Público
Público

Blanca Llum Vidal: "És classista i elitista que la cultura catalana no obri una llibreria a la Zona Franca"

Blanca Llum Vidal
La poeta Blanca Llum Vidal al Palau Robert. Público

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) és poeta, escriptora, traductora i treballadora social en un pis tutelat de persones amb diversitat funcional al barri de la Zona Franca de Barcelona. Conversem amb ella en un dels despatxos del Palau Robert, en el marc del cicle d'entrevistes "En català, molt per llegir, molt per escoltar, molt per gaudir", una iniciativa realitzada per Públic amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. 

Com ha evolucionat la teva poesia des de les teves primeres obres com 'La cabra que hi havia' o 'Nosaltres i tu' fins ara?

La llengua sempre s'ha mantingut, entesa com a matèria. La visc com una qüestió molt física. Des dels primers llibres, fins ara que acabo de publicar un recull d'assajos sobre obres i autors que m'estimo, la meva relació amb la llengua ha estat constant. L'espontaneïtat, d'altra banda, ha evolucionat. Al principi escrivia moltes hores i compulsivament, però la vida es va enrevessant. En els últims temps la serenor s'ha accentuat.

Què vols dir amb què la llengua és una cosa física per a tu?

La visc físicament. Escric en veu alta. Recitar no ve després o damunt d'un escenari. Necessito la sonoritat de la llengua, que no va en detriment del sentit. Necessito que la llengua em passi per dintre i viure-la com si ballés. Per mi la poesia i la dansa tenen relació, són dues arts que s'interpel·len l'una a l'altra.

La dansa també es pot improvisar o coreografiar, com quan escrius a raig o d'una forma més pausada.

Recordo una poeta més gran que em va dir: "Blanca, quan recites sembla que t'hagis d'enlairar". De fet, recitava de puntetes sense voler. Ara tinc la sensació que toco de peus a terra, potser per la calma o per fer-se adulta.

Pots explicar-nos res més del llibre que acabes de publicar?

L'he publicat amb l'editorial Arcàdia, amb la qual treballo des de fa temps com a correctora i traductora. És un recull d'assajos sobre llibres i autors que m'estimo, des de Blanchot a Víctor Català, des de Rodorera a Miró, Lispector, etc.

Es diu Llegir petit, que és un títol molt normal que després és estrany. Quan vaig preguntar al meu fill què en pensava, em va dir que li recordava a la cançó de Bad Bunny, Me porto bonito. La connexió em va semblar meravellosa. La construcció correcta és "portarse bien" i, en el meu cas, petit s'aplica a coses. Quan escric sobre llegir m'agrada centrar-me en aspectes concrets, no en grans tendències o totalitats.

D'on ve la teva passió per l'escriptura? En una entrevista deies: "no sóc filla d'escriptors, però sí d'uns pares que sempre s'han escrit cartes i d'una mare que sempre ha dut una llibreta a la bossa".

Et puc parlar de records concrets o dels primers textos que vaig escriure. A casa meva sempre hi ha hagut llibres, però no unes biblioteques enormes. S'escrivien entre ells, ho trobava molt bonic. La meva mare sempre ha portat un bloc de notes, ha escrit i m'ha donat els grans consells. Recordo bloquejar-me de petita i que ella em digués: "mira al teu voltant i escriu". Em va agradar molt, perquè la relació amb la descripció m'interessa en la poesia. Hi ha coses quotidianes que serveixen per fer salts cap a un altre lloc.

I per què emprar la descripció en la poesia i no en la prosa?

També l'empro en la prosa, no ho separo. Soc conscient que hi ha intencions diferents, però quan escric assaig o poesia, la meva relació amb el text no varia tant. També m'interessa que la poesia sigui reflexiva, no que sigui un ball líric o quelcom místic. M'agrada Paul Celan perquè em fa pensar, tot i que a vegades no entens res i l'has de llegir molts cops.

Has parlat de la teva vinculació amb la llengua, de la seva sonoritat. Des del punt de vista de l'idioma, perquè decideixes escriure en català?

Una vegada un poeta israelià a Xile em va fer aquesta mateixa pregunta. La meva primera reacció seria dir-te perquè sí. Jo m'enamoro en aquesta llengua. He crescut amb ella i és la que utilitzo per parlar amb el meu fill. Després hi ha la qüestió política: el català és una llengua minoritzada, i per tant, no se m'acudiria mai escriure en una altra llengua. Estic d'acord amb Rodoreda quan diu que escrivim en català per un cert esperit de revolta. En aquestes condicions sociopolítiques, m'acosto a Víctor Català, la llengua és una entitat viva i rebel que s'escapa de tota imposició calculada. A part d'una cosa espontània i de ser la meva llengua materna, hi ha un posicionament molt clar.

"El català és una llengua minoritzada i no se m'acudiria mai escriure en una altra llengua"

Escric en català, però visc amb molta naturalitat i felicitat les traduccions. El castellà, a vegades, crea veritables batalles campals a Catalunya, però que em tradueixin les meves obres no em genera cap problema, al contrari, és la llengua dels meus avis andalusos. L'Unai Velasco va traduir La princesa sou vós i va fer una traducció del barroc del Siglo de Oro meravellosa.

Es tracta d'escriure des d'una posició ferma, però agraint que amb una altra llengua arribes a un altre públic.

Exacte. Quan he anat a recitar fora, ja no dic a llocs llunyans com Ucraïna o Argentina, sinó a Espanya, passen coses molt interessants. Pots vehicular idees on toca. Té més sentit llegir una carta de La princera sou vós que parla de l'ocupació espanyola en castellà i a Madrid, que no pas aquí a Catalunya i revolcar-nos en el que ja sabem.

Més enllà dels que has comentat, quins són els teus referents literaris?

Víctor Català és una autora que he editat i treballat bastant. Per a mi és un referent, no només literari o lingüístic. És una de les grans mines lèxiques de la literatura catalana, però és un referent existencial i polític. M'interessen les seves posicions en relació al Noucentisme, la normalització de la llengua o la sexualitat.

Que utilitzés un pseudònim masculí ja diu moltes coses.

Sí. A mesura que coneixes l'autora, veus que diu moltes coses que van més enllà del que sembla al principi. Víctor Català es va haver de posar un pseudònim per protegir-se d'un món mascle, agressiu i violent, però això ja ho sabem. Al cap de poc tothom sabia qui s'amagava darrere i ella va decidir mantenir-lo. Va viure amb dues identitats: Víctor Català i Caterina Albert. Aquest xoc és profundament polític i bastant radical.

"Té més sentit llegir una carta sobre l'ocupació espanyola a Madrid, que no pas a Catalunya"

Un altre referent seria Marguerite Duras. Amb l'Arnau Pons vam traduir El dolor i jo sola després vaig traduir Escriure. Són molt diferents. Duras té una frase curta i una sintaxi tallada, però més enllà que m'encanti estilísticament, també m'agrada el personatge i la seva manera de viure les injustícies socials.

Precisament la qüestió de gènere es fa palesa a 'La princesa sou vós', una novel·la epistolar que recorda a l'amor cortès. En aquest cas, és la dona qui escriu les cartes cap a una altra persona desconeguda.

El receptor és un home i el context és absolutament heterosexual. Em feia gràcia fer-ho així perquè actualment tot ha de ser fluid. Vaig pensar en difuminar el gènere, però no, jo pensava en un senyor mascle i volia donar-li la volta. No hi ha cap mena de dubte, és una relació heteronormativa on després s'inverteixen coses. Si agafes el context de l'amor trobadoresc, les regles del joc les marca ella. Hi ha una inversió dels rols de gènere. És on es veu la importància que té el món queer per a mi.

D'on va venir aquesta idea?

No escric mai per projectes, soc una mica punky. Començo a escriure i després m'adono que estic construint alguna cosa. Escric una carta, antiga, i li envio a la Maria Bohigas, editora i gran amiga. Ella em va dir que tirés. També hi va tenir a veure el context pandèmia. La solitud estava present en tots els estrats de la vida. Què és aquest llibre? Una immensa solitud. Escriure cartes a algú que no et contesta… no és només una volada amorosa, és una gran tristesa d'algú que va topant contra un gran mur de silenci.

La temàtica que vehicula la teva trajectòria és l'amor. Per què?

M'he oblidat de dir-te que Llegir petit l'acompanya un subtítol que diu "i escriure sobre literatura i amor". L'amor no és una només una relació de dos. L'amor parla de la manera en què ens relacionem amb els altres i amb el món. És un calaix de sastre tan gròs, que és difícil que no t'interessi una altra cosa que no sigui l'amor.

Ets treballadora social i has viscut realitats molt diferents a les de les elits literàries. Tothom té el mateix accés a la cultura?

Tothom no té el mateix accés. Fa quinze anys que treballo en un pis tutelat per a persones amb diversitat funcional al barri de la Zona Franca, a la perifèria barcelonina. No hi ha ni una llibreria. He fet un càlcul de quilòmetres i les més properes són La Ciutat Invisible de Sants o La Carbonera del Poble Sec. El mateix accés a la cultura no hi és i no s'hi val acusar a un enemic abstracte i llunyà.

Per què la cultura catalana no obre una llibreria a la Zona Franca és una gran pregunta que vull llençar. És classista i elitista. Se n'obren un munt a l'Eixample barceloní, molt grans i pagades per multimilionaris, amb pocs llibres perquè quedi tot bonic. Es considera que amb aquell quiosc que tenen a la cantonada, on hi venen revistes del cor i novel·les que vés a saber com són, ja en tenen prou. No crec que sigui un problema exclusivament català, però aquí també hi és.

Sovint s'associa la poesia a persones més cultes i literàries, com amb l'obra de Paul Celan, que s'allunya d'aquestes realitats i de persones que potser també voldrien consumir aquest tipus de literatura.

És un debat complicadíssim. Sí que crec que hi ha alta cultura i no alta cultura i no passa res. Hi crec en aquesta aristocràcia. A la literatura hi ha registres molt diferents. Per llegir Paul Celan has de tenir un cert bagatge o ganes, d'arremangar-te unes quantes vegades. 

En aquest sentit, les condicions materials i de vida no faciliten que tothom tingui accés a aquestes obres. No perquè no tinguin la capacitat, sinó perquè la vida és injusta. Si has de treballar, potser no tens temps a llegir interpretacions i no l'entens. És interessant parlar-ne perquè se simplifica: "que tothom ho llegeixi tot!". No, tothom no ho pot llegir tot. Tan de bo pogués ser així. Hi ha unes condicions materials que reclamen una solució. No cal llegir Celan, pots llegir el que et doni la gana.

A banda d'aquesta nova obra que has publicat, tens plans a llarg termini?

Sí. Al gener, febrer o març treuré un llibre curtet amb l'editoral Fragmenta en què reflexiono sobre l'adulteri. Amor, desig, passions, llibertat, poder… Em sembla divertit perquè m'han convidat a fer-ho, no des de l'ortodòxia catòlica, sinó com a manament. Reflexionar a partir del "No cometràs adulteri".

*Aquí puedes leer la entrevista a Blanca Llum Vidal en castellano.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?