Deu ser una broma, dona', van exclamar els que, dijous passat, m'acompanyaven a casa davant del televisor veient Polònia, per mi i els meus afins un dels pocs programes sagrats de les diverses desenes de cadenes -gairebé totes prescindibles- que els teleespectadors podem pescar avui dia. No sóc gaire televident, la veritat, però evito sortir de casa els dijous a la nit per no perdre'm el programa. I un dels esquetxos que més m'agraden, potser perquè conec personalment els seus protagonistes, és el dedicat a L'hora del lector, amb les imitacions de Pere Gimferrer, Maruja Torres i Quim Monzó. I va ser precisament en l'esquetx de L'hora del lector', amb el mateix Emili Manzano -creador i presentador del programa emès pel canal 33- anunciant la fi de l'espai, que, davant la meva consternació, van exclamar: 'És una broma, dona! No veus que és el Polònia? És una broma, una broma per a lletraferits com tu. Com vols que treguin el programa de Manzano? ¿Et fallen les neurones del sentit de l'humor?'.

 Eren cinc contra mi; suposadament, cinc amb més sentit de l'humor que jo. Tanmateix, i malgrat la interpretació de la majoria, no em vaig ficar al llit tranquil•la. I si no era una broma? Sí, devia ser broma. L'hora del lector és un programa de prestigi, com ho va ser Saló de lectura, pel qual el seu creador, Emili Manzano, va obtenir diversos premis, com ara l'Ondas i el Premi Nacional de Periodisme, atorgat per la Generalitat. Ignoro l'audiència de què gaudeix, però no conec lector, a Catalunya, que no segueixi el programa (és clar que també ignoro el nombre de lectors existents a Catalunya, i dic 'lectors', no compradors de lletra impresa), i els lectors, encara que no siguem legió, tenim dret a un programa digne, per minoritari que se suposa que sigui.

 No era una broma. L'hora del lector arriba a la fi, a final de juny passa a millor vida. ¿S'ha cansat Manzano de conduir el programa, un espai de factura similar al que ja va dirigir fa anys, Saló de lectura, i vol descansar una temporada per plantejar nous enfocaments? ¿Té ofertes d'altres cadenes o d'altres mitjans culturals relacionats amb la literatura i el món del llibre? ¿Altres projectes? ¿Ens farà la mala passada de deixar-nos plantats davant del televisor sense programa de llibres? Amb una realització tan sòbria, el programa deu ser barat, liquidar-lo no deu obeir pas a retallades pressupostàries.

Les televisions públiques no poden actuar al dictat de l'audiència i del mercat 

Doncs bé, segons la informació de què disposo, ni Manzano està cansat ni té nous projectes. Reestructuració del 33, pensant en un canal dedicat a la cultura. No entenc res. Mònica Terribas és, a més d'una excepcional periodista, entrevistadora i conductora de programes que ja voldria tenir qualsevol cadena de televisió europea de primer ordre, la millor directora que ha passat per TVC, la televisió pública de Catalunya, i, tot i permetre'm llançar aquest SOS pel programa d'Emili Manzano, mereix tots els vots de confiança del món. ¿Està sent sotmesa TVC -i, per tant, la seva direcció- a l'exigència dictada per les xifres d'audiència? Seria un error aplicar a la cultura les regles del màrqueting. Es va començar a fer fa anys, i se segueix fent, amb uns resultats nefastos. Actuant al dictat del mercat, s'han enfonsat —o s'han pervertit— editorials literàries de vàlua indiscutible, s'ha malejat el judici estètic del món de la creació buscant comercialitat en lloc d'oferir qualitat, s'ha corromput tota una generació d'escriptors joves que, llevat d'excepcions, no han tingut mestres sinó models de triomfadors d'un dia en llistes de best-sellers, s'ha abaixat el llistó de la reflexió en la premsa escrita a favor del text breu fàcil de digerir, sense esmentar la mediocritat de les televisions privades. Les públiques són, afortunadament, una altra història, per bé que no totes. Compte! Ho són, a Catalunya, TV3 i el canal 33, i ho són la 1 i la 2 de TVE. Perquè la dolenteria estètica i ideo¬lògica de Telemadrid o de la televisió valenciana, monstres nascuts de la fusió entre la censura, el dirigisme d'ordre polític i el populisme més denigrant a la caça d'audiència, són delictes contra la democràcia pagats, a més, amb els diners del contribuent.

Tornant al programa d'Emili Manzano, recordem que fa anys, quan TVE i aquest país eren encara més pobres del que estem a punt de ser, hi havia un programa presentat per Soler Serrano en què els entrevistats parlaven llargament, sense l'amenaça del rellotge ni del màrqueting. Avui els lectors en comprem els cedés en llibreries i botigues de vídeos. ¿Serà aquest el destí de moltes de les entrevistes memorables que hem vist a L'hora del lector?

* Ana María Moix es escritora