Un dia assolellat d'hivern, dels que escalfen i donen calidesa i esperança per fer front al fred hivernal –o almenys així era en aquella època quan el canvi climàtic només era una preocupant teoria– va acompanyar la intensa, trepidant i emocionant jornada que va portar ara fa vint anys Pasqual Maragall i Mira a la presidència de la Generalitat. I amb ell, a la conformació dos dies després del primer Govern catalanista i d'esquerres, que els experts en màrqueting polític van voler anomenar Govern d'Entesa, però que la ciutadania va dictaminar que seria conegut com el tripartit.

Bullici al Palau de la Generalitat, la plaça Sant Jaume s'omple de gom a gom i tot l'entorn de l'epicentre de la Barcelona política respirava aires de canvi i un trepidant tràfec des de primera hora del matí d'aquell 20 de desembre de 2003, aquest dimarts fa 20 anys. Un Pasqual Maragall exultant prenia possessió com el 127 president de la Generalitat en un acte amb nombroses personalitats, entre elles el secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, que pocs mesos després assumiria també la presidència, en aquest cas del Govern espanyol. La sortida al balcó de la Generalitat de Maragall i de la resta de dirigents del tripartit per saludar els milers de persones concentrades a la plaça Sant Jaume va ser la culminació de l'eufòria desbordada.

L'Acord del Tinell obre la nova etapa

La presa de possessió de Maragall completava el procés de canvi després de la seva investidura al Parlament que van permetre els vots del que aleshores era el seu partit, el PSC, juntament amb els d'ERC i Iniciativa per Catalunya –coalició hereva del PSUC i antecedent d'allò que avui és En Comú Podem-. Una coalició forjada a l'Acord del Tinell que prèviament havien signat el mateix Maragall, Josep Lluís Carod-Rovira en representació d'Esquerra i Joan Saura per ICV. Un acord entre forces catalanistes, independentistes i d'esquerres que molts dubten que avui es pugui reeditar però que ningú descarta en la volàtil política catalana postProcés.

La presidència de Pasqual Maragall, que després continuaria el president José Montilla amb el segon tripartit, simbolitzava el final d'una etapa, la dels 23 anys de Govern de CiU amb Jordi Pujol al capdavant. No només frenava –després es va veure que només l'endarreria– la continuïtat convergent al capdavant de la principal institució de Catalunya mitjançant la frustrada presidència d'Artur Mas. La mirada entre disgustada, decebuda i alhora resignada de Pujol a l'hora de penjar l'històric medalló presidencial al coll de Maragall evidenciava la fi d'una era i d'una manera d'entendre Catalunya.

Una etapa que per a alguns dels protagonistes d'aquell Govern tripartit va implicar una "onada d'esperança" que va acabar "amb una visió patrimonialista i reduccionista del país". Segurament a cavall d'una transformació social de la Catalunya de la Transició que va fer que molta gent que no s'havia vist representada als governs de Pujol veiessin en Pasqual Maragall un lideratge il·lusionant, tal com expressava la multitud que aquell 20 de desembre omplia la plaça Sant Jaume. I alhora, una part de la ciutadania que va donar suport al pujolisme -sense la qual no s'entendrien les seves majories absolutes- arribava a la conclusió que Catalunya necessitava un canvi.

El canvi de perspectiva respecte del país va quedar definit en dues frases. La que va pronunciar Maragall en el discurs al·ludint a l'arribada d'un emblemàtic alcalde de Barcelona -com ho va ser ell- a la presidència de la Generalitat: "Ve't aquí que un Conseller en cap del Consell de Cent –nom històric de l'alcalde de la capital catalana- de la ciutat de Barcelona travessa la plaça de Sant Jaume i entra al Palau de la Generalitat. Vull que vegin en aquest pas, la incorporació de les ciutadanes i els ciutadans de base –i dels partits que els representen- a la governació del país". Un desig d'obertura que contrasta amb la frase que va pronunciar la dona de Pujol, Marta Ferrusola, davant l'arribada de Maragall i el tripartit a la Generalitat: "Sento com si m'haguessin entrat a robar a casa".

Nombrosos canvis i transformacions

Pel que fa a l'acció del Govern, els canvis també van ser radicals i els resultats fructífers, encara que també acompanyats de nombroses polèmiques i contratemps que van llastar i, finalment van defenestrar el tripartit, després de set anys, no sabem si per tornar mai més. La Fundació Catalunya-Europa treballa per difondre el llegat de Pasqual Maragall i ara està dirigida per Dolors Camats, la que va ser coordinadora general d'ICV juntament amb Joan Herrera. El seu balanç destaca nombroses iniciatives polítiques: "Va ser una etapa en què el nou Govern va imprimir nombrosos canvis i transformacions amb una nova mirada sobre Catalunya i les relacions amb l'Estat" com per exemple "la reforma de l'Estatut, la llei de barris, el Pacte Nacional d'Educació, Consell de les Arts, Pacte d'Immigració, Acord estratègic per a la internacionalització de l'economia catalana, impuls de la Llei d'habitatge o modernització de la gestió, planificació de lleis i equipaments, o més diàleg amb la societat, entre d'altres".

Per a Airy Maragall Garrigosa, la presidenta de la Fundació i filla de Paqual Maragall, "la voluntat, expressa, ferma, de creure en la política com a eina de transformació és, crec, el seu llegat més important". Airy Maragall destaca "aquesta mirada tan llarga, estratègica en el disseny de polítiques públiques i ambiciosa en la reflexió constant sobre l'enfortiment de la democràcia i del paper que hi tenen les institucions". "Acompanyat d'una visió del món oberta i amable", afegeix.

La Fundació ha celebrat un acte commemoratiu d'aquests vint anys que va reunir una part dels protagonistes, amb l'expresident José Montilla al capdavant i diversos consellers, conselleres i exalts càrrecs dels dos governs del tripartit. I la valoració dels que van conversar amb Públic és coincident. Per a l'expresident José Montilla, "va ser un Govern que es va dedicar a la gent i al benestar, a l'educació, a la sanitat…". Per a l'exconsellera de Justícia i Interior, Montserrat Tura, "hi ha un abans i un després dels tripartits". "Va ser molt més que un canvi a la presidència, va suposar un canvi de paradigma en la governabilitat, en la manera de governar, en les polítiques, les prioritats i els objectius". Mentre l'exconseller de Medi Ambient d'ICV, Salvador Milà, posa l'accent en què "va ser un revulsiu en polítiques socials i de medi ambient que fins aleshores eren menyspreades i en l'avenç de l'autogovern amb el nou Estatut".

Assetjament des del primer moment

Els exconsellers i dirigents polítics de les esquerres catalanes van subratllar en conversa amb Públic moltes d'aquestes conquestes, però també la dura ofensiva mediàtica contra el tripartit "des del minut zero" i les moltes polèmiques més o menys artificials viscudes. Tot just començar, amb la crisi per la filtració de la reunió del llavors conseller en cap, Josep Lluís Carod-Rovira, amb membres d'ETA per explorar una treva de la violència armada. O amb el complex procés de l'Estatut al capdavant, que acabaria amb la seva aprovació però amb la retallada per part del Tribunal Constitucional. I sense oblidar la dura sequera que Catalunya va patir en aquell moment i que ara torna a afrontar però enfortida amb equips –com les dessalinitzadores– i polítiques hídriques impulsades aleshores.

Per a l'expresident de la Generalitat i primer secretari en aquell temps del PSC, José Montilla, "es va parlar de Dragon Khan -una expressió del llavors conseller d'ERC, Joan Carretero, que va fer fortuna en comparació amb una popular muntanya russa- per parlar de les polèmiques, però és un mite. S'exigia que un Govern de coalició fos monolític. Però els dos governs tripartits van tenir molta més estabilitat que la majoria dels governs que han vingut després a la Generalitat. Durant la meva presidència no vam perdre ni una sola votació al Parlament, cosa que ara és extraordinària". El mateix planteja l'exconseller de Cultura d'ERC, Joan Manuel Tresserras: "Hi va haver molt de soroll que va tapar la molta i bona acció dels governs del tripartit però la història ja està començant a posar les coses al seu lloc i tindran una valoració molt més positiva que la que la distorsió mediàtica va generar al seu dia".

El greu accident de l'esfondrament de cases al populós barri del Carmel de Barcelona per la construcció del metro –que alhora va obrir la polèmica per la presumpta corrupció del 3% de CiU– o la crisi econòmica a partir del 2007 van rematar aquella experiència política i es va donar pas al retorn de CiU al Govern el 2010, amb Artur Mas de president de la Generalitat.

Un nou tripartit d'esquerres és possible a Catalunya?

El Procés independentista posterior, a partir del 2012, ha canviat els esquemes polítics i socials a Catalunya encara que ara s'estan ressituant. Queda la incògnita de si suficient perquè un nou tripartit com el de Maragall o Montilla sigui possible. Un tema sobre el qual la majoria prefereix no aventurar-se malgrat que les enquestes apunten que la majoria independentista haurà de donar pas a altres tipus d'aliances, ja sigui el tripartit d'esquerres o la sociovergència.

"Va ser una etapa basada en el diàleg, l'acord i el pacte, un Govern innovador i amb vocació social", apunten els especialistes. Politòlegs i polítics també coincideixen a afirmar que un dels aspectes positius de l'acord va ser que van ser capaços d'unir les esquerres "tot i tenir horitzons nacionals diferents", cosa que ara creuen que seria més complicada. Però també lamenten la incapacitat instal·lada a la política catalana per "aconseguir transformacions actuant alhora a l'eix nacional i al social".

De fet, per a l'economista Eloi Serrano quan es va "posar el focus a l'eix nacional" va fer que resulti "impossible el retorn de les esquerres al Govern", almenys conjuntament. Alguns fins i tot apunten que per això "la dreta -en referència a Junts- empeny perquè el focus estigui exclusivament en aquest eix nacional quan asseguren que no és el moment de parlar de dretes o d'esquerres sinó únicament de la independència". Amb tot, Serrano creu que "cal aprendre dels errors del passat i potser el futur immediat ens dóna una nova oportunitat".

Canvis profunds al sistema polític català

Pel prestigiós politòleg Jordi Muñoz, actualment director del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), amb el tripartit es donen "canvis profunds en el sistema polític català". Entre ells, suposa "la primera alternança al Govern de la democràcia, que és el moment en què es consoliden les democràcies". "És també el primer Govern de coalició postelectoral -CiU era una coalició electoral- que suposa el màxim desplegament de les potencialitats del sistema parlamentari", afegeix Muñoz, "encara que també va fer necessari un procés d'aprenentatge democràtic col·lectiu". I finalment el politòleg ressalta "la reconfiguració del sistema de partits a Catalunya, d'una etapa de partit majoritari o de bipartidisme a un sistema totalment pluripartidista com l'actual".

Muñoz no es pronuncia sobre les possibilitats de reedició del tripartit però sí que posa l'èmfasi en "l'emergència d'Esquerra Republicana com a actor central" i en el fet que els republicans decidissin apostar pel tripartit i no per un Govern nacionalista amb CiU. Això va suposar "la llavor de moltes coses que posteriorment passen a la política catalana i d'alguna manera implica l'emancipació i la superació dels límits", afegeix Muñoz.

La veritat és que l'escenari polític ha canviat substancialment amb el Procés, el referèndum i la Declaració d'Independència del 2017, i les dures conseqüències posteriors que van dividir Catalunya en dos blocs. Amb el PSC al bàndol constitucionalista, ERC a l'independentista i els hereus de l'antiga Iniciativa, En Comú Podem, en una certa equidistància sobiranista.

El Procés impacta a tots els partits catalans

Dirigents dels tres partits admeten que els darrers anys, i especialment a partir de l'acord d'investidura de Pedro Sánchez que han signat ERC i Junts, els blocs s'han esquerdat considerablement. Però també recorden la metamorfosi que el Pocés ha propiciat a la política catalana: "ERC ja no és un partit subsidiari sinó que competeix amb el PSC per la primacia electoral i amb Junts per l'hegemonia independentista, CiU ha desaparegut per donar pas a Junts que és un partit d'una naturalesa diferent, també Iniciativa s'ha transformat en els comuns, Ciutadans és a punt de desaparèixer i Vox ha irromput al Parlament". I no sembla fàcil un acord monolític com el que va significar a tot Catalunya el tripartit d'esquerres, al Govern i a molts ajuntaments i altres institucions, a principis de segle.

Uns canvis que es veuen reflectits només mirant la fotografia d'aquell primer Govern tripartit. Per part del PSC, Pasqual Maragall es va retirar de la política per la malaltia d'Alzheimer que pateix però no sense abans trencar el carnet socialista i aproximar-se a Esquerra. Com va fer el seu germà Ernest Maragall, que va ser conseller d'Educació com a socialista i posteriorment conseller d'Acció Exterior amb Esquerra i líder dels republicans a l'Ajuntament de Barcelona. Altres socialistes membres del Govern que van canviar de rumb amb el Procés van ser Marina Geli avui propera a Junts, i l'emblemàtic Joaquim Nadal que ara forma part del Govern de Pere Aragonès com a independent. Mentre la consellera de Justícia i Interior, Montserrat Tura, va deixar el PSC però no ha volgut engruixir les files de cap altra opció política.

Per part d'Esquerra, els dos líders del partit que van forjar el tripartit estan fora de la política: Josep Lluís Carod-Rovira va trencar amb ERC i Joan Puigcercós manté la militància, però va abandonar tots els càrrecs donant pas a l'actual president del partit, Oriol Junqueras. La consellera republicana Anna Simó és l'única que continua en actiu com a consellera d'Educació en l'actual Govern d'ERC. Altres consellers republicans com Joan Carretero es van escindir d'Esquerra per formar Reagrupament i incorporar-se a les files de CDC primer i Junts després. I els consellers d'Iniciativa liderats aleshores per Joan Saura –retirat de la política i la vida pública a causa d'una greu malaltia-, Salvador Milà o Francesc Baltasar, han estat substituïts -i poc reivindicats- per la nova dirigencia arribada a l'espai ecosocialista amb els comuns -després de la desfeta d'Iniciativa-, amb Ada Colau al capdavant.

Tripartit o sociovergència a curt termini

Així, mentre un membre de la direcció nacional d'Esquerra Republicana es limita a recordar que l'objectiu dels republicans és ara guanyar les eleccions i reeditar la presidència de Pere Aragonès guanyant els socialistes, un dirigent del PSC comenta justament el contrari, donant per fet que Salvador Illa assumirà la presidència. Pel que fa a possibles enteses guanyi qui guanyi, per al dirigent d'Esquerra "és difícil que els dos principals adversaris acabin governant junts, però encara menys quan el PSC s'ha allunyat tant de la via democràtica per solucionar el conflicte polític amb un referèndum acordat com el que fa uns anys, de fet, defensaven".

I per part seva, des del PSC es considera que "cal obrir una nova etapa que deixi enrere la confrontació i els projectes divisius per centrar-se en les polítiques que puguin reactivar el país des d'un vessant progressista". El mateix Salvador Illa reconeix que no hi ha hagut cap contacte exploratori entre les forces d'esquerres i una membre de la direcció socialista remata asseverant que "no tindria sentit que ara parlem de pactes postelectorals ni que actuem pensant-hi". Únicament des dels comuns es fa una aposta clara "per un Govern progressista de les esquerres catalanistes que governi per a la gent i freni l'ofensiva de les dretes, tant la catalana com l'espanyola", conclou una diputada d'En Comú Podem.

La política catalana PostProcés està en plena evolució i ha donat mostres sobrades que està mutant obrint-se a gairebé totes les possibilitats a nivell municipal i estatal. Veurem si això també es trasllada a l'autonòmic. Els resultats de les eleccions que s'han de celebrar el febrer del 2025, però que tot apunta que s'acabaran produint a finals del 2024, fixaran en bona part les opcions. En un Parlament profundament fragmentat, l'aritmètica serà summament decisiva. I empenyerà, amb més o menys convicció, la reedició o no d'un tripartit que va començar amb grans dosis d'il·lusió fa 20 anys i va finalitzar amb un alt grau de frustració i decepció, però que potser és més enyorat del que molts creuen.