Amb la dissolució de les Corts i la convocatòria (avançada) d’unes noves eleccions generals, el president José Luis Rodríguez Zapatero posa fi, si més no a curt termini, a la seva carrera política a una edat envejable, tot i que duu a les seves espatlles 25 anys a la Carrera de San Jerónimo i gairebé vuit anys al Palau de la Moncloa. La trajectòria política de Zapatero no és la d’un Bambi sinó la d’un killer, que als 25 anys va aconseguir imposar-se en la complexa federació socialista lleonesa, encapçalar la candidatura al Congrés i esdevenir el diputat més jove de la legislatura 1986-1989.

Així mateix, abans de complir els 40 anys, va assolir el lideratge del PSOE derrotant el totpoderós José Bono acomboiat per Felipe González, l’aparell del partit i els barons territorials. El rebuig al Govern absolutista d’Aznar, les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq, els aires de canvi a Catalunya i la gestió governamental infame de l’atemptat d’Atocha per part del PP el van empènyer a la Moncloa amb aire fresc i un radicalisme democràtic inusual, que va deixar tothom bocabadat quan en un tres i no res va ordenar la retirada de les tropes de l’Iraq.

Potser encara és massa aviat per escollir la foto amb la qual Zapatero passarà als llibres de text escolar al costat dels altres presidents espanyols. Recordem la imatge d’Adolfo Suárez mossegant-se el llavi inferior i tancant els ulls després de l’aprovació de la Llei per a la Reforma Política per a les Corts franquistes. El tricorni de Tejero va tapar l’esfinx efímer de Leopoldo Calvo Sotelo. La foto de Felipe González és la signatura de l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea (aleshores CEE) i la de José María Aznar la famosa del trio de les Açores (amb Georges Bush i Tony Blair).

Zapatero escolliria, de ben segur, la foto d’un Govern paritari d’homes i de dones. Tanmateix, a hores d’ara pesa com una llosa la foto del 10 de maig del 2010 quan va rendir, sense condicions, la política a l’economia, la sobirania popular i la legitimitat democràtica al dictat dels mercaders financers. Un suïcidi polític i electoral que deixa el camí obert al govern de la dreta més reaccionària d’Europa.