Público
Público

2010: el suport popular que Maragall ja preveia necessari

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

L'expresident Pasqual Maragall va ser la primera persona que va parlar públicament de la necessitat de fer una gran manifestació en el cas que el Tribunal Constitucional (TC) retallés l'Estatut. Ho va fer a través d'un article publicat al diari Avui el 9 d'agost del 2009, en el qual instava a defensar el text estatutari omplint el passeig de Gràcia amb 200.000 persones per emular les grans manifestacions de la Transició. Fent gala del seu estil inimitable, deia que l'Estatut 'és un fill mig bord, però és un fill nostre' que necessitava ser defensat al carrer per la ciutadania.

Però Maragall no era l'únic que ho havia pensat. La mobilització després de la sentència ja feia un parell de mesos que s'estava cuinant. La junta d'Òmnium Cultural havia sondejat diversos partits i entitats davant una retallada que l'entitat veia més que probable i volia saber quina predisposició tenien per començar a preparar una gran mobilització.

A mitjans de juny, Òmnium comptava amb el suport explícit de CiU, ERC i UGT. L'altra gran central sindical, CCOO, no es va pujar al carro perquè estava immersa en la renovació de la seva direcció. ICV va al·legar que calia esperar a conèixer la sentència i el PSC va expressar el seu convenciment que l'Estatut era constitucional i que l'alt tribunal així ho reconeixeria.

Després de l'estiu, durant el setembre del 2009, la comissió organitzadora de la manifestació va rebre dues incorporacions notables. El sindicat CCOO, finalment, es decidia a convocar la manifestació juntament amb la central sobiranista Intersindical-CSC. De fet, els sindicats van assumir des del principi la tasca del servei d'ordre que demà vetllarà perquè no hi hagi incidents. De seguida es va decidir la data de la manifestació. Seria el dissabte de la setmana següent a la publicació de la sentència, tal com finalment serà.

Durant tot aquest any, Òmnium s'ha dedicat intensament a l'organització de la manifestació. Membres de la junta directiva van fer desenes de contactes amb entitats per afegir-les a la convocatòria. A més, calia detallar el cost econòmic d'una mobilització massiva, decidir criteris gràfics de disseny i, sobretot, optar per un lema.

I aquest va ser el punt més espinós. Algunes entitats, com Sobirania i Progrés o la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), van reclamar amb força que la paraula autodeterminació figurés en el lema principal. Volien que quedés clara l'aposta independentista. Però la junta d'Òmnium va rebutjar aquesta possibilitat perquè buscava un lema inclusiu que pogués arrossegar el PSC, partit que va ser considerat imprescindible per fer una manifestació unitària. El risc de convertir aquesta resposta en una manifestació únicament independentista era real, i la cosa encara hauria pogut anar pitjor si finalment el PSC i altres entitats haguessin decidit convocar una segona mobilització.

Finalment, es va arribar a un gran consens i ja només faltava una cosa: esperar que els magistrats del TC es posessin d'acord i dictessin sentència.