Avui fa setanta anys que el president Lluís Company va ser afusellat al castell de Montjuïc per alliçonar el poble de Catalunya, si més no els catalanistes i obreristes. Fa tres dies acomiadàvem Simón Rosado, dirigent sindical de CCOO i polític d’ICV, mort als 53 anys d’un atac al cor. En el funeral, Toxo va manifestar que els sindicalistes del metall de les CCOO espanyoles s’havien enamorat de Catalunya a través del noi de la Derbi.

Simón era una de les persones que més bé coneixia el nostre teixit industrial, una persona dura en la defensa dels treballadors i pragmàtica en la negociació dels convenis, estimada per la seva gent i respectada pels empresaris. Simón va fer de piquet a la vaga general i va fer costat als aturats en la seva marxa, que va cloure dissabte passat a Barcelona.

A Simón el treia de polleguera l’acarnissament mediàtic contra el sindicalisme i, sobretot, de sectors catalanistes que, de cop i volta, s’oblidaven del caràcter nacional de CCOO i de la seva tasca en la integració dels altres i dels nous catalans. Li feia mal que intel·lectuals orgànics de la Casa Gran del Catalanisme qualifiquessin CCOO d’hereu del sindicalisme vertical i alhora enyoressin la CNT. Més que res perquè la CNT té més passat que present.

Potser convé recordar que L’Es­tadi Olímpic porta el nom de Lluís Companys gràcies a una campanya engegada per CCOO amb motiu del 60è aniversari de l’afusellament del president. Companys, de segur, estaria orgullós i satisfet de sindicalistes com Simón Rosado (i Ángel Rozas, i Tito Márquez, que també ens han deixat en aquest darrers mesos), que dignifiquen i donen gruix al país.