És una pel·lícula de la qual s'ha parlat més perquè està protagonitzada per la cunyada de Sarkozy i germana de Carla Bruni que pel seu contingut. Las manos en el aire és un film que planteja una petita paràbola a l’entorn d’uns nens que mostren la seva solidaritat i el seu rebuig a la forma d’actuar dels adults.

L’obra comença amb unes belles imatges de la coneguda casa de Le Corbusier, la Ville Savoie, on, l’any 2067, una dona en plena maduresa recorda quan era petita: “allà a l’any 2008 o 2009. No recordo qui feia de president aleshores...”. Seguint amb la ironia, comenta que en aquella època els nens s’educaven “d’una manera estranya”: en grups d’uns 30 alumnes, tots de la mateixa edat, que aprenien conjuntament el que els ensenyava un mestre que parlava a tots alhora. I, continua, “s’esperava que tots aprenguessin el mateix contingut i en el mateix temps”. Tot seguit veiem la classe, la mestra parlant, i els nens fent tota mena de coses: copiant cedés, preparant els apunts, passant-se les respostes dels deures que han buscat a internet, etc.

El món dels adults és l’antiga època (la nostra actual), en què els homes es mostren agressius, les dones entenen més els canvis i els nens, la policia i les institucions son jeràrquiques i repressives. El món dels nens, el futur, és heterogeni, cooperatiu i molt respectuós amb les diferències. La pel·lícula està permanentment rodada des de la mirada i des de l’alçada dels nens, i es limita a posar de relleu les incongruències i les hipocresies dels adults. Un film oportú que mostra de manera irònica i indirecta el final d’una època i l’inici d’una altra. Fa pensar, sobretot, en les diferents maneres d’ensenyar, les lògiques familiars i les vies de relació entre adults i nens. I indica vies més horitzontals, cooperatives i creatives de fer i d’organitzar-se, de manera que tothom pugui ser diferent i, al mateix temps, reconegut en una perspectiva col·lectiva. La millor frase és quan una periodista pregunta a la mare protagonista, i ella respon: “Si m’ha de fer aquesta pregunta, vol dir que tampoc entendria la resposta”. Tot una al·legoria que podria aplicar-se a aquells que, per exemple, es pregunten què volen aquests del 15-M.