Celebrem aquest mes, el dia 24 exactament, els 40 anys del cèlebre discurs que Pau Casals va fer a la seu de les Nacions Unides. A mi em sembla tot molt bé. El mestre Casals, el sentit de les seves paraules i fins i tot em semblen bé els violoncels, però hem d’admetre que aquell speech no va ser un prodigi retòric. Mirin si no: “Quan jo era noi, (la mare) ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres”. Home, de guerres n’hi ha sempre. A més, totes les mares del món volen pacificar la canalla perquè no emprenyin. Quan parla de Catalunya, a més d’exagerar amb allò del primer parlament democràtic del món, fa entendre que hem estat una mena de país eternament pacifista, com si Roger de Flor, Prim, l’esclavisme català o els fets de Maig no anessin amb

nosaltres.

De totes maneres, és cert que commou veure el vell mestre tan emocionat, i no li podem retreure gaire res al senyor Casals. Vull dir que als catalans el bon Déu no ens va voler guarnir amb les arts de la retòrica. L’esperit de la nostra llengua, que diria Pla, no es troba còmode en la fluïdesa densa i complexa d’un bon discurs. Tenim un idioma ple de monosíl·labs precisament per no haver de parlar gaire. Les millors produccions de la retòrica nacional es podrien imprimir en un prospecte d’ibuprofèn: “Catalans, Catalunya!”, “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer”, “Ja sóc aquí” i “Al soci no se’l pot enganyar” són exemples de com l’aforisme i la sentència apodíctica són els productes naturals de la terra. Si volen una constatació més seriosa d’aquesta tesi, i un repàs a aquella empresa eixorca que va ser anar a fer pedagogia de Catalunya a Espanya, els recomano el llibre de Jordi Casassas, Cataluña y la España Plural.Discursos Políticos del Siglo XX (Ed. Aurea)

Però el natural laconisme català es troba en plena mutació. Una nova generació de líders del país, potser més formats, potser més xerraires, estan donant a la vida pública un bon grapat de discursos florits i plens de metàfores. El primer de tots, el nostre president. Artur Mas, amb el seu arsenal de termes navals, és l’almirall de la nova faramalla catalana. Allò del cap fred, cor calent, puny ferm etcètera, és només l’esperó d’una nau conceptual dissenyada per travessar tempestes financeres i morals. El dissabte passat, però, va néixer una altra estrella. Oriol Junqueras, en la seva proclamació, va fer un discurs amb un suggeridor aroma anys trenta, cosa que s’escau enmig d’aquesta recessió. Cites a Macià, com l’apel·lació a “l’esperit de reparació i justícia”, recursos èpics (“Som gent que no es cansa i quan es cansa no ho diu”) i, sobretot, un aire clerical, de mossèn postconciliar, que l’apropa molt al jesuïtisme de Pep Guardiola. “Som fruit de moltes derrotes, som la llavor de totes les victòries”, va dir Junqueras com a coronament del seu sermó. Amb ell i el sardònic i un puntet fatxenda Alfred Bosch, Esquerra torna al camí de la grandiloqüència que l’ha fet coneguda aquí i a la Xina Popular. Ja veurem si recuperen també l’afició que tenien de proclamar coses des dels balcons.

Quina diferència de fa uns anys amb Montilla, deixeble de Harpo Marx, com a president. Si hi havia cap conflicte, inaugurava un poliesportiu i llestos. Ara, sense diners, els polítics hauran de distreure el personal, almenys, amb belles paraules.