Opinión
'Honra sin barcos'
Por Lluís-Anton Baulenas
Cal entrar a XL Semanal (“revista on-line de actualidad”) de la setmana passada i llegir Arturo Pérez-Reverte. Hi trobarem l’ambient que hi comença a haver en àmbits determinats de la intel·lectualitat espanyola respecte a la qüestió de la independència catalana. Fastiguejat, desitja que ens la donin “de una puta vez”, i també als bascos. Fins i tot als gallecs, “por cojones”, encara que no la demanin. Ah, i València i Mallorca, tutelades pels catalans. I, no cal dir-ho, Ceuta, Melilla i Perejil, al Marroc. I sobre Gibraltar, res, deixar-ho córrer, que facin el que vulguin. Amb aquest llenguatge masclot i castís, com s’adiu a un patriota espanyol, Pérez-Reverte diu que cal fer net i “a tomar por saco”. Catalunya independent? “No pasa nada, oigan”, sense adonar-se que, tot i l’emprenyada, està dient una veritat com una casa de pagès: no passaria res. Que ningú s’enganyi, el creador del superheroi Alatriste de seguida ensenya les cartes: “Nos dejamos de pellizcos de monja, de amagar y no dar, de morritos de mercader en plan quiero y no puedo, o puedo y no quiero: Una sola lengua, una bandera estelada, una nación, un führer. Punto. Y los charnegos que no traguen, a la frontera o que se jodan”. No entén res. Ni tampoc en té ganes. Fins i tot un home intel·ligent com ell no sap anar enllà del tòpics: Catalunya nazi (“un führer!”) i mercadera, xarnegos perseguits… Quina llàstima! Actituds així demostren que ja estem entrant en el punt de no retorn. És el capteniment de l’hidalgo dient “más vale honra sin barcos que barcos sin honra”, de “más vale menos y viva España, que muchos y aborrecidos”. Cansat, Pérez-Reverte s’estima més que s’estripi Espanya i tornar a començar de zero que imaginar ni remotament la possibilitat de seure a parlar, cedir en l’essència i plantejar un altre model de convivència.