Cacaolat, la fàbrica Nestlé de Girona, els doctorands de la Universitat Autònoma (UAB), Girona + Neta , el Bicing de Barcelona o la fàbrica d’Stradivarius [grup Inditex] de Sallent són empreses o col·lectius que han viscut -o protagonitzat- vagues durant el 2019. En tots els casos, la mobilització dels treballadors ha acabat amb millores salarials o amb la direcció fent marxa enrere en la seva intenció, per exemple, de modificar unilateralment els horaris de la plantilla. L’altre element en comú d’aquestes vagues és que han estat liderades per seccions sindicals de la Confederació General del Treball de Catalunya, la CGT. L’organització llibertària viu un moment d’important creixement d’afiliació i al tancament del passat novembre ja sumava 16.700 persones, el que la consolida com el tercer major sindicat del Principat.

Les xifres són modestes si es comparen amb les de CCOO i UGT -ambdues centrals superen els 140.000 afiliats a Catalunya-, però no deixen de ser significatives si tenim en compte que el 2011 es movia al voltant dels 11.000 i que fa un any en tenia uns 15.600. A què es deu aquest creixement? Quines perspectives obre? Quin futur té el sindicalisme combatiu? Com intenta arribar als treballadors afectats pels nous models de relacions laborals de l’economia de plataforma? Per saber-ho, Públic acudeix a la seu confederal de la CGT, situada al barri de Sants de Barcelona, per parlar amb el secretari general, Ermengol Gassiot, el secretari d’Acció Sindical, Oscar Murciano, i la secretària de Gènere, Montse Sánchez.

Murciano destaca el “sentit d’utilitat” del sindicat, ja que els nous afiliats no només s’hi sumen per “afinitat ideològica”, sinó també perquè contribueix a “millorar les seves condicions de vida”. En aquest sentit, destaca les “victòries” assolides en nombrosos conflictes laborals el darrer any, un fet que contribueix a guanyar suport a les àrees geogràfiques on s’obtenen. “Arran de les reformes laborals, els mecanismes de negociació col·lectiva van debilitar-se i els sindicats que apostaven per la concertació social, com CCOO i UGT, va entrar en una decadència de resultats, perquè l’altra part no ha de cedir en res perquè no et necessita. A partir d’aquí percebem que la via del conflicte és la que està obtenint els resultats útils per millorar les condicions” dels treballadors, reflexiona.

Gassiot apunta que “per a nosaltres, el creixement més important és la capacitat que tenim d’obrir nous conflictes. En la mesura que siguem capaços d’obrir espais de batalla voldrà dir que el sindicalisme és una eina útil”. En aquest sentit, detalla que un informe de la patronal CEOE destaca que el primer agent de conflictivitat laboral són els comitès d’empreses, però que si es mesura en sindicats el primer agent és la CGT, el que significa que “tenim una activitat sindical molt per sobre del volum de delegats sindicals que tenim”. Per a Murciano, “a més creixement [d’afiliació], més facilitat per crear nous conflictes. I a més nous conflictes, més possibilitats de guanyar-los. És un peix que es mossega la cua”.

Traduït a xifres, “durant els primers onze mesos del 2019 hem sumat un 40% més d’altes que en el mateix període de l’any passat”, destaca el secretari d’Acció Sindical de l’organització llibertària. Gairebé la meitat de les noves altes (el 48%) són dones. Montse Sánchez apunta que avui “són moltes les dones que s’organitzen a la CGT” i recalca que des de la vaga del 8 de març del 2018 s’ha potenciat molt el feminisme -un dels mandats aprovats al darrer congrés del sindicat- “Hi ha hagut un efecte crida i han vist la necessitat d’organitzar-se, reivindicant des dels centres de treball totes les eines que hi ha. Per exemple, que els plans d’igualtat no serveixin només per treure multes, sinó que realment siguin efectius, que s’eliminin les discriminacions a les dones, que desaparegui la bretxa salarial tant directe com indirecte, que tinguin perspectiva de gènere,...”, detalla Sánchez. En definitiva, “visibilitzem totes les problemàtiques de les dones als centres de treball”.

Diversos membres del secretariat permanent de la CGT, com Montse Sánchez (secretària de gènere, primera per l'esquerra), Ermengol Gassiot (secretari general, segon per la dreta) i Oscar Murciano (secretari d'Acció Sindical, primer per la dreta). CGT

Estendre el conflicte més enllà del centre de treball

És la vaga la principal eina de lluita per a la CGT? Murciano comenta que “creiem en l’ús del conflicte per treure rèdits. I la vaga pot ser un element central, però la posem dins d’un global que el que ha de mirar és d’expressar el conflicte, no estem per controlar-lo. La vaga no ha de ser ni l’objectiu ni el límit. Del que es tracta és de superar les expectatives de l’empresari, perquè aleshores és quan estàs en posició de guanyar les reivindicacions”. Per a Gassiot, “cada centre de treball és molt diferent i cal ser molt imaginatius” amb les accions, perquè “quan el sindicalisme cau en clixés prefabricats és altament previsible, i les mobilitzacions acostumen a estar condemnades al fracàs”.

“La vaga pot ser el primer recurs, però dependrà”, comenta, perquè “analitzem qui som la gent que entrem al conflicte”. Coincideixen a destacar que la protesta ha d’anar més enllà del centre de treball i que “la solidaritat és un element central, perquè la gent que protagonitza la vaga no es quedi sola, que s’integri en un teixit associatiu molt més ampli”. Gassiot afegeix que cal veure “quins són els mecanismes que li poden generar costos més alts a l’empresari, que al cap i a la fi cedirà quan vegi que no cedir li genera massa costos”. Dit amb paraules d’Óscar Murciano, es tracta de veure quin ventall d’accions es poden portar a terme per “augmentar la pressió” i “guanyar” el conflicte.

La dificultat d’arribar a les noves realitats laborals

Els membres del secretariat permanent de la CGT reconeixen que, de moment, no se n’acaben de sortir a l’hora d’arribar a col·lectius de treballadors afectats per noves formes de relacions laborals. És a dir, els que pateixen l’extrema precarietat de, per exemple, l’economia de plataforma, com ara els riders de Glovo o Deliveroo, que ni tan sols tenen un contracte laboral amb l’empresa, que els utilitza com a falsos autònoms. “No ho estem fent prou bé des del moment en què aquests companys han decidit organitzar-se per ells mateixos i no venir a nosaltres”, admet Murciano. Ermengol Gassiot hi afegeix la “necessitat d’autocrítica” i de “replantejar-nos com sortir d’això”.

“L’organització que tenim és hereva de les reformes de fa 40 anys, que canalitzen el conflicte social dins els centres de treball, a través de mecanismes institucionals. I als sindicats ens està costant sortir d’això”, reflexiona. Solucions? “Hem de canviar la dinàmica de secció sindical [en una empresa], és a dir que no sigui el NIF de l’empresa el que marqui el marc organitzatiu. Probablement haurem de recuperar la noció de centre de treball o centre productiu, prescindir del tipus de contracte i ens haurem d’acostumar a anar més a mecanismes d’acció directa, que no pas els mecanismes institucionals”. I és que, per exemple, els treballadors de Glovo i Uber no tenen ni tan sols dret a tenir delegats sindicals, de manera que l’alternativa és “l’assemblea de treballadors”.

A partir d’aquí, defensen la necessitat “d’activitat la solidaritat entre una organització d’empresa -com pot ser la dels riders de Glovo- i la sindical”. Segons Murciano, la unió permet que la “lluita” vagi més enllà del centre de treball i arribi un “corrent de solidaritat”. Per a Montse Sánchez, “el gran problema és la precarització i inestabilitat, que fa que molta gent no es plantegi organitzar-se perquè sap que en dos dies no tindrà aquesta feina”.

Bloc de la CGT durant la vaga feminista del 8 de març. CGT

Canalitzar el descontentament social

També són conscients que la capacitat d’actuació que té el sindicat és limitada. Oscar Murciano ho resumeix així: “Ara mateix la CGT és capaç de crear problemes seriosos a empreses. A sectors? Ens costa més. El següent pas seria crear un pol de conflicte, d’alteració de l’economia, de posar el Govern a la defensiva davant d’una pressió sindical per millorar els drets globals per a tothom i en aquests moments és molt difícil”. En aquet sentit, l’organització està en converses embrionàries amb d’altres sindicats -la IAC, la CNT, Co.bas i Solidaritat Obrera- per “mirar de crear un pol conjunt de reivindicació a nivell català”. “Som conscients que la nostra capacitat ara és la que és i potser units podem iniciar alguna cosa en la qual s’aplegui després el teixit social català”, afegeix.

Gassiot destaca que, malgrat tot, “hi ha un creixement d’un model sindical diferent al dominant”, que passa per “l’autoorganització dels treballadors i per situar els mecanismes institucionals com una cosa subordinada a la resolució dels conflictes”. A un nivell més ampli, i en un context de cronificació de la precarietat laboral i de regressió de drets, considera que “el més interessant és anar a la base que ens pot unificar a un professor interí, a una treballadora d’una ETT o a un repartidor que és la demanda d’un increment salarial. Si som capaços de mantenir unes demandes sostingudes sobre uns principis tan bàsics segurament serem capaços de revertir el que està passant des de fa 30 anys, amb una constant regressió de drets”, comenta.

Afegeix que es detecta un “descontentament” de bona part de la societat davant “l’empobriment” cada cop més generalitzat i que en la mesura que “des del sindicalisme siguem capaços de canalitzar-lo, segurament també creixerem. I això passa també per situar el conflicte al centre i parlar d’un nosaltres que sigui molt clar en allò a què es refereix: la classe treballadora”.