Público
Público

Dos anys de l'1-O Dos anys de l’1-O: del triomf de la voluntat popular al repte de recuperar l'impuls perdut

Representants de partits polítics i alguns analistes aborden el que va suposar referèndum d’autodeterminació, valoren la seva importància i reflexionen sobre les perspectives de futur del moviment sobiranista, a més d'apuntar quina hauria de ser la resposta a la sentència del Suprem. 

Càrregues policials durant 1-O. EFE

Han passat dos anys del referèndum de l’1 d’octubre. La jornada ha estat descrita com "una cruïlla" i "un punt i apart" en la història contemporània de Catalunya. Però si ha estat una cruïlla, cap a on s’ha dirigit el país? Si ha estat un punt i a part, que segueix aleshores a continuació? Públic ha parlat amb representants de partits polítics i sociòlegs per intentar respondre a aquestes preguntes que, qui més qui menys, es fa avui tothom.

"Una ruptura republicana amb Espanya"

"L’1-O té per a nosaltres un significat invariable perquè aquell dia, malgrat la repressió ferotge de l’Estat espanyol, el moviment independentista va guanyar i la victòria ens fa depositaris del mandat popular sorgit de les urnes", responen Isabel Ferrer i Aurora Madaula, d’Acció per la República, l’organització que aplega als diputats independents de JxCat. "Acceptem però", afegeixen a continuació, "que els objectius d’aquest encàrrec no s’aconseguiran de manera immediata perquè no sols caminem cap a la independència de Catalunya sinó que ho fem en contra del règim del 78 que ha demostrat que la democràcia encara s’ha de construir". Per això, defensen, "ens diem hereus de l’1-O i de l’esperit que va conjurar més de 2.200.000 persones que hi van participar".

Per a la portaveu i secretària general adjunta d’ERC, Marta Vilalta, "l'1-O marca un abans i un després al nostre país". Aquell dia, recorda, "vam mostrar la nostra determinació i sobirania com a poble de Catalunya, vam exercir el dret a l'autodeterminació i vam vèncer l'estat". "Malauradament, però", afegeix, "la violència física i la repressió de l'estat espanyol va impedir poder materialitzar el resultat".

La diputada de la CUP Maria Sirvent defineix l’1-O com “un exercici d’autoorganització popular sense precedents". Aquell dia "vam poder veure com es desplegaven tres eines imprescindibles que a dia d’avui segueixen tenint un alt potencial rupturista i que són les que ens permetran en un futur exercir amb totes les garanties el dret a l’autodeterminació". Aquestes eines són "la desobediència institucional combinada amb la desobediència civil, la mobilització sostinguda en el temps i arreu del territori i la xarxa d’autoorganització popular autònoma que hi havia fora de les lògiques partidàries i que ens van fer avançar a l’hora de fer trontollar les bases del règim 78".

Per a Sirvent (CUP) l'1-O es van desplegar tres eines que "ens permetran tornar a exercir l'autodeterminació", com són "la desobediència, la mobilització sostinguda i l'autoorganització"

A David Companyon, dirigent d’EUiA, l’1-O li evoca "la consciència col·lectiva com a poble, les mobilitzacions dels dies abans, l’autoorganització en la defensa dels col·legis i les urnes enfront les brutals càrregues policials". "Sempre em venen al cap les paraules de Vicent Andrés Estellés: ‘Allò que val és la consciència, de no ser res sinó s’és poble’", recorda. A més a més, considera que l’1-O va ser "la derrota de l’estat espanyol, és a dir, d’un estat i de tot el seu aparell repressor i d’un concepte d’Espanya basat en la imposició i la repressió com a forma de mantenir el Règim monàrquic i la unitat territorial".

Fora dels partits, l’editor de Sin Permiso, Daniel Raventós, considera que l’1-O va ser "per una banda, una de les manifestacions de voluntat democràtica més grans de les darreres dècades, i una de les repressions més espectaculars contra l’exercici pacífic del dret a l’autodeterminació". "Ambdues no van separades", afegeix al assenyalar que "el Regne d’Espanya actual és hereu del franquisme (no es van depurar els cossos repressius, l’exèrcit ni altres aparells franquistes de l’estat) i una de les manifestacions d’aquesta realitat va ser la brutalitat de l’1-O".

Finalment, el sociòleg Daniel Escribano, autor de diversos articles d’anàlisi a El Salto i altres mitjans de comunicació sobre el procés, considera que el referèndum “es materialitzà gràcies a l'acció decidida dels CDR, amb l'ocupació dels col·legis electorals dies abans», el que “donà lloc a la jornada de desobediència institucional i, sobretot, civil col·lectiva més important dels darrers anys als països del nostre entorn, i ha estat l'únic acte veritablement unilateral en el procés sobiranista català”. “Penso que no és casual que, en aquest únic acte unilateral del procés, l'autoorganització popular hagi estat tan decisiva”, reflexiona.

Un col·legi electoral durant l'1-O. / REUTERS

El repte de guanyar suport social

Després de l’1-O hi ha un elevat consens a la societat catalana que l’independentisme ha perdut la iniciativa política que va tenir fins aleshores, en part com a conseqüència de la repressió. En aquest sentit, nombroses veus aposten perquè la resposta a la sentència del judici de l’1-O serveixi d’estímul per recuperar aquesta iniciativa. Per a Marta Vilalta (ERC), justament ha de servir per això i també per “seguir acumulant forces, apel·lant al 80% de la gent que rebutja la repressió i està d'acord en decidir el futur de forma col·lectiva”. “Hem de seguir preparant-nos per generar les condicions per fer un nou referèndum, prioritzant la via del diàleg per aconseguir-lo, sabent que caldrà forçar-lo amb la mobilització constant, la confrontació democràtica i la persistència”, afegeix.

Aurora Madaula i Isabel Ferrer (JxCat) també opinen que la sentència “ha de marcar un canvi d’etapa, ha de significar la fi del plany i el dol i donar l’inici a un nou cicle on els tempos els marquem els independentistes”, ja que “la repressió no s’aturarà”. L’agenda política, resumeixen, “ha de combinar el manteniment de les institucions del país amb la ruptura republicana amb Espanya i la defensa dels drets civils i polítics amb la denúncia internacional”.

Per a Daniel Escribano, "cal que l'independentisme defensi i les institucions catalanes apliquin unes polítiques que augmentin el benestar de la majoria de la població"

David Companyon també cita la repressió com un element que explica l’actual desorientació sobiranista, però hi afegeix que "és cert que ha mancat en el moviment sobiranista capacitat de reconèixer els errors i ha sobrat el ‘pit i collons’”. Però la raó principal estaria sobretot “en les diferents estratègies dins del món convergent, de Puigdemont, d’ERC i la CUP, les acusacions velades de l’ANC, etcètera”. A més, lamenta que en el procés han “mancat espais de construcció col·lectiva”.

Assistents a la manifestació de l'ANC d'aquest 11 de setembre. EFE / Enric Fontcuberta

Finalment, Daniel Escribano identifica com a principal repte de l’independentisme “augmentar el suport social a la independència, començant per superar el 50% dels votants en un referèndum d'autodeterminació o en unes eleccions plantejades com a plebiscit”. Per aconseguir aquest objectiu, “cal que l'independentisme defensi i les institucions catalanes apliquin unes polítiques que augmentin el benestar de la majoria de la població, per a la qual cosa cal una reforma fiscal progressiva, a la qual, tanmateix, s'han negat reiteradament des del govern els qui ara parlen ‘d'eixamplar la base’”.

Una resposta "llarga" a la sentència del Suprem

Però més a curt termini, quina ha de ser la resposta sentència? La cupaire Maria Sirvent considera que “ha de passar necessàriament per un acord nacional per l’autodeterminació, les llibertats i la defensa dels drets civils i socials”. L’acord hauria d’incloure el Govern i “tots els actors polítics, socials i culturals dels Països Catalans” i “hauria de partir de la premissa que la construcció d’una República independent és un objectiu legítim”. Finalment, afegeix que “també hauria de passar per una amnistia total i l’anul·lació de totes les causes judicials de les persones que hagin estat processades, jutjades, detingudes o empresonades per defensar els drets polítics, socials i civils, des del dret a l’autodeterminació fins al dret de vaga”.

Per a David Companyon la “sentència ho és contra tota la gent que va fer possible l’1 d’octubre” i que serà “la versió actualitzada d’allò de que ‘hay que bombardear Barcelona cada 50 años’”. La resposta, insisteix, “ha de tenir com a protagonista la mobilització popular i ha de ser sostinguda en el temps: ha de tenir mirada llarga, aplegar totes les forces republicanes i trobar els mínims comuns com l’amnistia i autodeterminació”.

Madaula i Ferrer estan convençudes que la sentència “serà una condemna ferma dels anhels de llibertat i del progrés, serà la condemna dels drets i de la democràcia” i, per tant, “no sols hem d’esperar la resposta de l’independentisme exclusivament sinó de qualsevol persona que vulgui preservar la democràcia i se senti interpel·lada per la injustícia i la retallada de drets”. I afegeixen que la resposta “s’ha de desenvolupar de manera sostinguda, basada en accions pacifiques i cíviques, en l’exercici de la desobediència civil, la lluita no violenta i en la confrontació democràtica”.

Aurora Madaula i Isabel Fererr (JxCat) opinen que la resposta al Suprem "s’ha de desenvolupar de manera sostinguda, basada en accions pacifiques i cíviques"

Per a Marta Vilalta (ERC) hauria de ser “una resposta que sigui també una proposta, i que passi per quatre nivells: la resposta social i mobilitzadora, la resposta institucional i política, la resposta jurídica i la resposta internacional”. A més, hauria de comptar amb “un fil conductor comú: l'apel·lació al diàleg i a la política per construir una solució democràtica que se sostingui en els pilars de l'autodeterminació i l'amnistia”. Per a ella, la millor resposta serà aquella “que generi el màxim consens i la que ens enforteixi per seguir avançant”.

Daniel Raventós, també professor de la Universitat de Barcelona (UB), considera que la resposta a la sentència “no pot ser una altra que la mobilització popular”, “però una mobilització que s’ha de preparar per ser de llarga durada i constant”. I és que Raventós opina que els “custodis” del règim del 78 “molt difícilment poden ‘atorgar’ una amnistia als presos polítics i exiliats catalans sinó és mitjançant una mobilització llarga i continuada”. I per això opina que “han de buscar-se aliances amb forces polítiques espanyoles que defensen, encara que sigui amb la boca petita, el dret d’autodeterminació”.

Com a darrera aportació, Daniel Escribano sosté que “la mobilització antirepressiva és l'única via capaç d'aconseguir la llibertat dels presos polítics i el sobreseïment de la resta de processos polítics en curs”. Es mostra crític amb algunes estratègies encaminades a demanar l’indult, però tampoc veu com una opció correcta apel·lar a l’amnistia, perquè “és una institució jurídica pensada per a extingir la responsabilitat penal per a delictes polítics, però, en el cas de la causa especial 20907/2017 no hi ha delicte, ni polític ni de cap altra mena, per la qual cosa el que cal és denunciar que les acusacions s'han fet vulnerant el principi de legalitat penal”.