Público
Público

Fins als núvols i mirant moltmés enllà

Amad Hussain, tècnic aeronàutic a l'aeròdrom de Sabadell i de només 25 anys, somia viatjar a l'espai

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

L'Amad es passa la mà pels seus cabells negres setinats mentre observa la profunditat del cel. El ulls li brillen quan recorda el moment que el seu pare li va demanar si volia deixar el Pakistan i anar-se'n a Europa. Tenia 8 anys i no era conscient del que estava responent exactament. Però va dir-li al seu pare que sí sense dubtar-ho: els avionsel fascinaven.

Quan van aconseguir reunir la paperassa legal, pare i fill es van enlairar en direcció a Barcelona. Se separaven de la resta de la família a la recerca d'una vida millor. 'Vam arribar a Catalunya sense conèixer ningú, només perquè ens van donar el visat. El meu pare volia treballar del que fos. El tercer dia va trobar feina de sastre. Li pagaven 10.000 pessetes, el mateix que li demanaven a la pensió on s'estava'. Després faria de butaner i, els següents 14 anys, de vigilant de pàrquing.

«Els pakistanesos preferim guanyar poc en el nostre negoci que treballar per a algú»

L'Amad va ser el primer immigrant de la seva escola de l'Hospitalet de Llobregat. L'ajuntament va posar-li un professor que, una hora al dia, li ensenyava català i castellà a través de fotografies. Al cap de tres mesos ja parlava amb tothom. Havia vist el sacrifici que havia fet el seu pare i no li va costar gens imitar-lo.

Va estudiar per ser tècnic de manteniment d'aeronaus i ara fa quatre anys que treballa a l'oficina tècnica de l'aeroport de Sabadell. Compagina la feina amb el primer curs d'enginyeria tècnica d'aeronàutica, que estudia a la Universitat Politècnica de Catalunya, a Castelldefels, especialitat en aero­navegació. 'Primer volia ser pilot però ara he vist que és una feina bastant repetitiva. Com a enginyer, en canvi, has de trobar solucionsals problemes que et vas trobant. Tinc tres telèfons que van sonant tot el dia, la feina m'agrada. L'únic problema és que em falta temps per acabar la carrera'.

Ara que ja ha volat tant com ha volgut, fantasieja sobre viatjar a l'espai i veure el món des de lluny. Vol anar més enllà, com a bon pakistanès. 'Som una gent que no ens agrada rebre ordres. És genètic, deu ser una seqüela de ser colonitzats pels anglesos. Preferim tenir un negoci propi i guanyar el mínim que treballar per a algú'. La clau és no tenir por. 'Els pakistanesos no necessitem conèixer algú de tota la vida per obrir junts un negoci. Ens hi llancem i prou. Al Pakistan diem que l'única cosa segura és la mort'.

«En arribar a Barcelona, em vaig trobar una ciutat dividida, sense convivència real»

L'únic que espanta l'Amad és el racisme. Encara ara, quan entra el metro, veu com hi ha qui agafa més fort el bolso. 'A l'Hospitalet no vaig tenir cap problema però, quan vaig venir a viure a Barcelona, em vaig trobar una ciutat dividida, sense convivència real'. Per això l'Amad participa activament en moltes associacions d'immigrants, com la desapareguda Ràdio PakCelona o, més recentment, a Nous Catalans Joves, la plataforma vinculada a CDC.

'El repte és l'educació. Hi ha molts joves immigrants que no van a la universitat per falta d'informació. Es pensen que només poden treballar a les botigues o com a peons'. Creu que si això canviés, el futur de Catalunya seria millor. 'La llàstima és que, des de la política i els mitjans de comunicació, hi ha molta gent interessada a dividir i a marcar una línia imaginària de diferència. És terrible'.

Sap que el camí per arribar-hi no és fàcil. 'Ens hi hem de posar tots. Al Pakistan diem: Tothom t'ensenyarà el camí per anar a Lahor, però ningú et donarà els diners per al bitllet'.