La memòria dels antics barraquistes ha estat fonamental per articular l’exposició 'Viure a Montjuïc. Memòries d'un barraquisme oblidat', una mostra que es pot visitar al Castell de Montjuïc des d’aquest divendres i que permet acostar-se, a través de testimonis i fotografies, a la manera de viure de les persones que es van instal·lar a Barcelona per intentar aconseguir una vida millor.

La mostra posa en valor la història i el paper que va tenir el barraquisme en la Barcelona de la post-guerra, i en concret, la realitat dels barris de barraques situats a la muntanya de Montjuïc, poblats per persones provinents de diversos llocs de l’Estat.

La primera sala de l’exposició presenta un recorregut a través de diverses portes que conviden a fer el viatge de la migració, i el procés fins a trobar o construir una barraca on poder viure. Un audiovisual amb entrevistes a antics barraquistes posa de manifest com era la vida a Montjuïc, i com malgrat les privacions i limitacions que implicava la vida en un espai tan reduït, van consolidar llaços d’amistat i solidaritat. La segona sala de l’exposició ofereix al visitant la possibilitat d’endinsar-se en un carrer dels barris de barraques de Montjuïc, i veure el tipus de materials i construccions que van fer i com s’organitzven.

Les barraques eren habitatges petits i estrets d’uns 25 metres quadrats, cosa que afavoria la vida al carrer i als bars que es van obrir. 'Can Valero', 'el Payés' o 'Noche y Día' es van convertir en el centre neuràlgic de l’esbarjo però també on tractar els temes de la comunitat. D’altra banda, la falta de serveis i equipaments, així com les dificultats de comunicació amb la ciutat, van impulsar als barraquistes a obrir petits negocis, i fins i tot es va promoure la publicació de butlletins com 'La Voz de la Montaña'.

De quan el barraquisme es va escampar per la ciutat

A la Barcelona dels anys 40 i 50 del segle passat no hi havia prou habitatges per fer front a les onades migratòries, per això el barraquisme es va escampar com a alternativa a les escasses i males condicions en què els treballadors amb pocs recursos podien accedir a pisos que havien de compartir amb altres famílies. Per això, també hi havia barraques a 'La Perona', 'el Camp de la Bota', 'el Somorrostro' o les de 'Francisco Alegre' a Can Baró, entre d’altres.

La Perona va ser un dels últims grans barris de barraques a desaparèixer de Barcelona. Estava situat al llarg de la ronda de Sant Martí, entre el pont d'Espronceda i la riera d'Horta, just on està projectada la futura estació de l'AVE de la Sagrera.

A la dècada de 1950, a Barcelona, més de 60.000 persones vivien en barraques. Només a Montjuïc, l’any 1957, hi havia 6.090 barraques censades que acollien una població de prop de 30.000 persones. El barraquisme va esdevenir un problema per a les autoritats. Per una banda lluitaven per eradicar-lo, però també el toleraven perquè la feina dels barraquistes era fonamental per al desenvolupament de la ciutat.

Les polítiques d’habitatge social per reubicar la població de les barraques en habitatges més dignes no van començar fins als anys seixanta, amb la construcció d’habitatges de promoció pública situats a la perifèria de la ciutat, com el barri de Sant Roc a Badalona o el barri de la Mina a Sant Adrià del Besòs. Les barraques del Camp de la Bota foren de les més antigues ja que les van aixecar famílies vingudes a Barcelona per tal de trobar feina en l'entorn de l’Exposició Internacional de 1929. La població del barri va anar creixent amb la immigració -sobretot als anys seixanta- fins que l'any 1970 hi havia unes 800 barraques amb un total de 5.000 habitants, sobretot d'ètnia gitana.

Però erradicar el barraquisme va ser un procés lent i costós, i molt vinculat a interessos urbanístics. Les obres prèvies als Jocs Olímpics van ser determinants per esborrar els barris de barraques. Per a molts barraquistes la reubicació no va ser fàcil perquè malgrat les millores materials, es va produir un trencament d’un teixit social. I això ho transmet molt bé el testimoni de Rafel Usero, que va néixer el 1949 a les barraques de Montjuïc, quan tot just feia tres anys que la seva família havia arribat a Barcelona des d’Andalusia. Rafel Usero és un dels tres comissaris de l’exposició que es pot visitar al Castell de Montjuïc fins al 2 d’agost, juntament amb Oriol Granados i Francesc Banús.