Público
Público

Pla tàctic del Guardiola Korps

ANTONIO BAÑOS

La guerra de Líbia ens recorda inevitablement les formidables i contínues batalles, plenes d'ofensives i contraofensives, entre els mítics Afrika Korps del general Rommel i el VIII Exèrcit del mariscal Montgomery. Avançar i retrocedir. Lluitar i amagar és l'única possibilitat en un front tan estret com és el libi.

I ara i aquí, d'una altra manera és veritat, nosaltres viurem la nostra versió d'aquesta campanya del desert. Fins a quatre vegades el Madrid i el Barça combatran en l'estretíssim front del futbol espanyol. El Barça és una tropa veloç, conjuntada i àgil com la del mariscal Rommel. El Madrid és tot pes material i empenta, com l'exèrcit britànic d'Egipte. Seguint amb el paral·lelisme, Guardiola s'aprofita de la tradició militar prussiana de l'Auftragstaktik que va imposar Von Scharnhorst el 1812. Per aquest sistema, cada jugador té en cada moment la possibilitat d'escollir quina opció és la millor. Flexibilitat i autonomia de moviments. És el que els prussians anomenaven Führen durch Auftrag, és a dir, jugar per idees, per conceptes, en lloc del Führen durch Befehl de Mourinho: jugar segons ordres directes. Això, més o menys, és el que volia expressar Guardiola quan deia que el Barça és un equip d'esquerres on tots fan de tot.

Quatre assalts entre dos mons, el cooperatiu i el jeràrquic, entre el domini del territori i el de la velocitat

El símbol d'aquesta tesi guardio­lana ha estat el fet de donar llibertat de moviments a Messi entre el centre del camp i la davantera. El millor equip de futbol de la història va ser l'Aranycsapat (Equip d'Or) de l'Hongria dels anys cinquanta amb Kubala, Puskás, etc. Gusztáv Sebes en va ser el genial entrenador i el primer, entre altres troballes estratègiques, a fer recular la posició del davanter centre (Hidegkuti en aquest cas) i va crear el que ell anomenava el "davanter ambulant".

La mobilitat messiniana és una versió moderna i fantàstica d'aquesta figura. Això i les diagonals des de l'extrem són dues de les eines tàctiques més reeixides d'aquest equip. El general Von Moltke el vell, l'heroi del Sedan, tenia una dita fantàstica: "Marxeu separats, ataqueu junts".

El Barça, que sap ampliar el camp al màxim, que manté les línies com ningú, també sap concentrar l'atac, entrar pel mig, com aquelles lupes que fixen tota la llum en un minúscul punt. Igual que el general Patton, que menyspreava el flanqueig, els extrems del Barça ho són per acabar caient el més a prop de la porteria possible.

En aquesta cruel guerra africana que viurem aquest abril, Rommel Guardiola s'enfrontarà amb una mena de Montgomery com és Mourinho. "Vol adaptar la realitat als seus plans, quan el que s'ha de fer és adaptar els plans a la realitat", deia de Monty l'impetuós Patton. Mourinho és directe, piramidal, autoritari. Amant de la defensa en superioritat per passar inopinadament al napoleònic déjeuner à la fourchette, és a dir, a la càrrega a la baioneta comandats per CR7, el Murat del futbol.

Quatre assalts entre dos mons, el cooperatiu i el jeràrquic, entre el domini del territori i el de la velocitat. Al final, Rommel va perdre, però Guardiola, n'estic segur, podrà, com en aquella novel·la, deixar les quatre plomes de la derrota a l'antipàtic Madrid, que tant de bo acabi sortint al camp cantant, com aquells personatges de Turandot, allò de: "Andiamo a goderci/ l'ennesimo supplizio!".