La torre Glòries, l’edifici més fotografiat de Barcelona després de la Sagrada Família, s’obre als visitants aquest divendres oferint una proposta única a la ciutat: el Mirador torre Glòries. Es tracta d’un mirador dividit en dues parts que aparentment pot semblar que no casen, però que després de gaudir-les provoquen el mateix efecte: les ganes de mirar més enllà d’allò que es veu a primera vista.

Un cop comprada l’entrada (el preu oscil·la dels 15 als 25 euros), la visita arrenca a la planta menys 1 de l’edifici on s’hi ha ubicat l’Hipermirador. Vertebrat per quatre instal·lacions audiovisuals i una peça de música generativa signada per Maria Arnal i John Talabot, l’hipermirador fa servir l’art, la tecnologia i la divulgació científica, per explorar el metabolisme urbà de Barcelona. El missatge de tot plegat és clar: Barcelona no és només de les persones, els milers d’organismes de matèries diferents que s’interconnecten també formen part de l’ecosistema urbà, siguin ocells, xarxes wifi o els satèl·lits que ocupen el cel.

Vista aquesta proposta comissariada per José Luis de Vicente, un ascensor -que triga amb prou feines mig minut- transporta el visitant a la planta 30 de la torre. En aquest punt la cosa va més enllà de trobar unes vistes exclusives de la ciutat. "Volíem fer un espai per mirar Barcelona i la idea de prendre partit en aquesta situació de canvi climàtic i de crisi post Covid hi era. No podíem oferir una mirada passiva i antropocèntrica", explica David Xirau, director de Mediapro Exhibitions, empresa responsable de la gestió de l’espai expositiu d’aquest edifici dissenyat pels arquitectes Jean Nouvel i Fermín Vázquez, i adquirit per Merlin Properties el 2017.

Perspectiva de 360 graus de la ciutat

El mirador ofereix una perspectiva de 360º de la ciutat, i realment les vistes són privilegiades. A 125 metres d’alçada tafanejant l’entramat urbà i l’orografia barcelonina s’entén perquè Ildefons Cerdà considerava la plaça de les Glòries el centre real de Barcelona. I què presideix la cúpula d’aquesta emblemàtica torre? Doncs una peça multisensorial i permanent de l’artista argentí Tomás Saraceno anomenada Cloud Cities Barcelona. L’obra és transitable i convida a experimentar amb la sensació de sentir-se suspès com en un núvol. L’execució de la peça que recorda també una gran teranyina (un dels leitmotifs de l’artista) ha estat una obra d’enginyeria complicadíssima, ja que la formen sis quilòmetres de cable i 1.200 panells, que en suspensió pesen 60 tones.

Polèmica amb l'artista

Tomás Saraceno (San Miguel de Tucumán (Argentina), 1973) és artista, arquitecte i performer. La seva tesi artística està vinculada a repensar les pràctiques que perjudiquen el planeta, per això els seus projectes procuren fomentar relacions més recíproques i interculturals entre espècies. De fet, la roda de premsa per presentar el Mirador es va acabar convertint una mica en una performance quan Saraceno va trencar el format convencional de l’acte, es va asseure entre els periodistes i va endegar una arenga sobre com ocupem els espais i sobre els perquès de l’accés a la peça.

La normativa, fins al moment, no permet que hi accedeixen menors de 16 anys, detall que contraria profundament a l’artista que desitja que hi pugui pujar tothom sense pagar. A Saraceno li agradaria que el mirador fos dels veïns i que fins i tot pugui ser un espai de joc. Després d’aquest qüestionament del model d’explotació del mirador, Javier Zarrabeitia, Senior Advisor de Merlin Properties, va recordar que fins ara la Torre ha estat tancada a la ciutat, que és una propietat privada d’una empresa que cotitza en borsa, que ja s’està treballant per fer convenis perquè tothom pugui permetre’s pagar l’entrada, i que el projecte del mirador els ha costat 34 milions d’euros, inclosos els honoraris de l’artista, que no treballa gratis.

Se’n poden dir tantes coses de les contradiccions de l’espècie humana… I Tomás Saraceno que és un dels artistes més cotitzats de l’escena contemporània conviu, com tothom, amb les seves contradiccions. Acabada la roda de premsa, es va avenir a conversar una estona amb Públic enfilat dalt de la seva escultura. Sobre que la torre és una propietat privada i no un equipament públic d’entrada gratuïta comenta que "Pueden, si quieren pueden. Hay que decirles que si han hecho este paso gigante, si han comprado este edificio, si han abierto la parte de arriba, que si funciona será un negocio tremendo, pues ya que sean un poco más generosos, no?".

L’artista per sortir del tema de les contradiccions torna a la qüestió de la desigualtat social: "Sabemos que hay un desequilibrio y una desigualdad entre el poder económico de unos pocos con el del 99% de la población, y ese desequilibrio es gigante, es abismal, así que comparar a los poderosos con el resto me parece ridículo. Sabes el tiempo que dediqué a esto? 5 años y si lo cuento, perdí plata".

Saraceno que de ben petit va quedar fascinat per les teranyines no fa obres que no es puguin tocar ni viure, i assegura que continua obsedit per la idea de "Cuanto puede el arte influenciar sobre como vivimos". En la seva opinió, fins i tot una criatura de 5 anys podria pujar a jugar dalt de del seu Cloud Cities Barcelona, perquè considera "que lo único que hay que hacer son los testeos con todos los organismos, no es tanto una cosa de edad como de altura mínima y de capacidad motriz".

Un cop dins de la peça de Tomás Saraceno, el visitant es descobreix movent-se d’una altra manera, i és en aquest moure’s diferent on Saraceno creu que potser també poden sortir maneres de pensar més integratives i respectuoses. Escoltant-lo és inevitable pensar en la idea de la ciutat entesa com un holobiont que planteja l’hipermirador, i veure la ciutat com un organisme viu en constant transformació, talment com nosaltres mateixos.