Advocada i periodista, la trajectòria de Magda Oranich, empresonada diverses vegades i amnistiada l'any 1977, està vinculada a la lluita per la democràcia, els drets de les dones i la llibertat de Catalunya. Gens gasiva a l'hora de compartir els seus records i traslladar-se al 2 de març de 1974 i els mesos previs a l'execució, Oranich sosté que no li costa recordar-ho perquè no ho ha oblidat mai.

Aquests dies que s'està parlant sobre l'execució de Puig Antich, ha fet alguna lectura nova de com van anar les coses?

Sí, però no és nova. Com va dir ell amb la seva última frase "quina putada". I és que va ser al·lucinant perquè fins i tot amb la legislació franquista que hi havia llavors, no li tocava pena de mort, perquè no va ser un atemptat, ni res de tot això. Per què del cas se'n va ocupar un consell de guerra i un tribunal militar? No tocava! L'any 1963 es va crear el Tribunal de Repressió Política que era el TOP i des del 1963 fins a en Salvador no s'havia executat ningú. Però quan Franco volia penes molt altes o mort, llavors s'inventava un decret antiterrorista, ja has vist que avui dia algun jutge també ho fa..., i ho enviava al tribunal militar, on hi havia encara menys garanties. Per la via civil i penal podies recórrer al Tribunal Suprem, i hi havia jutges macos com Martín Pallín, però Franco ho volia ràpid…

Com se n'adona de què el tema del robatori al banc que va acabar amb un policia mort es converteix en una causa política?

Quan van portar els detinguts presos jo estava al jutjat de guàrdia presentant un recurs. En Salvador no, que estava ferit i el van portar al Clínic. Ja en aquell moment vaig veure molt de moviment, però molt, I vaig trucar a l'Oriol Arau i al grup d'advocats perquè a mi allò em va semblar un tema polític. I sí, hi va haver un tiroteig, però no se sap quin tret va ser el que va matar al policia Francisco Jesús Anguas Barragán.

Un altre tema és que l'autòpsia d'Anguas Barragán la van fer en una comissària de policia. Això ja ho diu tot perquè l'haurien d'haver fet al Clínic. Però clar, se'l van endur perquè traient els casquets de les bales ja es veu de quina pistola eren. A mi amb això ja m'ho van dir tot. Amb un jutjat militar franquista anaves a toc de corneta. Recordem que el 1970, al procés de Burgos, van indultar a les sis persones per les quals demanaven pena de mort, era gent d'ETA i els van indultar. Ningú es pensava que la cosa acabaria amb la pena de mort. Ni en aquella època era normal que a un civil el jutgés un Tribunal Militar.

Amb aquest escenari, n'intuïa el desenllaç?

No. Ho vaig veure molt negre des del principi, però feia 11 anys que no executaven a ningú… i llavors passa l'atemptat de Carrero Blanco. Quan Carrero Blanco va volar jo estava presa a la Trinitat, i llavors sí ho vam passar malament amb molta por. I al gener, quan vaig veure a en Salvador a la presó, és quan va dir "han matat al Carrero i a mi". Quan ho vaig veure clar va ser amb el discurs d'Arias Navarro del 12 de febrer, clarament ho va dir. I llavors ja em preguntava quan ho farien. Ell ho tenia clar i a partir d'aquí vam muntar manifestacions, a moure'ns internacionalment. Quan va sortir la sentència vam tramitar les sol·licituds d'indult, i cada divendres n'hi havia, però l'indult per en Salvador no va arribar.

Per això diu que no ho ha de recordar, perquè no ho ha oblidat mai, oi?

Exacte, no ho he oblidat mai. Això et marca de per vida, et marca com a professional. La meva vocació, i és el que faig ara, és el dret de família, i això lligava molt amb el tema dels drets de la dona. Era quan estàvem canviant les lleis amb la Constitució del 1978 i després el 1981. Jo crec que tenim una bona legislació, el que passa és que una cosa és la legislació i l'altra la pràctica. Sempre dic que és més fàcil canviar lleis que canviar mentalitats. El que faig és dret de família, el que passa que també he fet i faig dret penal, pels presos polítics, durant la dictadura i no fa tant, també.

El pitjor de la nostra feina era assistir a execucions, la pena de mort. És una cosa que no s'oblida. Evidentment, jo era contrària a la pena de mort i a més, com a professional, sempre he tingut la sensació que amb molts presos polítics feies més de Creu Roja que de professional del dret. I amb això de la Creu Roja em refereixo a portar la carta de la xicota, la glucosa que em donava el Col·legi de Metges per les vagues de fam... Com no em catxaven m'ho posava tot aquí (s'assenyala el pit). També he de dir que als advocats ens tractaven bé.

Recordar no és agradable, però no és que ho hagis de recordar és que no ho he oblidat mai. I no vull comparar el meu dolor del vessant professional amb les germanes i la família. Aquella nit al Col·legi d'Advocats s'ha fet famosa, surt a la pel·lícula, vam trucar als Estats Units..., en el fons pensàvem "i si a última hora…?" Però cap a les 8 del matí ens vam acostar a la presó, tremolant, i el capellà va sortir i ens va dir que ja estava. Va ser l'última execució. Ara, del que n'estic contenta és que s'expliqui, és un deure de memòria històrica.

Hi ha moltes assignatures pendents en el camp de la memòria històrica…

Si veus a tota Europa, o a Argentina mateix, s'han fet espais per a la memòria històrica, i aquí tenim la comissària de Via Laietana que segueix funcionant com una comissària com si res. El fil de la memòria en aquest país s'ha de fer, és importantíssim, encara tenim la gent a les cunetes. Molta gent jove no sap moltes coses. La nova llei ha obert algun petit camí, també en temes de lesa humanitat, però molts dels implicats ja estan morts o són molt grans. Fins al 1963 hi va haver moltíssimes execucions, a Barcelona hi va haver molts afusellaments al Camp de la Bota, i el pitjor és el garrot vil.

Amb en Salvador es va incomplir el codi de justícia militar que deia "será pasado por las armas", i ni això van complir perquè el garrot vil no és una arma. I tot és horrible, horrible, però horrible, però, en tot cas, la sentència s'hauria d'haver complert amb un afusellament no amb una execució tan brutal, a més se sap que hi ha botxins que eren uns novells... Jo era fora la presó amb les germanes allà abraçades sabent el que estava passant. Fa cinc o sis anys vam trobar el lloc on el van executar, ara sempre hi ha flors. És just entrar en un cuartutxo petit que era un magatzem. És un quadrat que primer el tenien tapat amb rajoles i que ara ja estan aixecades. Un cop mort, l'endemà el van portar a Montjuïc i va haver-hi les manifestacions…

Quina radiografia fa de la pena de mort al món?

Des de la Constitució ja no hi ha pena de mort en aquest país, però sí als Estats Units... Per acabar amb la pena de mort al món, Estats Units és el país que més mal fa, perquè formalment és un país democràtic. Perquè que les dictadures apliquen penes de mort ja ho sabem. I tot així va avançant, a l'Àfrica hi ha 14 o 15 països que l'han suspès, però també hi ha retrocessos, al Japó l'han tornat a aplicar, i mira l'Àrabia Saudita. En canvi, a Sud-americà són els primers que la van suprimir, abans que a Europa.

S'ha passat bona part de la seva vida professional visitant presons, i no només les que li toquen per feina.

Els de la meva generació anàvem a Perpinyà a veure i a comprar pel·lícules, a comprar premsa clandestina, arribaves allà i veies la senyera i senties parlar català i era mitja vida. I en aquells viatges amargava els que anaven amb mi, perquè abans d'arribar a Perpinyà paràvem a la presó de Girona, a la de Figueres... i allà recordo que veies en Tejero fent exercici en aquell Castell de Figueres que feia de presó per a militars. I si anava a Madrid el mateix, parava a Sòria, passava per Carabanchel a les presons de compliments, a les preventives, a les de dones, intentaves passar per totes les presons de l'Estat.

De dones sempre n'hi ha hagut menys, ara mateix hi ha un 7% de dones preses, això fa que les grans presons siguin per homes, i les dones queden en un raconet. Per això ara la consellera de Justícia està intentant fer la presó de dones. Fa poc quan anava a Estremera i a Alcalá Meco em preguntava què foto jo 40 i tants anys després visitant presons?, la resposta és que ho tornaria a fer.

La jutgessa argentina María Servini ha investigat crims de la dictadura espanyola i també el cas Puig Antich, i ha denunciat en repetides ocasions que lamenta la manca de col·laboració per part de les autoritats espanyoles.

Comparteixo la denúncia d'ella. Primer manifesto l'admiració total cap a la jutgessa i part de la justícia argentina. Malgrat la dictadura, s'ha jutjat el que va passar. Aquí no s'ha aconseguit res. La jutge Servini es mereix un 10, però aquí com va ser una transició democràtica i no una ruptura i en Franco va morir al llit, res. Si hagués estat una ruptura hauríem pogut jutjar els torturadors, però primer amb l'indult i després amb l'Amnistia del 1977, res. La nova llei pot tenir alguna escletxa, però a la Salvini, molt valenta, ja li han dit que no, i quan ella ha demanat interrogar algú o extradir algú, en Martín Villa per exemple, li han dit que no, perquè estava tot amnistiat. I el mateix amb Billy el Niño que ara ha mort, i era el torturador número 1, a sobre tenia una pensió i li van augmentar, una vergonya.

Com valora la nova llei d'amnistia?

En soc absolutament partidària perquè hi ha molta gent pendent. El que passa és que jo ja l'hagués aprovat fa temps i com més aviat millor. Perquè hi ha gent que està patint. Jo miro molt la part humana, els familiars. La idea és que volen que la llei estigui perfecta, i no hi ha cap llei perfecta. Fins I tot a vegades guanyes un plet per una paraula que està abans o després. Jo entenc que és perquè un jutge com en García Castellón diu que hi ha va haver terrorisme en el Tsunami, però nosaltres sabem que no, jo hi era i de terrorisme res. Crec que molts casos no es podran blindar del tot, el temps compta, mira les desgràcies polítiques que passen a tot arreu, no podem córrer el risc que no tiri endavant. La llei d'amnistia és una victòria de l'independentisme, no és haver-se venut, soc partidària de la llei i com més aviat millor, i segur que hi haurà alguns problemes d'aplicació perquè tenim la judicatura que tenim en alguns llocs, però es pot batallar.

S'acosta el 8M…

S'acosta el 8M i això em té preocupada. M'he deixat mitja vida lluitant pels drets de la dona i en les manifestacions dels últims anys hi ha coses que no veig clares. Que si unes per una banda, les altres per una altra, això em desmoralitza. I llavors quan surten les xifres, que els joves se'ns estan fent masclistes i es diu que hem anat massa lluny..., parides les justes. Ha calat la idea que les dones tenim privilegis i no és això, volem la igualtat. I sobre la llei del sí és sí també déu-n'hi-do, hi ha una part que va baixar les penes, van fer coses no del tot bé. Si hi ha articles que no estan acabats de ser rodons, doncs negocia... Estem d'acord que no és no, i això del consentiment es tenia en compte, però ara està molt més clar.