Público
Público

Revistes de moda convertides en obres d'art

Publicidad
Media: 0
Votos: 0
Comentarios:

Quan va al quiosc sempre demana les mateixes tres revistes: Elle, Vogue i Bazaar. 'La Cosmpolitan no em va tan bé pel tipus d'imatge que utilitzen. Els dominicals dels diaris tampoc, la tinta és més dolenta'. La quiosquera primer feia cara de sorpresa però ara ja s'hi ha acostumat. 'Fins el dia que vaig voler treballar amb revistes porno... i em vaig passar una bona estona mirant quines m'anirien millor'.

Al seu estudi hi té una taula on apilona les revistes. Selecciona les pàgines que més li agraden i, quan s'ha decidit, comença a pintar-hi a sobre amb ceres. 'Encara no sé com vaig arribar a treballar amb les ceres, no permeten fer línies gaire primes'. Escampats per la taula també hi té orelles, nassos i boques retallades d'altres revistes. Quan li cal, les enganxa o les desenganxa. És el Doctor Frankenstein del paper cuixé.

Treballa amb fotografies de models de les quals tot sovint no en sap ni el nom. 'Sobretot quan és publicitat, es fa molt difícil saber qui són. Moltes mai no podran saber que s'han convertit en una obra d'art!'. En Guim els canvia els colors i les tenyeix de blau, vermell, groc o gris. En transforma les expressions facials fins a convertir-les en nens o, directament, en éssers asexuats.

Quan ho té enllestit, ho escaneja i ho penja a internet. 'Vendre l'obra no és fàcil, i m'he de passar molta estona a Facebook, Twitter, Flickr i al correu electrònic. La majoria d'artistes ens acabem autorepresentant, però és feina. A mi em suposa el 40% del meu temps'.

Moltes vegades no només no coneix la model que serveix de base de la seva obra, sinó tampoc els clients que s'ho acaben quedant. Ha ve­nut més d'un centenar d'obres, sobretot a l'estranger. 'La gent m'ingressa els diners per Paypal i jo els ho envio per correu. Tinc un col·leccionista francès que sol ser bastant assidu. Vaig fent, però la situació és dura. Tot i que jo no he conegut cap més època que aquesta! Abans de la crisi devia ser la repera!'.

El que té clar és que les normes del joc van canviant. 'Avui dia, els que manen són els col·leccionistes, abans era al revés. Les galeries s'han de renovar i han de buscar nous camins. Si penjo una obra a internet, oi que la pot veure molta gent? Doncs ja està...'.

En Guim conversa pausadament. Ara està tranquil, però durant el curs també feia de professor en un institut de Barcelona. 'Em va molt bé, perquè em garanteix una estabilitat econòmica que no tinc amb els quadres. Però aquests mesos tinc més temps: pinto de nou a tres. Miro de respectar un horari', diu mentre mira de reüll un tauler d'escacs que hi ha sobre la taula. 'Bé, de tant en tant juguem una partideta amb els companys del local per fer mitja part!', explica rient.

Treballa entre parets blanques i el poc color del seu voltant ve de dos llibres dels seus pintors predilectes: el nord-americà Jean-Michel Basquiat (1960 -1988) i l'austríac Egon Schiele (1890-1918). En un prestatge hi té una imatge de la Mare de Déu, també descolorida, que els seus avis pensaven llençar i que vol repintar al seu estil.

Malgrat la seva intensa vida 2.0, Guim Tió també ha tingut l'oportunitat d'exposar en diverses galeries. L'any passat va guanyar el premi que la Sala Parés de Barcelona atorga a joves creadors que estan acabant la carrera de Belles Arts. I de cara al mes de setembre prepara una exposició individual per a la galeria Artevistas, situada a tocar de la plaça de Sant Jaume.

Es titularà The gang of childhood i vol ser una reflexió sobre la manera com les xarxes socials han transformat el concepte d'amistat. 'La dividiré en dues parts. Per a la primera he demanat als meus amics de Facebook que m'enviïn una fotografia seva. Aquests dies l'estic transformant i després la penjaré com si tots fossin part d'una mateixa orla. És curiós, perquè tinc 1.200 amics a Facebook i m'han enviat fotos fins i tot de Taiwan. En canvi, els més íntims no m'han enviat res. La segona part de l'exposició estarà justament dedicada a ells, a les persones més properes i als records comuns que tenim de la infantesa'.

Aquest projecte és el que més l'ocupa ara. Bé, i acabar la carrera. 'Em queden sis crèdits!'. Sap, però, que tenir el títol no canviarà gaire res. 'Diria que Belles Arts és la carrera que, pel fet d'acabar-la, et dóna menys possibilitats de trobar feina. Ningú t'està esperant'.