Una foto de Francisco Camps, somrient i saludant amb el polze cap amunt, abraçat a una també somrient Rita Barberá, vestida amb la seva inconfusible jaqueta roja. Podria ser un bonic record dels vells bons temps, però és la imatge de perfil al compte de Twitter de l’expresident valencià Francisco Camps. Per acabar-ho d’adobar, la imatge de la capçalera rememora un dels múltiples mítings del PP a la plaça de bous de la capital, quan aquest partit era capaç d’omplir qualsevol espai i assolia majories absolutíssimes que superaven el 50% dels vots.

Però en contra del que aquestes puguen transmetre, aquest no es tracta d’un compte nostàlgic –de l’estil dels que pengen fragments televisius dels 80-, o de reivindicació d’un llegat històric, sinó que vol ser la ferramenta d’un polític en la primera línia actual, en l’era de les crisis i la fragmentació del vot.

Camps va obrir el compte el desembre passat, poc després de l’arxiu de la seua penúltima causa penal, la relacionada amb els contractes de la visita del Papa a València el juliol del 2006. Des de llavors no ha parat de reivindicar-se, tant des de les xarxes socials –aquest divendres s’obria també compte a Instagram- com dels mitjans de comunicació que han volgut entrevistar-lo i, fins i tot, s’ha convertit en un dels primers polítics valencians a aparèixer per Twitch, el servei de vídeos en streaming que causa furor entre els més joves. Camps es considera víctima d’un obscur muntatge i judicialment rehabilitat –malgrat que encara li quede oberta una causa, una de les peces de la trama Gürtel-. La recent reivindicació de la seua figura que José Maria Aznar va fer en la recent entrevista amb Jordi Évole no han fet sinó donar ales a aquesta visió.

Des de llavors, no només ha expressat el seu desig de tornar a la primera línia política, sinó que fins i tot ha concretat més: Francisco Camps vol ser candidat a l’alcaldia de València. Sempre que el seu partit se li ho demane, és clar. O no.

El problema és que, com a mínim formalment, el PP ja té una candidata per aquest càrrec, Maria José Català, consellera d’Educació i portaveu del darrer govern presidit per Camps i antiga alcaldessa de Torrent. Des del PP no han respost de forma pública a la proposta de Camps. Oficialment no s’ha mogut res i Català continua gaudint de tot el suport del partit, però tampoc l’han desautoritzat. "La veu de Camps ara mateix és molt marginal, respondre-li implicaria donar-li una importància que ara no té –reflexiona el periodista Antoni Rubio- però és obvi que Bonig ha fet un gran esforç per intentar fer oblidar la relació de l’actual PP amb aquell altre de la corrupció i Camps és la personificació d’aquella època".

Una personificació que va exemplificar-se en una anècdota tan desagradable com rellevant. El 2012, enmig de la tempesta d’escàndols de corrupció i retallades, algú va aprofitar que Camps es trobava a les dutxes del Club de Tennis de València –un dels espais més elitistes i referents de la burgesia local- i va plantar un tamboret davant de la seua taquilla amb una merda humana sobre.

"Per molt que ho repetisca, Camps forma part del passat –continua Rubio-, però el problema de Bonig és que no pot oferir res a Camps que li interesse per a fer-lo callar. Cal tenir en compte la megalomania del seu caràcter per entendre que no vol ser president d’una fundació o qualsevol altra solució".

Un futur en verd?

La pressió de Camps, però, no és un esforça aïllat. De la mà de Pedro Agramunt, expresident del Consell d’Europa expulsat per la presumpta implicació en un cas de frau electoral i esquitxat per l’escàndol dels regals del Govern d’Azerbaidjan a diferents polítics europeus, han creat el Foro Populares 2020, un espai crític amb l’actual direcció valenciana del partit i que aposta clarament per una refundació de "l’espai de centre dreta", que inclou des de Toni Cantó fins a Vox. En un partit que Bonig no té sota total control, els moviments de Camps no deixen de ser un factor de desestabilització. El PP ha fet alguns gestos per acontentar aquest sector, com la petició de rebatejar el pont de les Flors amb el nom de Rita Barberá, però no sembla que això haja de ser suficient.

"El PP és una formació amb vocació de govern, no en té prou en arrossegar els convençuts, li cal sumar més, i en aquest escenari, Camps resta més que suma. Fan el càlcul i veuen que no els ix a compte", conclou Rubio. Una enquesta publicada pel diari local El Periódico de Aquí, assenyala precisament aquesta divisió: un 47,8% dels votants populars el desitjarien com a candidat contra un 39% que no el volen.

La por en la direcció del PP és, llavors, que algun partit sense tantes aspiracions de govern el fitxe per marcar un gol i aprofitar el seu alt grau de coneixement. Malgrat que tothom rebutja aquesta possibilitat –el mateix Camps, que no deixa de repetir la seua fidelitat al partit, com fonts del PP o Vox- la pregunta sobre un possible traspàs a la formació d’Abascal no para de repetir-se una vegada i una altra. El to del mateix Camps a les xarxes socials, amb referències constants als "governs social comunistes" i l’amenaça pancatalanista s’assembla més al discurs de Vox que al més moderat del PP de Bonig. I la transició cap a l’extrema dreta la van fer, ja fa temps, bona part de la família de Barberá, precisament en protesta pel que consideraven una nul·la defensa del llegat de l’alcaldessa per part del PP. Justa la pedra angular del discurs actual de Camps.