Són pocs els que ho recorden cada any però almenys ara ha deixat de ser un tema tabú. L'aniversari de l'inici de la Guerra Civil espanyola té a Barcelona una altra efemèride: es compleixen 84 anys dels Jocs de l'Olimpíada Popular que no van poder ser: la història olímpica de la ciutat es remunta al 1936 i l'empremta del que va voler ser aquesta candidatura als Jocs del COI primer i a l'alternativa popular i obrera als Jocs de l'Alemanya nazi després segueix present en la fisonomia barcelonina.

L'historiador Carles Santacana és el gran estudiós de l'esport de segle XX i també qui més i més alt ha aixecat la mà per demanar que es reconegui, recordi i reivindiqui el que Barcelona va fer per l'olimpisme abans del particular conte de fades de 1992. "És fal·laç i injust tenir en els Jocs de 1992 l'única referència olímpica de Barcelona, ​​no pot ser que el seu èxit tapi la candidatura de 1924 i encara menys l'Olimpíada de 1936 quan Barcelona es va convertir en un punt de referència de l'antifeixisme mundial. Això s'ha de reivindicar", assegura Santacana.

Però, que van ser exactament aquests 'altres Jocs Olímpics' que la Barcelona republicana es va prestar a albergar? Què va passar el dia de l'aixecament feixista en una ciutat amb milers i milers d'atletes internacionals? L'Olimpíada Popular de Barcelona tenia com a objectiu fonamental tornar el veritable esperit olímpic sota el signe de la pau i la solidaritat de les nacions, que en aquells moments s'estava qüestionant en la preparació dels Jocs Olímpics de Berlín per part del règim nazi i amb la conformitat de COI. L'esdeveniment prenia unes dimensions autènticament antifeixistes, en el si d'una Europa temorosa de la imminent guerra.

L'empremta d'aquests Jocs la trobem a l'Estadi Olímpic, estrenat el 1929 com a punt de propaganda per a la candidatura olímpica de 1936. L'avui batejat com a Lluís Companys ret homenatge al president de la Generalitat que amb més entusiasme va donar suport a l'Olimpíada Popular. Nombrosos clubs locals van prestar instal·lacions o suport perquè l'Olimpíada fos una realitat. Des de clubs com el Barça, l'Espanyol, el Júpiter, l'Europa o el Martinenc a l'Agrupació Ciclista Montjuïc, nombrosos ateneus de barris o l'Atlètic Barceloneta. Entitats importants de l'època com el Club Femení d'Esports van caure amb el franquisme però l'exemple de xarxa col·laborativa entre realitats esportives que van fer possible la preparació de l'esdeveniment és un antecedent històric directe de l'actual panorama esportiu barceloní.

Delegacions nacionals i locals

Més curiositats. L'Olimpíada Popular admetia com a participants a les nacions sense Estat. Inimaginable ara. Van assistir-hi, entre d'altres, Palestina, una delegació de jueus emigrats, de l'Alsàcia i la Lorena, però també del Marroc, llavors dividit entre els protectorats francès i espanyol o Algèria, província francesa. Així mateix, hi havia delegacions regionals del Rosselló, Mallorca, València, Andalusia, Navarra, Aragó o de ciutats com Bordeus, Praga, Tolosa, Alger, Orà, Basilea, Grenoble, Sevilla, Huelva, Melilla, Jerez de la Frontera, Badajoz, Tenerife o Cadis entre d'altres.

El dia de l'esclat de la Guerra, hi havia a Barcelona 20.000 persones arribades per a l'ocasió i preparades per a la inauguració. Els trets i barricades van alterar una ciutat on ja s'encomanava l'esperit festiu i esportiu amb desfilades de les delegacions. Hi havia més de 5.000 atletes que competien en un total de 18 modalitats esportives.

Del camp de joc al camp de batalla

El 19 de juliol, el mateix dia que l'estadi de Montjuïc havia d'obrir la porta a l'esport popular de mig món, definitivament aquell inusual esdeveniment esportiu i cultural es va veure frustrat davant la sortida de l'exèrcit de les casernes. Si bé la gran majoria dels esportistes estrangers van tornar a casa, n'hi va haver uns quants que van decidir agafar les armes i lluitar contra el feixisme: inicialment al costat dels obrers armats que van aturar els soldats als carrers de Barcelona i, més endavant, anant al front integrats en les Milícies Antifeixistes. Es van convertir, involuntàriament, en els primers voluntaris estrangers en defensa de la República, l'embrió de les futures Brigades Internacionals. Setmanes després, a Berlín, el COI aplaudia amb les orelles Hitler, l'aliat de Franco per guanyar la contesa a Espanya. Com perquè no sigui tabú el tema.