Fa anys, Salvador Espriu va declarar en una entrevista que, per ell, si així s’acabava el problema de la unitat de la llengua, del català podien dir-ne valencià. Encara més, tot i que, avui, per a la immensa majoria de catalans Països Catalans és un genèric neutre paral·lel a l’ús que els espanyols fan d’América Hispana sense que es trenquin relacions diplomàtiques a banda i banda de l’Atlàntic, un servidor, com Espriu, si cal que de l’espai cultural comú en diguem Països Valencians, cap problema. Però no sembla pas que n’hi hauria prou: la majoria de valencians, diuen les enquestes, cada cop se senten més espanyols. I, per lògica, admeten la seva “singularitat” com un element menor que pot desaparèixer. De fet, és el mateix que deu pensar el govern que massivament voten en cada elecció. Només cal veure la presència real de la llengua pròpia allà on s’ha de donar exemple ciutadà, a les institucions públiques. Però, curiosament, l’executiu valencià té la pell molt fina a l’hora de permetre l’ús, des de Catalunya, de denominacions que considera intervencionistes i, a més, “il·legals”. Així, per l’Onze de Setembre, Vicente Rambla, vicepresident del Govern valencià, va emetre un comunicat oficial en què denunciava que les autoritats catalanes, en la celebració, havien obviat el nom oficial de la comunitat i el de la llengua. I hi afegia : “El Gobierno de Francisco Camps defenderá a capa y espada las señas de identidad valencianas…”. Tots pensem, fantàstic, que ho faci. Però no acabaven de posar-s’hi. I saben per què? Perquè al final d’aquest camí es trobarien amb una veritat incòmoda: com més defensin el valencià, més s’acostaran al català. Tot plegat fa pena pels milers de valencians conscients del perill que corre la seva cultura. I que, en condicions tan adverses, mantenen una actitud tan ferma.