolenta, per a l'esquerra espanyola i per a l'esquerra catalana perquè si l'esquerra espanyola es trenca a trossos, per a nosaltres vol dir que no hi ha ningú a l'altra banda i això és un desastre. M'atreveixo a dir-ho amb aquesta claredat: si quan s'acaba el cicle del 15M, el que l'esquerra espanyola ha de dir a la gent és que tot això s'acaba amb una batalla per cadires, és molt mala notícia perquè això són molts anys de terra cremada. Ara bé, a banda d'això, a mi em sembla que l'acte que va fer Podem aquest cap de setmana té molt a veure amb la batalla interna que està tenint i amb l'abordatge o la preparació electoral a la batalla que té amb Yolanda Díaz, que és l'altre sector.

Si tinc raó o no, ho dirà el temps, però el que volia dir amb això és que quan es cometen actes de violència masclista, i es cometen contra persones que tenen un altaveu molt gran, crec humilment que el transformador és traslladar aquesta vivència a assenyalar totes les vivències que viuen les dones. Si fan això a una ministra, imaginin-se el que passaran les dones que no tenen altaveu quan vagin a la feina o quan estiguin plantejant una opinió dura.

La reflexió sobre l'acte d'aquest cap de setmana o sobre la utilització política que fa Unides Podem d'això, que és legítima i tots els partits tenen dret a utilitzar allò que vulguin (només faltaria que només critiquéssim a la dreta i no a l'esquerra), ha anat més orientada a consolidar la figura d'Irene Montero, enmig d'una guerra interna, que no pas a utilitzar aquesta agressió per assenyalar totes les agressions que viuen les dones. Mentre t'estic dient això estic pensant que potser aquestes paraules senten malament i em diran que el que estic fent és criticar Irene Montero i no estar al seu costat pels insults masclistes. És el contrari del que vull fer, però el debat i l'ambient estan en un punt en què es fa servir qualsevol crítica per assenyalar amb una fal·làcia constant que si tens una crítica i un punt de vista diferent és que ets masclista o és que estàs en contra de les feministes o és que tu no ets del grup de les feministes que són més transformadores. Em sembla un problema; l'esquerra perd i, a més, és el terreny perfecte per a la dreta i per a l'extrema dreta.