O sigui, els fotrem una bona pallissa. Així comença l'himne de la USAP de Perpinyà, en català, que dissabte van jugar a l'estadi olímpic de Montjuïc acompanyats per milers d'aficionats. Per cert, com els qualificaríem segons l'origen? En aquest sentit, sobten els comentaris ignorants que sovint vénen de la part espanyola sobre una realitat, la catalanitat dels catalans de passaport francès, petita com una puça, que ni tan sols els pot provocar prou picor per gratar-se.

Quan el comentarista del diari El País, dissabte passat mateix afirmava, 'Hoy juegan los Arlequines de Perpiñán, la USAP, esos a los que en Francia llaman los catalanes' demostra l'agosarament de la prepotència de qui jutja mirant-s'ho des de dalt. Evidentment, amic, que 'en Francia los llaman los catalanes' Com vols que els denominin, los alpujarreños?

Bona part de la població manté una indiferència respecte a la catalanitat de Perpinyà, i per a molts són francesos

L'ideari espanyol no suporta la més mínima idea de catalanitat en cap sentit. Aquesta mínima espurneta que brilla a la Catalunya Nord ja serveix per fer-ne comentaris d'aquest tipus.

Tot seguit, el comentarista d'El País parla de 'pancatalanismo' i que els perpinyanesos canten L'estaca. Mama por! El virus nacionalista s'escampa! Quina exageració Són plantejaments adreçats al lector espanyol no català. Com si El País no es vengués a Catalunya. Però a hores d'ara, que un diari aprofiti la vinguda de la USAP a Barcelona per ficar-hi indirectament cullerada identitària espanyola, fa riure.

Som conscients de quin és l'estat de la cultura catalana a banda i banda dels Pirineus. Som conscients que, des de Barcelona, hi ha una bona part de la població que manté una indiferència gran respecte a la catalanitat de Perpinyà. I que per a molts són francesos. Això no treu que calgui respectar la lluita de tota aquesta gent, jugant en condicions mil vegades més adverses que els compatriotes del sud per mantenir la llengua i la cultura.

La Catalunya sota administració francesa, a cavall de la recuperació de la Catalunya sota administració espanyola, veu en la recuperació de la catalanitat una manera de singularitzar-se dins d'un país, França, que és l'inventor de la paraula jacobinisme.

I singularitzar-se no pas o no pas únicament per motius polítics o regionalistes sinó per sobreviure e l'aspecte econòmic i social. Perpinyà és la perifèria de la perifèria francesa. Per contra, d'aquí no res serà a un pensament de distància de Barcelona, amb el tren d'alta velocitat.

A Perpinyà, fins i tot quan ja no hi quedi ni una ànima que hi parli català, continuaran sent tan catalans com els de Barcelona. Una altra cosa és el concepte d'unitat cultural i lingüística, en el qual podem creure igual que un espanyol creu en els llaços d'unió amb Hispanoamèrica, però un andorrà no serà mai català. Un valencià o un balear, evidentment, tampoc. I encara menys, un alguerès. Un perpinyanenc ho és de ple dret i amb tota normalitat. Fa més de 350 anys que són súbdits de França, igual que nosaltres aviat en farà 300 que vam ser súbdits de Castella i després d'Espanya.

Senyor redactor d'El País, tranquil·litzi's i no se n'estranyi tant, si a França, als de la USAP els tracten de 'catalanes'. És que ho són, home. I no passa res de res.