Fèlix Millet i Tusell ha mort aquest dijous als 87 anys. Fill d'una de les famílies tradicionals de la burgesia catalana, passarà a la història com el saquejador del Palau de la Música, la institució que va presidir durant dècades i que li va permetre teixir una extensa xarxa de contactes amb l'elit política i econòmica de Catalunya i de l'Estat espanyol. Condemnat a presó per l'espoli que va cometre, des del novembre gaudia del tercer grau penitenciari, a causa del seu delicat estat de salut. Patia una malaltia incurable i ha passat les últimes setmanes en una residència.

El 16 de setembre de 2009, va caure el miratge al voltant de la seva honorabilitat, quan ell mateix i Jordi Montull, la seva mà dreta al Palau de la Música, van confessar que havien desviat milions d'euros de la institució cap a les seves butxaques, el que els va permetre portar una vida a tot tren, plena de luxes i excessos. La confessió, un dels fets que liquidaria l'anomenat oasi català, va comportar l'obertura d'un procés judicial, el cas Palau, que acabaria amb la seva condemna a 9 anys i 8 mesos de presó. No hi ingressaria fins al juny del 2020.

Nascut el 1935 a Barcelona, la seva era una família estretament vinculada a l'Orfeó Català, l'entitat que té el Palau de la Música com a seu. Era renebot de Lluís Millet i Pagès un dels fundadors de l'Orfeó i fill Fèlix Millet i Maristany, que va presidir-lo entre 1951 i 1967. El seu pare, per cert, havia tingut negocis a Guinea Equatorial, quan aquest territori era una colònia espanyola i ell mateix va passar-hi un temps. Lligat als negocis des de jove, durant la dècada dels 80 va passar-se un parell de mesos a la presó, després que el 1983 fos acusat d'estafa per la seva gestió a la immobiliària Renta Catalana.

En aquell moment ja presidia l'Orfeó Català, càrrec al qual havia arribat el 1978 i que no deixaria fins 31 anys més tard, quan va esclatar l'escàndol pel qual serà recordat. La prioritat dels seus primers anys a l'entitat va ser justament emprendre la restauració del Palau de la Música catalana, aleshores molt deteriorat. Amb aquest objectiu, el 1983 es va constituir el Consorci del Palau de la Música, integrat per la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació -que a partir del 2001 seria substituïda pel Govern espanyol a través del Ministeri de Cultura-.

L'ens estaria liderat totalment per un Millet que tenia plens poders per gestionar i canalitzar les subvencions i recursos que hi arribaven. Més endavant, el 1990, naixeria l'Associació Orfeó Català – Palau de la Música, també presidida per un Millet que va poder inaugurar la restauració de l'edifici i successives ampliacions, gràcies als recursos públics i privats que hi entraven. En aquella etapa Millet acumularia poder i reconeixements, fins al punt que el 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi -la principal distinció de la Generalitat-, i el 2005 va ser nomenat Senyor de Barcelona. Distincions que perdria arran de l'escàndol.

Paral·lelament, també ocuparia càrrecs que li servirien per lucrar-se o per omplir el seu ego, com ara la vicepresidència de la Fundació de l'FC Barcelona (1994-2009) o les presidències de companyies com l'asseguradora Agrupació Mútua, la immobiliària AMCI Habitat o el banc Bankpime, entre d'altres. També es va convertir en patró de l'Institut Catalunya Futur, la branca catalana de la FAES, la fundació del PP. En aquell moment José María Aznar presidia el Govern espanyol i Millet s'hi va apropar per aconseguir més recursos per afrontar les costoses reformes del Palau. El Ministeri de Cultura, finalment, hi abocaria uns 15 milions. El miratge, però, estava a punt d'esvair-se.

L'escorcoll que sacseja l'oasi

Matí del 23 de juliol del 2009. Una societat catalana colpejada per una crisi econòmica global, però encara emmarcada en l'anomenat oasi català que, a la pràctica, comportava un cert repartiment de poder entre l'antiga CiU i el PSC, rep una sacsejada important quan els Mossos d'Esquadra entren al Palau de la Música, un dels edificis més emblemàtics del país, per fer-hi un escorcoll. Es comença a parlar d'un milionari desviament de fons. Només quatre dies més tard, Millet i Jordi Montull -director administratiu del Palau- dimiteixen.

Un mes i mig després, el 16 de setembre, confessarien haver espoliat l'entitat i admetien haver desviat uns 3,3 milions a les seves butxaques, que haurien utilitzat en luxosos viatges familiars o en obres a les seves propietats immobiliàries, com en la mansió de Millet a l'Ametlla del Vallès. Les investigacions posteriors, però, demostrarien que la confessió era parcial i es quedaria curta i que les dimensions del que es coneixeria com a cas Palau serien molt més colossals.

A poc a poc se sabria que ambdós havien liderat una trama que havia permès l'entrada de desenes de milions a l'entitat -dividit en un entramat societari formada pel Consorci del Palau de la Música, la Fundació Orfeó Català i l'Associació Orfeó Català – Palau de la Música-, tant gràcies a les subvencions de les administracions, com a les aportacions d'empreses privades. Camuflades sota el pretext d'un suposat mecenatge, la realitat és que responien a comissions que pagaven a canvi de rebre adjudicacions d'obres públiques -tant de la Generalitat com d'administracions locals governades per l'antiga Convergència i Unió-. Una part dels diners servien per enriquir Millet i Montull i la resta finançava il·legalment el partit polític.

El finançament il·legal de CDC

El cas Palau no arribaria a judici fins l'1 de març de 2017 i les sessions s'allargarien fins a mitjans de juny. Finalment, l'Audiència de Barcelona va condemnar Millet a 9 anys i 8 mesos de presó per delictes continuats de malversació i apropiació indeguda, de tràfic d'influències, de blanqueig de capitals i contra la Hisenda Pública, així com a una multa de 2,8 milions d'euros. L'altre principal encausat, Jordi Montull va ser condemnat a 7 anys i mig de presó. A més a més, els dos van ser condemnats a retornar els 23 milions que haurien espoliat de les estructures del Palau de la Música, una xifra que multiplicava per set la que ells havien confessat i que demostrava les dimensions del saqueig que havien perpetrat. La realitat, però, és que tot just n'han retornat 12.

Paral·lelament, l'antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va ser condemnada a retornar 6,6 milions pels guanys obtinguts a través del "tràfic d'influències" que va exercir utilitzant el Palau de la Música per finançar-se il·legalment a través de les comissions que rebia per l'adjudicació de contractes públics. L'abril del 2020, el Tribunal Suprem va confirmar la condemna de l'Audiència de Barcelona, fet que acabaria provocant que Millet i Montull, finalment, ingressessin a presó un parell de mesos més tard.

Durant tot el procés es van anar coneixent detalls del seu comportament que van permetre retratar perfectament el tipus de personatges que eren. Millet i Montull van saquejar el Palau de la Música per viure a tot tren i entre els dos van destinar més de 3 milions a "obres sumptuoses" a les respectives cases. Millet, per exemple, va fer-se una reproducció a mida de l'auditori del Palau al soterrani de la seva casa de l'Ametlla del Vallès, mentre que Montull, entre moltes altres coses, va comprar-se una Playstation que va facturar al Palau.

I com s'ho feien? La investigació va concloure que es canviava el concepte de les factures per tal d'"emmascarar" les despeses. També van carregar gairebé 650.000 euros en viatges i vacances familiars a Mèxic, la Polinèsia, Tailàndia, Egipte, Kènia o les Maldives, mentre que Millet va fer pagar a la institució cultural les caríssimes bodes de les seves filles, Clara i Leila, celebrades al Palau de la Música, un espai que concebia com si gairebé fos de la seva propietat privada.

Condemnat a presó i, molt prèviament a l'ostracisme social, finalment Fèlix Millet ha mort i serà recordat com un gran saquejador, mai més com un "senyor de Barcelona" i promotor de la cultura.