Público
Público

Veus que alcen la veu

Els feminicidis a Mèxic continuen sent una realitat dolorosa. A Chihuahua, estat conegut per unes estadístiques que esgarrifen (en el que portem de 2018 ja hi ha hagut 27 feminicidis) els assassinats de nenes, adolescents i dones continuen engrossint una llista que tot fa indicar que no trobarà la justícia merescuda. Des d’un dels llocs més perillosos del món, associacions com el Centro de Derechos Humanos de las Mujeres (CEDEHM) amb Ruth Fierro al capdavant, intenten fer justícia posant en risc la seva pròpia vida

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

Vinyeta de la novel·la gràfica 'La Lucha, la historia de Lucha Castro y los derechos humanos en México'. Icària

 En un país on els morts, i més específicament les mortes, es conten per centenars (el 2013 a l’estat de Chihuahua l’estadística era de gairebé un assassinat per hora), les persones que alcen la veu i denuncien són el blanc. Així ho va ser Mariela Escobedo, assassinada el 2010 per demanar justícia per la mort de la seva filla el 2008, Josefina Reyes, també assassinada el 2010 després de més de 10 anys de lluita activista, o Bety Cariño, defensora de la sobirania alimentaria i l’autonomia dels pobles indígenes de Mèxic.

Les vinyetes de La Lucha, la historia de Lucha Castro y los derechos humanos en México (Icària, 2018), llibre il·lustrat per John Sack, donen una idea del malson de la violència a Chihuahua, un dels estats més perillosos de Mèxic. La guerra contra el narco, la corrupció de les autoritats, els feminicidis, les desaparicions forçades, les tortures i la violència domèstica i sexual, han posat tot un poble, i sobretot les dones, en un estat d’indefensió i vulnerabilitat permanent. Tot i la perillositat d’alçar la veu, el Centro de Derechos Humanos de las Mujeres treballa per aconseguir reparació per als familiars de les víctimes i justícia tot jugant-se la vida dia rere dia.

Ruth Fierro (Chihuahua, 1986) és l’actual directora del CEDEHM i té clar que la situació no canviarà d’un dia per a l’altre. Té la vista posada en les eleccions federals del juliol d’aquest mateix any, però és mostra pessimista: “És complicat que la situació millori, però sí que pot empitjorar. Mèxic té un problema de violència estructural i de corrupció molt arrelat”. Per a l’activista i defensora dels drets humans, el canvi estructural passa per la reconstrucció social. “Perquè la reconstrucció social es faci efectiva, primer de tot s’ha de reconèixer la gravetat de la situació que es viu. La gent ha de despertar. A Mèxic, com en altres parts del món, la violència s’ha naturalitzat. En segon lloc s’han de donar eines per a l’empoderament de la societat, que al cap i a la fi, és l’únic que pot transformar els governs. És el deute de la societat assumir el seu compromís. Òbviament també hi ha altres elements, com l’educació, els mitjans de comunicació, l’Església i les iniciatives privades”. Per a Fierro, la formació en gènere és fonamental, així com el paper de la premsa, que hauria d’actuar com a portaveu de les injustícies. Dels feminicidis en destaca un sol culpable: “la societat masclista que perpetua el sistema patriarcal imperant”.

Veus que no tenen por

El novembre del 2016, Fierro va prendre el relleu a Lucha Castro al capdavant del CEDEHM, que té, entre altres objectius, fer un acompanyament psicosocial a una comunitat que viu envoltada de violència, perseguir l’empoderament de les dones en situacions de vulnerabilitat, enfortir les capacitats de lideratge i defensa dels drets humans i representar i donar assistència legal i gratuïta a les víctimes. “Quan em pregunten pel CEDEHM, sempre dic el mateix: tenim molta feina. En aquest cas, molta feina significa que les coses no milloren. Tant de bo no en tinguéssim tanta”, diu Fierro.

Lucha Castro, imatge de la lluita pacifista i líder excepcional de la persecució de la justícia, va ser, juntament amb Alma González, la fundadora del CEDEHM. John Sack, a través de les seves il·lustracions realistes i punyents i mitjançant diàlegs curts però precisos i la descripció del que va veure durant el seu treball de documentació, retrata l’activista mexicana i el sacrifici personal que ha hagut de fer per una causa que creu és la seva causa, “salvar vides, posa la meva en risc”, assegura en el llibre.

A Mèxic, i en molts altres països de l’Amèrica Llatina (només cal recordar l’assassinat de Berta Càceres a Hondures o el recent de Marielle Franco al Brasil), els defensors i defensores dels drets humans es converteixen en possibles agents del canvi. Això no agrada els poderosos, que veuen el canvi social com una amenaça al seu statu quo.

Algunes dades

Es calcula que la guerra contra la droga, també coneguda com a guerra contra el narco, impulsada per Felipe Calderón el 2006 i continuada per Enrique Peña Nieto fins al moment, ha tingut com a conseqüència l’assassinat de més de 200.000 persones i més de 20.000 desapareguts. Per escapar de la violència, 200.000 persones han hagut de fugir de casa seva. En molts dels municipis, el crim organitzat han suplantat l’estat amb la complicitat de les autoritats i s’hi ha instal·lat un clima de violència extrema endèmica que cada cop fa més complicada una possible reconstrucció social. Una altra dada: des del 2008, la violència contra les dones s’ha incrementat en un 400%.

La guerra contra la droga, ha servit, a més a més, per eliminar oponents i veus crítiques amb el govern, sobretot la de periodistes, defensors i defensores dels drets humans i líders polítics. Ruth Fierro no té por: “em faria por tenir por. He adquirit un compromís que mereix molt la pena: defensar la vida dels altres. Els que defensem la vida estem en risc, és cert, però la pitjor part se l’emporta la gent del carrer, les víctimes. Intentar protegir la vida dels altres si fer justícia és una causa noble, per això la defenso”. Seguint els passos de Lucha Castro, Fierro té la ferma intenció de fomentar una resistència civil pacífica per defensar aquelles famílies en situació de vulnerabilitat i perseguir la justícia, tot i la dificultat del propòsit. Tal com va afirmar Norma Ledesma, mare de Paloma Angélica Escobar Ledezma, desapareguda el 2002, “pot ser que no hi hagi justícia, però sí hi ha una veritat”.