Professor d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona, durant anys Antoni Soy (1950) va dedicar-se a la política, primer com a alcalde d’Argentona (1999-2006) i després com a secretari d’Indústria i Empresa de la Generalitat durant el segon tripartit. En aquella època militava a ERC. Autor de Sortir de l’euro per sortir de la crisi? (Viena, 2013), un llibre molt crític amb la construcció de la unió monetària, actualment escriu una columna regular sobre economia a la Directa. Soy no es mostra precisament optimista durant l’entrevista: creu que "creix l'amenaça del caos que va produir la Gran Recessió del 2008" i que les forces amb capacitat de governar a Espanya i Catalunya no tenen la voluntat política per plantar cara a les elits econòmiques i portar a terme les reformes necessàries per revertir les mesures d'austeritat aplicades aquests darrers anys.

El vostre darrer article es titula 'Torna la crisi'. Quins són els símptomes que així semblen indicar-ho?

El deute de les empreses ha augmentat molt a les principals economies del món des de la Gran Recessió del 2008. Al mateix temps, hi ha hagut una desacceleració del creixement econòmic global que pot fer que aquest deute sigui aviat una càrrega massa gran per a les empreses, cosa que podria desencadenar les seves fallides. Com a conseqüència, les institucions financeres veurien com augmenten els seus préstecs morosos, el que podria provocar una nova crisi creditícia perquè aquestes institucions es negaran a donar-se préstecs entre elles.

Les reserves bancàries dipositades als bancs centrals han tendit a augmentar, la qual cosa ha fet disminuir el volum de recursos del mercat interbancari (el que serveix perquè els bancs es donin préstecs un a l'altre) i, per tant, s'han produït recentment episodis de contracció monetària i restriccions creditícies. Fa poc la Reserva Federal dels EUA es va veure obligada a injectar més de 50.000 milions de dòlars en el sistema bancari perquè les institucions financeres poguessin continuar donant-se préstecs unes a les altres.

Cada cop hi ha més veus en les grans institucions internacionals, en els principals mitjans de comunicació d'especialització econòmica i entre els acadèmics, especialment keynesians, de les corrents dominants del pensament econòmic, que defensen que l'economia mundial està atrapada en una "trampa de baix creixement", que la recuperació de la depressió recent ha estat més feble que després de la Gran Depressió del 1929 i que creix l'amenaça del caos que va produir la Gran Recessió del 2008.

Com creieu que aquesta crisi podria afectar a la Unió Europea?

L'economia mundial està molt globalitzada. Si les dues economies més importants del món, els EUA i la Xina (que està creixent al ritme més lent dels darrers 30 anys), tenen problemes i es desaccelera el seu creixement i els beneficis i la inversió disminueixen, això afectarà sens dubte la resta d'economies i també a les de la Unió Europea. Si, a més, l'economia alemanya, el principal motor de l'economia europea, es troba a prop de la recessió econòmica, tot i que segons la dada més recent encara no hi hagi entrat tècnicament, i la seva importantíssima indústria manufacturera presenta problemes econòmics greus, és més que probable que totes les economies de la UE es vegin afectades per un menor creixement i pel perill real de que es produeixi una nova recessió. Tot això en un context en què les economies emergents més grans estan en crisi o estancades i a diferents economies poc desenvolupades hi ha disturbis i protestes contra les polítiques d'austeritat, com al Líban, Equador, Xile o l’Iran per exemple.

Com podria afectar aquesta recaiguda en la recessió a Espanya, sobretot tenint en compte les perspectives d'un govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos?

Espanya està molt integrada en el capitalisme neoliberal mundial i més particularment al de la UE. Amb una gran dependència de les exportacions als grans països de la UE i del turisme que cada any arriba sobretot d'aquests mateixos països. Per tant, el que passi a l'economia mundial, i molt especialment a la de la UE, afectarà de forma molt important a l'economia espanyola. Quina relació hi pot haver entre aquesta recessió i el possible govern de coalició entre PSOE i UP? Pel que es coneix fins ara, els 10 punts del preacord, crec que no en tindrà pràcticament cap. El PSOE, que és clarament qui porta la iniciativa en aquest preacord, ja fa temps que, almenys en l'àmbit de les polítiques econòmiques i socials, ha adoptat les tesis del neoliberalisme capitalista, com una part important dels partits tradicionalment socialdemòcrates europeus. I sembla que ara UP també "comprarà", o almenys no s'oposarà, a aquestes receptes.

Si s'analitzen els punts del preacord, que és el que es coneix de moment del pacte, el punt realment essencial, des del punt de vista de la política econòmica, és el 10, que diu: "Justícia fiscal i equilibri pressupostari. L'avaluació i el control de la despesa pública és essencial per al sosteniment d'un Estat de benestar sòlid i durador". O sigui, la qüestió essencial serà aconseguir l'equilibri pressupostari mitjançant el control de la despesa pública tal com exigeix la UE, i tal com Espanya es va comprometre a fer quan va aprovar la modificació de l'article 135 de la Constitució. És a dir, continuaran les polítiques d'austeritat amb l'excusa d'"ens hi obliga la UE".

Com no sigui que tinguin una carta amagada en això de la justícia fiscal, les dues paraules que encapçalen el punt 10 i de les que no se sap res. Es farà una reforma fiscal i una lluita contra el frau i l'evasió fiscals? Que els més rics i els que més diners guanyen, les elits econòmiques i les grans empreses, paguin més impostos, mentre es congelen o es disminueixen els de la gran majoria, les classes populars? Evidentment, si es fes això augmentaria la recaptació impositiva i el sector públic disposaria de més recursos per fer polítiques econòmiques i socials progressistes. Això implicaria, però, la voluntat i la capacitat d'enfrontar-se a les elits econòmiques i les grans empreses espanyoles. Hi està disposat i n'és capaç Unidas Podemos? Hi està disposat i n'és capaç el PSOE? En serà capaç un govern de coalició PSOE-UP en el que té la iniciativa el PSOE? Diria que no.

I a Catalunya?

L'economia catalana, tot i els alarmismes suscitats des d’Espanya i les elits econòmiques sobre les conseqüències del conflicte Catalunya-Espanya, manté unes xifres macroeconòmiques una mica millors que les espanyoles. Les conseqüències a Catalunya no serien massa diferents de les d’Espanya. De fet, Catalunya té encara una major integració en el capitalisme neoliberal global, mundial i europeu, i qualsevol canvi podria tenir efectes més immediats i potser més profunds, depenent dels sectors que en surtin més afectats.

Ara bé, Catalunya es troba en una situació de les seves finances públiques que afecta negativament la seva productivitat i a les seves possibilitats de creixement. Parlo del dèficit fiscal continuat i històric de Catalunya respecte a Espanya, o dels incompliments continuats de les inversions estatals a Catalunya en relació amb la seva població, el seu pes en el PIB i en les exportacions espanyoles. Tanmateix, per augmentar substancialment aquests ingressos a Catalunya caldria actuar sobre alguns impostos que afectessin realment a les elits econòmiques i a les grans empreses. Per exemple, l'IRPF de les rendes més altes, el patrimoni dels que més en tenen, les successions i transmissions patrimonials d'aquest 1%, o l'impost de societats, que ara és competència exclusiva de l'Estat, o lluitar realment contra el frau i l'evasió fiscal... Però això voldria dir estar disposat a enfrontar-se a aquestes elits. I a això no hi han estat disposats els darrers governs de la Generalitat, ni els de CiU, ni els de JxSí, ni, pel que sembla, l'actual Govern de JxC i ERC.

Immediatament després de la crisi vam veure com va augmentar l'interès per l'economia. Avui que podríem trobar-nos a les portes d'una altra crisi aquest interès sembla haver minvat molt. Què creu que ha canviat?

Els governs i els bancs centrals es van veure obligats a intervenir per a salvar algunes institucions financeres i fins i tot les economies d'alguns països. I, en general, els mitjans de comunicació, l'opinió pública i la majoria d'economistes i experts van preocupar-se més de les qüestions econòmiques. Tanmateix, no hem d'oblidar que, poc abans de la crisi, quan l'economia anava bé, almenys aparentment, els empresaris i els directius empresarials es dedicaven a fer grans quantitats de beneficis, una part important de la gent intentava viure el millor possible, fins i tot "perillosament", per exemple endeutant-se per sobre de les seves possibilitats amb hipoteques massa arriscades que, d'altra banda, les institucions financeres concedien de forma massa agosarada. D'altra banda, la major part dels economistes ortodoxos i dels mitjans econòmics de referència varen "comprar" sense dubtar-ho la teoria de la "gran moderació" segons la qual, gràcies sobretot al sistema financer, s'havia acabat per sempre la volatilitat econòmica i ja no hi haurien més cicles i crisis econòmiques. Tot això va saltar pels aires amb la fallida de Lehman Brothers, el pànic financer de finals de 2007 i la crisi de 2008.

Si actuéssim amb una lògica racional, les empreses, la gent en general i els governs i els polítics en particular, hauríem d'aprofitar els moments en què l'economia va bé, i tant els agents econòmics com els governs disposen de més recursos econòmics, per fer les reformes econòmiques que tant les empreses com els països necessiten. Però en lloc d'això, quan les coses van bé, tothom intenta aprofitar-se al màxim de la situació. Ningú se'n recorda que seria el moment més apropiat per a fer les reformes. I quan arriben les crisis, que inevitablement arriben, no hi ha els recursos necessaris per a fer-les. I aleshores s'apliquen polítiques per a pal·liar la situació, no per a solucionar-la. Aquesta és la lògica del capitalisme neoliberal globalitzat que intenta imposar-se a tots els països del món. I quan hi ha algun país que intenta trencar aquesta dinàmica es troba amb molts problemes: boicots, sabotatges o cops d'estat. L'objectiu és sempre el de restablir la lògica del neoliberalisme.