Com més coses sabem sobre com funciona el sistema de presa de decisions a les administracions públiques, com més detalls coneixem de converses, amistats i favors, més pèrdues de respecte i de legitimitat institucional es produeixen. És cert que moltes d’aquestes converses i formes d’actuar ens resulten ben familiars, i més en països de tradició catòlica i de forts lligams familiars. Si situem les cartes de Fèlix Millet a regidors i alts càrrecs en un context estrictament privat, no hi veurem res d’escandalós ni insòlit. “Avui per mi, demà per tu, i ja ens veurem aquest estiu a Menorca...”. El que ens resulta dolorós i punyent és que tot plegat es produeix al bell mig d’institucions que tenen l’obligació de vetllar pels interessos generals, i que afecta persones que estan en aquestes institucions en el nostre nom.

Tots sabem que l’obligació de les administracions és tractar a tothom de la mateixa manera, sigui qui sigui la persona que s’hi adreça. Però ja fa molts anys que circula a les administracions públiques una vella dita que (en versió light) diu: “A l’amic això, a l’enemic allò altre, i a l’indiferent, la legislació vigent”. El que ara se’ns diu és que hi ha hagut “un excés de confiança”. I d’aquí ve el mal. No és just que a uns se’ls serveixi amb safata de plata i tothom s’escarrassi per arreglar assumptes, que “si no fos vostè qui és” ensopegarien aquí i allà i potser mai tindrien resolució. Com més visible és l’altra cara de la lluna, més ens neguiteja. Potser ja ha passat l’hora de recuperar confiances i legitimitats cegues. Cal entendre que les coses i les persones som com som, i per tant més val control i transparència que xecs de confiança en blanc.