Opinión
Vuitanta anys del pacte de Sant Sebastià
Por Andreu Mayayo
El doctor Jaume Aiguader, en un llibre impagable, Catalunya i la revolució (1931), ens explica, amb lucidesa i de primera mà, la transició de la dictadura de Primo de Rivera a l’adveniment de la II República i, molt especialment, la reunió celebrada avui fa vuitanta anys al casino de la Unión Republicana de Sant Sebastià en què va participar com a delegat d’Estat Català. Convé recordar que la mà dreta de Francesc Macià, la primavera següent, seria elegit alcalde de Barcelona.
Convocats pels conservadors i catòlics Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura, agrupats en l’anomenada Derecha Liberal Republicana, es van reunir les diferents formacions republicanes espanyoles (amb el dirigent socialista Indalecio Prieto, a títol personal, com a convidat) per preparar el futur del país davant l’ensulsiada d’una monarquia ferida de mort pel seu suport a la dictadura.
El pacte de Sant Sebastià reconeixia el fet diferencial català i garantia el dret d’autogovern, a partir d’un Estatut plebiscitat pel poble català, dins del marc juridicopolític de la II República. El nacionalista de pedra picada defensava el compromís per fer possible una altra Espanya. “No tractàvem de la separació –deia Aiguader– sinó de la unió dins la llibertat”. No s’oposaven a la generalització de l’autogovern d’altres “nacionalitats i regions” (en paraules d’ell mateix) però rebutjaven un federalisme uniformitzador. Finalment, afirmava: “L’intel·lectual i el polític espanyol sincerament liberals han acabat per comprendre que mentre Catalunya no gaudeixi de llibertat tampoc ells gaudiran de llibertat, per subjectar-nos caldrà sempre una dictadura”.