A parer dels experts neo­liberals –els mateixos que ens han posat en aquest cul-de-sac sense despentinar-se ni demanar perdó– el problema principal és el dèficit de l’Estat i, per tant, la solució és reduir la despesa pública començant, esclar, pel sou dels funcionaris privilegiats, la retribució dels pensionistes que tenen la barra de viure més del compte, i les prestacions socials del generós Estat del benestar.

Poques veus han posat el dit a l’ull en la contrarevolució fiscal d’aquests darrers anys que ha minvat els ingressos i, per tant, també ha fet més gran el forat del dèficit pressupostari. Sota la banda sonora de moda de “menys impostos”, hem passat el ribot a la progressivitat de l’IRPF i ens hem polit gairebé els impostos de successions i de societats. I, per reblar el clau, quan hi havia superàvit, repartíem 400 euros per cap sense solta ni volta i a tothom per igual sense tenir en compte la seva renda o el seu patrimoni. Ras i curt: els rics han deixat de pagar i han trencat el pacte constitutiu de l’Estat del benestar, que no és altre que una política fiscal redistributiva de la renda.

Ara, amb ganes, els rics se’ns riuen a la cara. Ja no es tracta dels idíl·lics paradisos fiscals, ni d’emmascarar la riquesa personal sota les sigles d’una empresa o d’una societat, ni tan sols de facturar sense l’IVA o de pagar l’escola dels nens a través de donacions a fundacions per beneficiar-se fiscalment.

Ara, després de no pagar i de robar-nos, el que imposen és que els funcionaris, els pensionistes i els usuaris dels serveis públics, paguem els plats trencats de la bacanal financera que s’han muntat. Aquest cop la sang pot arribar al riu.