La decisió del Suprem exigint a la Generalitat que el castellà sigui llengua vehicular a l’ensenyament obligatori és un atac en tota regla a les bases de la convivència a Catalunya. El manteniment de la immersió lingüística és l’element clau que pot fer pensar que encara existeixen vies de diàleg i de conciliació entre les visions de futur d’Espanya i Catalunya com a realitats nacionals diferenciades dins d’una estructura institucional comuna. Si el preu d’aquest diàleg és la supressió del dret col·lectiu català de defensar la nostra llengua com a clau de volta del que som, aleshores hi ha poca cosa més a parlar.

La nefasta sentència del Constitucional sobre l’Estatut va deixar oberta la porta a diverses interpretacions sobre la pervivència de la immersió en català al sistema educatiu. I hem començat a veure ara com es poden aprofitar aquestes ambigüitats i indefinicions. Per una banda, per anar condicionant i forçant la reincorporació del castellà com a llengua vehicular, començant per les comunicacions amb els pares i acabant en el mateix ensenyament. Per l’altra, incentivant, com passarà sens dubte, que es judicialitzi tot el que ara es resol de manera creativa i adaptativa en espais de mediació a cada escola. Són moments complicats per a l’autogovern, en ple recanvi de Govern i quan les aliances polítiques encara són poc clares. Però també pot ser una oportunitat per entendre que, malgrat les necessàries i lògiques confrontacions polítiques en altres terrenys, en aquest tema la unitat del catalanisme ha de ser absoluta. Ens estem jugant el ser o no ser d’un país que ha fet de la immersió lingüística el mecanisme bàsic i simultani de diferenciació i d’integració.