La independència està vinculada a unes aspiracions ètiques i socials, a un projecte de progrés material i ètic que s'afegeix al del conjunt de la humanitat, o bé l'esforç homèric que requereix, segons com, no val la pena. Per això, tot projecte independentista ha de tenir uns atributs, uns continguts.

És evident que la distinció dreta-esquerra té avui tot el sentit. Com assenyalava el filòsof italià Norberto Bobbio, aquesta distinció parteix d'una concepció diferent de la igualtat i la llibertat. És obvi que l'esquerra i la dreta en una democràcia liberal defensen aquests dos valors superiors. Però els situen de forma diferent en els platets de la balança. L'esquerra prioritza la política, com un instrument d'equilibri entre la llibertat i la igualtat; i per a la dreta és el mercat el que defineix la prelació entre aquests valors. Per això les classes populars, la gent normal, reivindica la política, la democràcia, perquè només poden comptar amb el joc polític davant els abusos dels poderosos. (...)

'L'esquerra està desaprofitant la primera gran crisi del capitalisme'

Ara bé, el poder econòmic, en aquest context històric, s'ha globalitzat, però el poder polític no. I l'esquerra està desaprofitant la primera gran crisi del capitalisme, perquè són l'esquerra i el poder polític els que històricament han impulsat l'estat del benestar, o la lluita contra el canvi climàtic, o la pau... Davant de la dimensió de la crisi, l'esquerra sembla estar avariada, amb un aparell decadent, sense organització ni veritable programa, sense doctrina, ni brúixola, ni identitat. Cada cop és més complicat distingir entre polítiques econòmiques de la dreta i de l'esquerra. Ser d'esquerra ara sembla que significa fer d'una manera més rigorosa el treball que la dreta diu que cal fer. I un cop fet, mirar de pal·liar les conseqüències socials d'aquesta feina. L'orientació de l'esquerra actual descansa en la deslegitimació de la trinitat Thatcher-Reagan-Wojtyla i en la incapacitat de generar pensament econòmic mentre es dubta permanentment sobre com actuar en resposta a la crisi, què s'ha de fer amb els impostos, etc. Aquest desaprofitament de la crisi li pot costar dècades de relleu.

Reduïda la socialdemocràcia a una mena de gran organisme de beneficència encarregat de cuidar les víctimes d'un huracà denominat globalització, només queda saber, doncs, si som a temps de revertir aquesta situació. Començant, per exemple, per donar un cop de volant a la deriva de la societat de consum en què vivim. La societat de consum practica una exclusió més rigorosa i implacable que l'antiga societat productiva. N'hi ha prou de veure que fa quaranta anys la renda del 5% més ric de la població mundial era trenta cops més gran que la del 5% més pobre. Fa quinze anys era seixanta vegades superior. I el 2002 era cent catorze vegades més.

Els estats nació ja no són els sobirans de molts aspectes de la vida en comú dels seus ciutadans. Antigament, el que distingia les socialdemocràcies era que creien en el fet que el principal deure de la comunitat era protegir tots els membres de les forces poderoses amb què no et podies enfrontar tot sol. Els estats moderns eren prou poderosos per aconseguir que els interessos econòmics s'adaptessin als desitjos de la comunitat. Tot canvià arran del que Bauman descriu com 'el cop d'estat neoliberal de Reagan-Thatcher', que posà en qüestió els significats de dos conceptes que abans semblaven tan robustos: els conceptes de públic i social. La correlació de forces entre política i mercat es va veure alterada bruscament. Ara, el nou poder global no es troba sotmès a la supervisió política. L'abast dels estats nació segueix sent local, massa petit per poder controlar els mercats.

'En una societat postindustrial com és la nostra vivim atrapats en una pinça'

La gran qüestió política contemporània és, per tant, com s'ha dit en un altre moment, si alguna força política pot contenir la marea de globalització desenfrenada de capital, comerç, finances, criminalitat, drogues i armes tenint a la seva disposició els mitjans típics d'un estat en solitari. I la resposta és no. La crisi econòmica ho ha posat en relleu.

L'única resposta a la globalització econòmica és el sorgiment d'un espai polític igualment global.

A Catalunya hi ha hagut dues tradicions d'esquerres. Una, que té el seu ancoratge en el marxisme, en la tradició del PSUC i del socialisme democràtic. I una altra, amb un ADN no dogmàtic, que parteix de la casa i l'hortet de Francesc Macià, de l'ideal republicà de la construcció d'una societat justa, en què l'esforç i el treball merita una compensació. Aquests són uns valors molt necessaris avui en dia, en què la crisi dels nostres temps ha posat al descobert que la societat estava acostumada a viure per sobre de les seves possibilitats.

Però l'esquerra, en el seu conjunt, està en crisi. La socialdemocràcia europea recula en molts llocs i s'albira una hegemonia conservadora similar a la dels anys vuitanta del segle passat... La perplexitat és evident. Patim una crisi de dretes conseqüència dels excessos del mercat i la gent passa factura a les esquerres. Dit d'una altra forma, l'esquerra no capitalitza l'alternativa, o bé quan ho intenta fracassa; (...) En una societat postindustrial com és la nostra, de creixement econòmic sostingut i d'impostos elevats, vivim atrapats en una pinça. Les prestacions socials no poden augmentar exponencialment, sobretot en contextos d'austeritat. ...

Conclusió: tindran un cert avantatge les opcions polítiques que sàpiguen treure més profit dels escassos recursos existents. Dit d'una altra manera, la batalla política es desplaça del terreny del que ha de fer el Govern al com ho ha de fer. I aquí hi ha un gran marge de millora...