Que agradables que són els llums dels centres comercials. Que imprescindibles les escapadetes a Londres o París per badar una mica a la gran ciutat. Que modern beure cafè pel carrer en un d’aquests gots de plàstic d’un sol ús. Que bo que és per a les xifres macroeconòmiques fabricar coses sense descans amb la seva obsolescència programada. Que n’és d’enraonada aquesta civilització nostra que justifica les més terribles catàstrofes i crueltats per poder justificar plaers sovint imbècils. Estem a punt de veure com cau Bengasi i amb ella l’esperança de la insurgència líbia i l’extensió i el reforç de les revoltes àrabs. Els governs occidentals, conscients que els seus votants s’estimen més poder anar a 120 per l’autopista que la llibertat dels pobles, espera que guanyi Gaddafi i que es calmi la revolta per tornar a negociar preus raonables de petroli. A l’altra banda del món el drama del Japó ens retrata de manera espantosa el mateix problema. La mania del creixement porta a necessitar més i més energia encara que això posi en risc no només el nostre món sinó el del futur. Per això, el debat polític i el nuclear només es poden enfocar des d’un punt de vista. Vivim sota un paradigma d’excés. I el problema de la nostra cultura, que lliga civilització a excés, no és el subministrament sinó si aquesta espiral té cap mena de futur.

Davant de la pregunta de com obtindrem cada vegada més i més energia, l’única resposta ha de ser el decreixement. Seguir com a dogma l’eslògan d’Ikea i ser conscients que serem més rics si menys necessitem. Això implica desmuntar aquesta suïc­ida societat de consum i de creixement econòmic.