Laia Estrada, diputada de la CUP al Parlament. 

Avui en dia existeix un ampli consens respecte a què la prohibició o la penalització de l'avortament no acaba amb la seva pràctica, sinó que duu les dones a sotmetre's a avortaments insegurs posant en risc la seva vida. En aquest sentit, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que cada any es produeixen 25 milions d'avortaments insegurs, els quals són la tercera causa més habitual de mort materna al món - 39.000 dones són les que moren a causa d'un avortament insegur- i donen lloc a 5 milions de discapacitats en gran mesura evitables.

Malgrat el control i l'estigma contra tot allò relacionat amb la natalitat i l'avortament ha perdurat fins als nostres dies de la mà de les postures més conservadores, trobant en l'església el seu màxim defensor i promotor amb totes les conseqüències que això comporta, afortunadament, cada cop són més els països que han abandonat la política de prohibició de l'avortament i han introduït fórmules diverses de regulació. La despenalització i l'eliminació de tots els condicionants aliens a la voluntat de les dones, però, continuen sent una assignatura pendent.

Aquest és el nostre cas. La interrupció voluntària de l'embaràs a Catalunya ve determinada per la imposició de la legislació de l'Estat espanyol (al conjunt dels Països Catalans també operen la legislació francesa i l'andorrana, que és el país europeu, juntament amb Malta, amb les lleis més prohibicionista), actualment mitjançant la Ley Orgánica 1/2023. Aquesta és la llei que enguany va incorporar modificacions respecte a la llei del 2010, de salut sexual i reproductiva, que va aconseguir despenalitzar l'avortament durant les primeres catorze setmanes, anant més enllà dels supòsits concrets que només permetia la del 1985.

Tal com deia, però, malgrat els avenços assolits en la recent modificació de la llei de l'avortament, a l'Estat espanyol l'avortament encara està recollit al Codi Penal i, per tant, continua penalitzat, i es mantenen els terminis en els quals és possible dur a terme l'IVE, amb un màxim de vint-i-dues setmanes en casos de risc greu per a la vida o la salut de la mare o del fetus. A partir de llavors, només és possible interrompre l'embaràs en cas que es detectin anomalies en el fetus que siguin incompatibles amb la vida, o en cas que es detecti una malaltia "extremadament greu i incurable en el moment del diagnòstic i així ho confirmi un comitè clínic".

I algú podrà dir que més val això que no pas una prohibició absoluta o una regulació restrictiva com la del 1985. Cert. Però cal reconèixer els avenços en la garantia d'un dret no implica renunciar a la seva plena consecució. De fet, els drets o estan garantits plenament o no ho estan. Una llibertat parcial no és llibertat i, en aquest sentit, o bé tenim una maternitat lliurement decidida, amb possibilitat d'interrompre l'embaràs en tot moment, o bé tenim una maternitat "parcialment" decidida.

És així que arribem al repte que tenim davant la taula ara mateix. Volem assolir un avortament veritablement lliure i gratuït, el qual requereix no només desplegar de forma efectiva les competències que el pacte de les autonomies "generosament" ens va concedir, sinó anar més enllà d'aquestes i desbordar el marc constitucional espanyol.

Es tracta, doncs, en primer lloc, que el sistema sanitari català garanteixi l'accés a l'IVE arreu del territori i en el si la xarxa pública, deixant de pagar els més de 3 milions que cada any regalem a les clíniques privades, abordant la problemàtica tant de la manca de professionals com de l'objecció de consciència. A part, evidentment, de desplegar d'una vegada i consolidar un programa d'educació sexual afectiva que arribi a totes les escoles en l'àmbit curricular, que és la base dels DSiR.

I, en segon lloc, com deia, cal desbordar el marc constitucional espanyol, aprofitar les majories que tenim al Parlament de Catalunya, i avançar en clau feminista exercint sobirania en un Parlament que cada cop legisla menys i està més supeditat a Madrid, aprovant una Llei Catalana de l'Avortament. Una Llei que despenalitzi la interrupció voluntària de l'embaràs i que acabi amb els condicionants aliens a la voluntat de les dones. A banda que la penalització de l'avortament atempta contra el dret a la reproducció i la maternitat lliurement decidides, la mateixa OMS reconeix que els condicionants i les limitacions relatives a l'edat gestacional estan associats amb l'augment de les taxes de mortalitat materna i mals resultats sanitaris. I el que és més important: existeixen exemples exitosos de fa més de 30 anys, com és el cas del Canadà, amb una legislació que contempla l'avortament com una pràctica sanitària més i, per tant, com un dret que no està condicionat per terminis temporals que regulen el seu accés. El marc canadenc evidencia que legislar sense terminis temporals no només no comporta majors taxes d'avortament sinó que augmentar l'accés al servei precisament fa disminuir l'edat gestacional mitjana en el moment de l'avortament.

Es tractaria, doncs, d'aprovar una llei garantista, feminista, que respongui a les amenaces de la ultradreta en clau ofensiva i no a la defensiva i, a més, basada en l'evidència. El Parlament de Catalunya ja ha acordat aprovar aquesta llei, gràcies als vots d'Esquerra Republicana i Junts a la moció de la CUP que ho proposava. Una Llei que, a més, seria un homenatge a la cenetista Federica Montseny, qui el 1937 va legalitzar l'IVE fins a les dotze setmanes amb un decret que va aplicar al bàndol republicà. Aquesta norma va ser la més avançada de tota Europa, després de l'URSS, perquè va legalitzar l'IVE el 1920, sense determinar terminis i va situar Catalunya al capdavant de la garantia dels DSiR. És hora de recuperar el seu llegat.