Santpedor és un poble petit, dels que tothom es coneix. Una de les veïnes de la infància de Josep Guardiola és la trompetista Mireia Farrés. 'Ens portem 10 anys justos, però el recordo de petit, la meva mare li va fer classes i tot! A Santpedor tot és a prop'. Sobretot si és a prop del centre, es pot arribar on sigui amb quatre camallades. 'Quan era petita anava a peu al col·legi. Passava cada dia per davant de l'escola de música i me la quedava mirant embadalida. Es veu que un dia hi vaig entrar per dir-los que volia tocar la trompeta. A casa meva es van sorprendre, però van decidir fer-me cas'.

Uns anys després, la trompeta s'ha convertit en el tercer braç de la Mireia. 'Si me l'amputessin seria una desgràcia. Em seria molt difícil viure sense'. Ella és la trompetista solista de l'OBC, l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Assagen cada dia i ofereixen tres concerts per setmana. Requereix dedicació exclusiva.

Hi va ingressar provinent de l'Orquestra Ciutat de Granada, als 24 anys. 'Era bastant jove, les primeres temporades vaig passar molts nervis perquè venia d'una orquestra més clàssica. Ara en gaudeixo més, però encara tinc la pressió de saber que formo part d'una orquestra de referència i que té un públic molt fidel de totes les edats'. També joves? 'I tant! Quan vénen, flipen i repeteixen. L'únic que costa és trencar el gel inicial'.

La Mireia passa moltes hores cada setmana a L'Auditori, on troba a faltar una acústica millor a la sala simfònica. 'És massa freda. És una llàstima'. Ocupa una plaça permanent de l'orquestra i, si les normes segueixen com ara, s'hi podria jubilar. 'Cada any toquem algunes obres que es repeteixen, però aprenem coses noves. Només continuaré si em segueix estimulant tant com ara. El dia que vingui només per fitxar, ho deixaré estar. Per respecte a la música'.

A l'OBC és difícil avorrir-se, en els últims anys hi ha hagut un bon anar i venir de directors. L'últim d'arribar és l'asturià Pablo González, que dirigirà la nova temporada en substitució del japonès Eiji Oue. 'El primer concert amb l'Eiji va ser brutal. El recordo especialment. Era una cinquena de Mahler de llàgrima. Hi ha el vídeo d'aquell concert a internet i m'han sortit diverses ofertes de gent que l'ha vist'.

La Mireia compagina els assajos a l'orquestra amb les classes que dóna a l'Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya) i amb els projectes personals amb la pianista Mercè Hervada, l'organista Montserrat Torrent i el pianista i compositor Albert Guinovart. 'Són gent molt interessant, però no podem fer tot el què voldríem perquè anem molt atrafegats'.

A més, la Mireia compagina, des de fa un any, la feina amb fer de mare. Comparteix l'aventura amb el saxofonista Llibert Fortuny. 'Segueixo igual d'immersa en la música, però m'agradaria tenir temps per a coses noves. Sempre he tingut mig peu al jazz però no m'hi he dedicat com voldria. És una matèria pendent'.

Els esforços els concentra a gaudir del present. 'Abans patia sempre pel futur. Fins que me'n vaig cansar. Ara només em preocupo per avui i demà'. Això no exclou que al cap no hi tingui somnis, com tocar amb la Filharmònica de Berlín. 'M'agradaria entrar-hi, però tampoc faria res mal fet per aconseguir-ho!'.