Ahir al matí vaig arribar a l'ajuntament una miqueta abans de l'hora en què estava previst que comencés l'acte per observar els estudiants que havien de parlar amb l'alcalde: majoria blanca, un nen mulat, una nena amb vel. Semblaven contents de ser, finalment, allà. A l'ajuntament! Amb l'alcalde de la ciutat de Barcelona! En total van entrar al Saló de Cent 190 nens d'un grup de mil que, arreu de l'Estat espanyol, han participat en el projecte de la XV Audiència Pública, que enguany duia per títol Barcelona millora el seu paisatge, i que es va començar a preparar l'octubre de 2009. Amb els objectius de "fomentar la curiositat pel coneixement del paisatge urbà com a bé comú i entorn de convivència". A més de "proporcionar al jovent reflexions sobre la millora de la qualitat de vida de las persones a través de la qualitat de vida de l'espai públic".

És un projecte divertit, constructiu i crític que, tal com ens van explicar els mestres, havia fet sentir als alumnes part de la seva ciutat. Però jo, com molts d'altres, vaig tenir la sensació que tot l'entusiasme, tot el seu esforç no va ser el més important el dia d'ahir. Sinó que el reconeixement, com sol passar, se'l van quedar els polítics.

Perquè la veritat: va ser un acte llarguíssim! I abans d'arribar a la meitat els més menuts ja començaven a badallar i a bellugar-se a la cadira. També provaven de parlar entre ells, és clar, però una regidora de sala s'ocupava de fer-los escoltar un discurs que no entenien. Quina llàstima tant d'entusiasme malaguanyat d'aquesta manera! Quina forma més poc imaginativa de malgastar-lo! Però es veia venir. Perquè l'alcalde va obrir la trobada assegurant als estudiants: El millor paisatge de la ciutat sou vosaltres. I jo vaig pensar: ja hi som! Com és que els ciutadans ens hem de posar a l'alçada dels polítics i ells mai no es posen a l'alçada de la persona amb qui han de parlar? Per què un grup de 190 nens que porta mesos treballant com si la seva feina de veritat fos important, s'havien de veure aclaparats per uns polítics que els fan discursos inacabables que tenen poc a veure amb ells?

I quan al cap de gairebé una hora de discursos, un nen molt trempat de Nou Barris va dir "No volem una ciutat bruta", el responsable de la premsa em va mirar tot content i em va dir: Ja tens titular. Però a mi em costava de creure en aquell acte solemne i rígid que em va deixar amb la sensació que ningú no s'esforçava a fer-se entendre. I que em va dur a pensar, un cop més, que els polítics no saben lliurar-se de la seva inèrcia electoral.

I d'aquí l'apatia que ahir semblava que fos, finalment, el que es pretenia que aprenguessin els nens: no a fer seva la ciutat, sinó a pensar-la, posar-la en mans dels polítics i que ens ells els la tornessin convertida en un discurs que podria ser sempre el mateix i que a nosaltres, com als nens, sovint aconsegueix adormir-nos. I, fins i tot, indignar-nos.