Público
Público

L'escriptori de Bersinger

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

La barcelonina BTV va oferir aquest cap de setmana un passi de l'obra mestra de Howard Hawks, Luna nueva, basada en l'obra teatral de Ben Hecht i Charles McAr­thur. Com suposo que molts de vostès recorden, la pel·lícula és una farsa demolidora sobre el periodisme i les seves relacions amb el poder, el crim i el populisme. En un moment del metratge, un pobre acusat d'assassinat que fuig de la forca es refugia dins l'escriptori d'un dels periodistes que cobreixen la seva execució. Cary Grant i Rossalind Russell l'aixopluguen allà, i aviat descobrim que el seu propietari és Roy V. Bensinger, un redactor cursi i pretensiós que fa poemes quecos i sentimentals sobre la tragèdia del condemnat. Finalment, Cary Grant té la pensada d'emportar-se l'escriptori, l'assassí i el periodista rimador cap a la seva redacció per poder controlar així la més gran de les exclusives.

A mi, l'escriptori de Bensinger sempre m'ha donat un gran plaer metafòric. El reu, amagat sota la fusta plegable de la demagògia i els interessos mediàtics, és bandejat en favor de l'exclusiva que parla sobre la seva desgràcia. Vull pensar que BTV va tenir l'encert de programar la pel·lícula com a reflexió sobre el decebedor i tristíssim cas del News of the World, les escoltes telefòniques, el pagament per informació i altres pràctiques esgarrifoses.

L'exposició de les nostres vides a les xarxes socials ha fet que el respecte a la intimitat sigui obsolet

Va ser una oportunitat excel·lent per reflexionar, més enllà del cas britànic, sobre com utilitzem constantment l'escriptori de Bensinger per amagar/ofegar les persones que són darrere la notícia. No fa falta anar gaire lluny per recordar el cas de Mary Luz i Ana Rosa Quintana. Però no es tracta només de silenciar la veu (i els drets) dels implicats; sovint és molt més obscè el discurs pietós o venjatiu amb el qual s'embolcallen aquesta mena d'històries.

Històries que tornen al vell triangle sexe-mort-diners, però amb una acceleració, crueltat i penetració dins la vida de les persones mai vistes. L'exposició de les nostres vides a les xarxes socials i la cultura de l'autoexhibició han fet que el respecte pel que és íntim sigui un valor obsolet. Davant del dret a la intimitat, existeix la necessitat d'extimitat (per utilitzar el neologisme amb què titula el seu darrer llibre el psicoanalista lacanià Jacques-Alain Miller). L'extimitat és el territori on tot fet biogràfic es posa al servei de la maquinària mediàtica. On les persones ofereixen els seus actes com a sacrifici a l'altar d'un assedegat entreteniment.

Perquè un fet sigui noticiable, deien els clàssics, és necessari que sigui veraç, actual i rellevant. I és aquest darrer aspecte el que més em preocupa. La difusió d'irrellevàncies és una forma d'estendre la ignorància amb finalitats polítiques. Podem riure amb aquella becària d'El Norte de Castilla que la setmana passada va publicar la ja cèlebre notícia: 'Una dona de Palència té un mareig a casa seva' com a exemple de la instal·lació de la irrellevància dins el software del jovent. No fa tanta gràcia, però, quan un imperi mediàtic com el de Murdoch, amb forts interessos econòmics, ideològics i polítics, va bombant aquest producte i afarta així de morbositat persones que necessiten explicacions. Ni Rupert Murdoch és Cary Grant ni la directora de News of the World, Rebekah Brooks, té l'encant de Rosalind Russell. Però el que queda clar és que l'escriptori de Bensinger continua fent servei.