Saltirono de joia amb la notícia que el camarada Javier Bardem va maridar la seva xicota a primers del present i que ara estan gaudint d’allò que el bon Déu reserva a les parelles registrades a cal notari. Queda justificada així l’absència del company a la manifestació del passat dia 10. Segur que li va saber molt de greu no poder cridar allò del “Nosaltres decidim!” perquè Bardem i els altres artistes d’esquerres espanyols que tant i tant han patit l’escarni de la dreta s’han mostrat sempre a favor de l’autodeterminació dels pobles. Sigui el Sàhara o el Tibet. Dissortadament, s’han significat de manera molt menys explícita amb el dret decisori del poble català.

La culpa, òbviament, és nostra. A Catalunya hem perdut l’ètnic costum de vestir barretina i gandalla i hem deixat que hereus i pubilles adoptessin la vestimenta occidental. Malament. L’esquerra compassiva té tirada a ajudar més els pobles que llueixen vestit regional. L’altre problema, de més difícil solució, és la proximitat. El veïnatge comporta uns problemes que s’esvaeixen quan s’esmercen esforços en l’ajuda transcontinental.

És una mica decebedor que les esquerres espanyoles mantinguin en la clandestinitat la seva segura simpatia envers nosaltres. Fóra maco i útil que una bona colla de gent d’Ebre enllà donés suport a les manifestacions i proclamés que ens confirmen com a nació-no-vàlida-jurídicament.

Jo, per facilitar la catalanofília, ofereixo als artistes de la cella el meu compromís de vestir espardenyes i fer-me budista. Menjar arròs de l’ONU i muntar un camp de refugiats catalans en qualsevol de les urbanitzacions abandonades per la bombolla. Tot sigui per veure la Pe i el Javier voltant pel pla de Lleida vestits de Panamá Jack i donant suport, ara sí, als drets dels indígenes.