Fa pocs dies Forbes publicava la llista dels 100 esportistes que han ingressat més diners en el darrer any (de juny 2016 a juny de 2017). Cristiano Ronaldo i Leo Messi, ambdós investigats per frau fiscal, ocupaven un lloc al podi al costat del jugador de la NBA Lebron James. Més enllà de constatar que les grans competicions nord-americanes generen un munt de diners (la majoria dels esportistes que hi apareixen juguen a la NBA, la NFL o la MLB), la llista dibuixa una realitat innegable: els homes estan més ben pagats. Serena Williams és l'única dona que hi apareix després que Maria Xaràpova hagi perdut la seva plaça d'honor.

Maria Xaràpova, competint després de complir sanció per dopatge / Reuters

La russa ha vist com un cas de dopatge en ferm per meldònium, una substància prohibida des d'1 de gener de 2016, ha afectat la seva butxaca: més enllà de l'obligada aturada esportiva, els ingressos publicitaris van caure en picat per la pèrdua de confiança d'unes quantes marques comercials que l'havien fitxat com a ham publicitari. Un cop superada la sanció no s'ha trobat un camí fàcil en el seu retorn a l'elit. Fa poques setmanes, per exemple, el torneig de Roland Garros va decidir no oferir-li una invitació assegurant públicament que «la donaven a jugadors de baix rànquing que haguessin sofert una lesió, no a aquells que han estat sancionats per dopatge».

De vegades és l'afició qui actua directament per mostrar el seu enuig davant la trampa. A Rio de Janeiro la presència de la nedadora Yuliya Efimova, reincident en dopatge, va ser rebuda amb xiulets estridents per part del públic assistent. Dos casos per constatar allò que tothom dóna per fet: el dopatge no té una bona consideració social i té conseqüències negatives.

El dopatge, una pràctica present a tots els esports

De casos de dopatge, a l'esport d'elit, n'hi ha a cabassos. Esports clàssics com l'atletisme s'estan plantejant reformes estructurals per tornar a ser creïbles.

D'aquí a poques setmanes la Federació Internacional podria ser pionera invalidant tots els rècords mundials assolits abans de 2005, ja que consideren que els controls antidopatge no eren suficientment precisos per a determinar si actuacions de llegendes com Bubka, Sotomayor o Radcliffe s'havien fet amb o sense trampes. D'altres, com l'halterofília, estan sota el punt de mira del Comitè Olímpic Internacional i podrien desaparèixer del programa dels Jocs a partir de 2020 si no solucionen el degoteig constant de controls positius que s'han tornat a repetir a Rio de Janeiro.

En els darrers dies la Unió Ciclista Internacional ha decidit sancionar un equip ciclista de segona fila, el Bardiani, per l'aparició de dos casos de dopatge a les seves files pocs dies abans d'iniciar el Giro d'Itàlia. En curses de muntanya, l'igualadina Laura Orgué s'ha proclamat campiona del món del quilòmetre vertical de 2016 després que aquesta primavera s'hagi fet públic el dopatge de la primera classificada. A Austràlia, el nedador Thomas Fraser-Holmes ha estat suspès un any per saltar-se tres controls de forma consecutiva. Com dèiem, casos a cabassos, i en esports de tota mena.

L'Agència Mundial Antidopatge (AMA) determina quins productes i medicaments són dopants i les federacions internacionals esportives poden ampliar la llista si ho consideren oportú. També hi ha una normativa creixent sobre l'obligació dels esportistes de passar controls antidopatge i d'estar localitzables en tot moment davant les autoritats. Tot i que el nombre de testos difereixen enormement en funció de la disciplina esportiva, el camí obert pel passaport biològic avança implacablement. Amb la normativa a la mà, és senzill determinar què és dopatge i què no ho és. Què passa, però, quan apareixen les exempcions?

Les substàncies dopants que no són dopatge

Fa exactament 9 mesos el grup de pirates informàtics Fancy Bears va posar sobre la taula el debat sobre les Autoritzacions d'Ús Terapèutic, més conegudes per les seves sigles en anglès (TUE), i existents des de fa una pila d'anys. Si fem un cop d'ull a l'actualitat esportiva d'aquest mes de juny, ens podem adonar de l'impacte que tenen. Ens fixem, només, en la llista filtrada el passat mes de setembre i que corresponia a arxius reals de l'AMA.

El tennista Rafa Nadal ha guanyat a París el seu 10è Roland Garros. El ciclista Jakob Fuglsang s'ha endut el Dauphiné, una de les proves d'una setmana més importants de l'any, camí d'un Tour de França en què el britànic Chris Froome tornarà a ser el màxim favorit. A Barcelona, la catalana Mireia Belmonte, l'australiana Emily Seebohm, l'hongarès Laszlo Cseh o el sud-africà Cameron Van der Burgh han aconseguit victòries de mèrit al circuit Mare Nostrum de natació. A Leeds, Alistair Brownlee ha guanyat la seva 22a prova a les sèries mundials de triatló i continua batent rècords històrics. Al míting atlètic de Jamaica, el també britànic Mo Farah va sumar un nou triomf als 3.000 metres llisos. A Rússia, el serbi Milos Teodosic ha liderat el CSKA cap al títol de la VTB abans de decidir si fa el salt a la lliga NBA de bàsquet.

Els esportistes citats en el darrer paràgraf van aparèixer als documents filtrats per Fancy Bears. De tots ells en vam poder veure els documents confidencials que els autoritzaven a prendre substàncies dopants durant un període concret de temps, ja fos especialment curt (hi ha autoritzacions per a un únic dia) com llarg (quatre anys o indefinits). Les TUE conegudes al setembre corresponen a esportistes dominadors, grans estrelles mundials que s'han «dopat» dins els marges de la legalitat perquè tenien la indicació mèdica per poder-ho fer.

La gimnasta Simone Biles va meravellar als Jocs de Rio de Janeiro. Durant la competició va donar positiu en dos controls antidopatge, però ningú va posar en qüestió el seu resultat. El motiu, l'existència del TUE que acreditava que la nord-americana podia prendre les substàncies dopants detectades en els controls. Quan va conèixer la filtració, va decidir donar la cara i explicar públicament que s'havia de medicar contra els efectes del Trastorn pel Dèficit d'Atenció per la Hiperactivitat (TDAH) que pateix des de petita. La majoria dels esportistes que disposen d'un TUE, però, es mediquen contra l'asma.

Simone Biles, durant un dels seus exercicis d'or a Rio de Janeiro

Als Jocs Olímpics de Pequín de 2008 el 17% dels ciclistes participants i el 19% dels nedadors inscrits eren asmàtics. De fet, més del 30% de les medalles repartides en aquestes dues disciplines se les va endur un esportista amb asma.

Les xifres són similars entre els corredors de maratons i es disparen en les disciplines de resistència dels esports d'hivern: prop del 50% dels esquiadors de fons d'alt nivell tenen asma diagnosticat. Tots ells, com és lògic, necessiten broncodilatadors per poder entrenar i competir amb les màximes garanties i aquí és on els TUE entren en acció.
L'asma a l'esport d'elit no és una invenció per poder prendre medicaments prohibits, és clar: hi ha diversos estudis científics que constaten que els esportistes d'elit són més propensos a patir asma per les condicions d'esforç, entorn i entrenaments que difereixen de la resta de la població. Els factors van des del clor a la piscina fins als al·lèrgens i a la contaminació de l'aire. El dubte, doncs, no és sobre la seva condició d'asmàtics. La pregunta pertinent és saber quina lògica té que hi hagi tants esportistes que s'hagin de medicar per poder competir al màxim nivell. Les TUE, pel sol fet d'existir, generen un debat ètic profund.

Millorar el rendiment sense el dopatge tradicional

Tot i que quan ens referim al dopatge podem pensar en substàncies com el clembuterol, l'EPO, el salbutamol, les amfetamines o la nandrolona, el cert és que des de fa uns quants anys l'esport d'elit busca noves maneres per millorar el rendiment que no passen per aquests canals. En aquest sentit, han aparegut amb força conceptes en els darrers anys com el dopatge tecnològic, la capacitat de fer trampa sense posar en risc la salut de l'esportista. La descoberta d'un motor inserit en el tubular d'una de les favorites a guanyar una prova sub 23 del mundial de ciclocròs fa un any, per exemple, va ser el toc d'alerta definitiu per què la UCI comencés a controlar l'eina de treball dels ciclistes en totes les seves disciplines.

Van den Driesche, corredora de ciclocròs caçada amb un motor a la bicicleta / EFE

D'entre totes les novetats cal estar molt atents al «brain doping», la pràctica que utilitzen alguns equips ciclistes o d'esquí alpí per millorar el rendiment dels seus esportistes a través de tècniques dirigides al cervell i pensades per a reduir o eliminar els senyals de fatiga naturals. Unes simulacions dutes a terme el 2016 entre esquiadors milloraven la capacitat de salt en un 70% i la seva coordinació en un 80%. No eren dades concloents, però deixaven clar que en l'estudi del còrtex i de l'estimulació cerebral hi ha tot un camp per recórrer que avui en dia encara no sabem si acabarà essent considerat com a dopatge i, en conseqüència, s'hi establiran uns límits concrets.

De fet, per millorar el rendiment eportiu hi ha camins acceptats per tothom. Les concentracions en altura fa dècades que es duen a terme amb resultats contrastats i són una pràctica habitual en els esports de resistència. Kilian Jornet explicava fa pocs dies que havia dut a terme un procés d'aclimatació per al seu doble repte a l'Everest amb una càmera hiperbàrica que simulava condicions ambientals similars a les de l'Himàlaia. També n'utilitzen altres esportistes de primer nivell i és una eina que es fa servir, per exemple, als centres d'alt rendiment. Aquests poden ser dos exemples de mètodes perfectament legals que serveixen per què el cos es prepari per rendir al màxim nivell.

Malgrat aquests darrers exemples, el dopatge ofereix un camí ràpid a l'èxit que per a molts esportistes genera més oportunitats que inconvenients. Per això el degoteig de casos coneguts és constant i ho continuarà essent en els propers mesos i anys. La normativa oficial assenyala clarament quins són els límits d'allò permès i allò que és dopatge. Això sí: són revisables de forma anual i amb exempcions per a una part significativa de l'esport d'elit.