En un article parlaves de la facilitat que tenim els catalanoparlants per canviar al castellà. Deies: "el diagnòstic és clar, els joves no el parlen. El català no funciona com a element cohesionador ni de pertinença a la comunitat. Hi ha una desconnexió emocional envers la llengua". A què et referies?

Quan escric sobre qüestions que tenen a veure amb la llengua i amb l'ofici d'escriure penso en l'assaig Meditacions sobre la fúria, de la Maria Mercè Marçal, que està dins del llibre Sota el signe del drac. Allà explica que una llengua minoritzada, a banda de viure moltes opressions i violències, també té un gran avantatge, que és que s'està constantment repensant. A diferència de les llengües hegemòniques, no tenen una herència òbvia o uns refrents evidents, de manera que tot el que té a veure amb pensar la pròpia identitat i cultura és un exercici constant. Ella ho viu com un privilegi. La possibilitat de construir una comunitat en flux permanent.

Aleshores, amb aquest article jo vull dir que hi ha moments, potser com el que estem vivint ara, en què s'està perdent el desig de pensar l'opressió des de la possibilitat de repensar-nos. Quan renunciem a rodar sèries, a escriure literatura i a mantenir converses en català, quan hi ha l'ànim de derrota, estem perdent el desig de què parlava Marçal. Un desig que té a veure amb vincular-nos emocionalment amb la llengua i de creure que pot generar noves comunitats. Com que soc una persona amb molta esperança, però no ingènua, crec que estem executant una gestualitat de capitulació i renúncia perillosa.

D'on ve aquesta renúncia? La fem de forma conscient?

Ve de tants llocs... Un d'ells és l'autoodi, el fet de pensar que la nostra llengua és menys important que la resta i que no podem fer qualsevol cosa amb ella, com fan altres llengües. És una qüestió fonamental, en parlem molt poc i té a veure amb polítiques institucionals. Qui està defensant els drets lingüístics? Potser no tenim uns representants que defensin amb fermesa i cuidin la llengua.

D'altra banda, quan parlem sobre qüestions lingüístiques, tinc la sensació que les bases des de les quals entomem el debat són punts de partida que estan condemnats al fracàs discursiu. Quan parlem de mantenir-nos en català, quantes vegades hem sentit la cantarella de que és excloent, supremacista i violent. No enfoquem el debat cap al fet que mantenir-se en una llengua i oferir-la a una altra persona és un gran exercici de benvinguda i de crear vida en comú. Primer hem de parlar sobre què vol dir tenir, cuidar i mantenir una llengua i després ja veurem com i qui executa la violència. La llengua és assenyalar el món d'una manera i cada una és valuosa.

En una entrevista vas dir que "compartir una llengua és compartir un codi, una manera d'assenyalar el món", però després continuaves amb "però hi ha tantes maneres d'assenyalar el món en una mateixa llengua". Hi estem afegint el factor de la classe social?

Totalment. Això ho dic perquè en els darrers anys, en clau de política institucional i de carrer, hi ha el gran perill de la homogeneïtzació, de pensar que per compartir un pam de terra, una llengua o certs desitjos, ho compartim tot. Tenia moltes ganes d'explorar aquesta qüestió a Napalm al cor. Què passa dins d'una mateixa comunitat que comparteix un codi i com es poden reproduir les mateixes opressions que han sofert. Tot això està atravessat per una qüestió biogràfica, de classe, de sexualitat i de gènere.

Per què escrius en català?

Montserrat Roig va respondre meravellosament aquesta pregunta: "perquè em dona la gana". Després d'això res és prou interessant o contundent. Hi ha poques coses que se'm presenten a la vida com a obvietats i amb les que sento una comoditat vital. Escric en català perquè no puc fer-ho d'una altra manera. El món que jo veig i la persona que soc té a veure amb la llengua que m'ha acollit i amb la qual he crescut. Primer exerceixo la política i després me n'adono. Una posició radicalment política que vull mantenir a consciència.

Parlaves de com t'identifiques i de com vius el món, però com se't veu des de fora? Com es veu un poeta en el segle XXI?

No sé quina visió global té la societat dels poetes. Probablement inexistent. No per incultura, sinó perquè la vida és difícil i poder dedicar-se a la poesia pot ser moltes vegades un privilegi. Molta gent no té una imatge clar de què vol dir ser poeta avui, però jo tampoc la tinc.

L'amor i la mort són dos dels temacles de la poesia i de la literatura universal i sovint motors que mouen el món. Com consideres que ha canviat la seva percepció en aquest època moderna?

La mort no l'he pensada gaire, però sí que porto temps investigant l'amor amb la meva escriptura i la meva tesi. En els darrers 20 anys, estem insistint molt en l'amor des d'una perspectiva sociològica. Amb l'arribada dels feminismes també ens vam començar a plantejar que l'amor està atravessat per les institucions i el poder, la comunitat i el sistema econòmic, que no és només una emoció que tenim dins. La meva visió és que estem viciant aquest discurs. Ara hi ha molts llibres sobre com estimar, com ens afecta el sistema socioeconòmic o com les pantalles ens estan modificant.

No estem atenent al fet que l'amor també és una escriptura. Fa segles que escrivim l'amor i el seguim vivint amb la mateixa intensitat. Malgrat que grans sociòlegs han diagnosticat la fi de l'amor en el segle XXI pel capital i les tecnologies, tothom encara està obsessionat. L'amor és una escriptura que hem anat cultivant al llarg de la història. Moltes vegades anem a llegir un clàssic o un poema de Safo perquè hi ha una cosa que encara batega en nosaltres.

Sobre aquest tema en devíeu parlar a la residència internacional per a escriptors a Itàlia. Com va sorgir? Qui et va convidar?

Poc després de publicar Napalm al cor em van convidar a aquesta residència a Florència, regentada per la baronessa Beatrice Monti Della Corte, la vídua d'en Gregor Von Rezzori, un dels grans autors del segle XX. A partir dels 2000, ella va convertir casa seva en una residència on convidava escriptors i executava el rol de mecenes. Feia molt poquet que tenia presència més enllà del meu cercle íntim quan els va arribar el meu nom. Va ser una experiència impressionant, no només per poder dedicar tant de temps a l'escriptura, sinó per no haver de patir per les condicions materials. Descobrir que no podem imaginar grans mons possibles si no tenim unes necessitats cobertes. Compartir espais amb escriptores com la Maggie O'Farrell va ser una sort i un privilegi.

En un parell d'anys has viscut moltes experiències i has rebut premis. Com ho has viscut tot això? Què et fa tocar de peus a terra?

És bonica aquesta expressió, com si hi hagués alguna cosa que t'enlairés. Tenim la imatge de que els escriptors o els artistes leviten, que el seu discurs va més enllà del terra. Per a mi, escriure ja és un gest molt terrenal, una manera d'insistir i d'assenyalar al món. És com més dialogo amb el meu present i el meu entorn. M'agrada i ho gaudeixo molt.

Allò mateix que fa enlairar-te, et fa tocar el terra.

Sí. L'escriptura em permet fugir moltíssim. És una fuga de llocs que no t'agraden per anar a d'altres on sí voldries. També és una fuga per anar directament cap a la ferida, l'horror o l'infern. L'escriptura és una manera de preguntar-se coses que un té por d'explorar amb el seu cos o la seva vida.

*Aquí puedes leer la entrevista a Pol Guasch en castellano.