Totes les setmanes tenen dues cares. No és el mateix una rambla que un bulevard, no és el mateix el Barça que el Madrid, no és el mateix menjar-se un bistec que menjar tofu. Fins aquí, tot clar. El mateix passa amb les festes. No és el mateix Jordi Labanda que Lydia Lunch. O sí. Depèn de cap a on facis atenció.

El dijous va començar amb força. Pluja, maig, fred hivernal... I Zapatero fent retallades pressupostàries. En temps de crisi, luxe. Així que calia anar a la festa de presentació dels dibuixos de Jordi Labanda, Telephone Drawings, així, en anglès, encara que és al Poble-sec. Es veu que el Poble-sec és el nou Born. O el nou Raval. No ho sé, depèn de la setmana.

El Poble-sec és el nou Born, o el nou Raval, no ho sé, depèn de la setmana

L'artista saluda la fotògrafa Leila Méndez, a prop d'uns dibuixos que tractaven de la casa dels Hamptons i l'Upper East Side. Algunes estudiants que duien les carpetes de Labanda al col·le fan fotos i treuen els apunts. Una noia em convida a anar a la zona fosca, i penso 'guaita, la cosa s'anima', però resulta que parla de l'altre costat de la sala, que, literalment, és a les fosques.

Entre artistes i col·leccionistes

Començo a distingir els col·lec­cio­nistes que compren i els artistes: els primers van pentinats; els segons, sempre sense pentinar. Entre accents francesos, alemanys i argentins pul·lulen els organitzadors, Aritz Parets i Toni Sellès, que segueixen un comprador compulsiu que arrasa amb els dibuixos. Penso: un Mèdici del segle XXI, que exòtic! Fins que la periodista Paula A. Ruiz m'explica que costen com un menú car d'hotel. 'Crisi vs. Christmas', diu a les parets.

L'artista novaiorquesa Lydia Lunch muntaa La Virreina Ugly Americans'

Hi ha una noia amb els ulls pintats com un ós rentador i amb un camisó que fa de vestit, al costat de la il·lustradora Silvia Prada, que llegeix el text d'un dibuix que diu: 'Quina és la paraula màgica per ser modern? Britney Spears'. Un jove barbut mira al seu voltant i proclama: 'Jo de gran vull vestir com ells'. Davant tanta profecia, em vénen ganes de ser dolenta. I tothom sap que les noies bones van al cel, i les dolentes a Canaletes, a veure Lydia Lunch.

Canaletes era ple de gom a gom diumenge. Es veu que pel festival de poesia. Lydia Lunch, l'artista novaiorquesa, organitzava a La Virreina un acte titulat Ugly Americans, amb altres poetes nord­-americans molt importants i molt contraculturals: Bibbe Hansen, Eugene S. Robinson i Brian Lewis Saunders. Entre el públic, el millor de cada casa: el músic Mark Cunningham, tan sol sense Arnau Sala i Adrián d'Alfonso; l'artista Vincent Moon, que si va filmar alguna cosa ja en deu tenir el videoclip fet, i el poeta Martí Sales, tranquil i atent.

Comença Bibbe Hansen, que narra la seva amistat amb Eddie Sedgwick, la musa de Warhol. Si aquesta rossa era amiga dels dos, vull saber la marca de les seves cremes. Està esplèndida. I tot seguit recita sobre com fer fel·lacions. Després que si l'underground, que si Nico, que si Ondine, que si Gregory Corso, i es cobreix el cap de cinta aïllant, com sol passar en aquests actes. Surt Saunders, que declama sobre les mares absents senyores, si des­atenen els fills acaben sent poetes underground i després Robinson i Lunch i tot acaba.

Penso en les il·lustracions de Labanda i els poetes, tan empipats. Qui ho havia de dir, una setmana naïf.