“Cal ser bona persona per després ser un bon fotògraf”

Si hagués de descriure's en dues paraules, serien tarifeny i fotògraf?

Tarifeny i de Santa Coloma. Les arrels que he llançat a la meva terra d'acollida són molt fortes.

Quina fotografia li ve a la ment de la seva Tarifa natal?

El vent. Sempre penso en aquest vent que em bressolava com una cançó de bressol.

I de la seva pàtria, a la qual va emigrar el 1964?

La imatge de la solidaritat, l'amistat, la lluita... A Santa Coloma estan totes les llums brillants de la meva vida.

Diu que amb la fotografia mai ha pretès canviar el món, sinó agermanar-lo. Com?

La fotografia és una presa de consciència. És una eina senzilla que et fa somriure, emocionar o plorar. Els fotògrafs som notaris de la realitat.

La seva fotografia ha girat molt entorn a la migració. Quina imatge la representa millor?

Hi ha una d'una velleta asseguda en una pedra prenent el sol. Al voltant hi ha cotxes i camins de terra. Ella està possiblement enyorant el poble que va deixar. La fotografia senzilla és la que em commou.

El seu segell és el blanc i negre. Es capta millor aquesta senzillesa?

Per a mi, sí. El blanc i negre no et distreu. És com una saeta que es clava en el cor i et porta la mirada on correspon. Se sintetitza millor l'emoció.

Vostè diu que "el carrer és la millor universitat del fotògraf". Què ha après en ella?

A convertir-me en invisible. Sempre he buscat la frescor i l'espontaneïtat i he après a camuflar-me per trobar-la.

Als anys 70 comença a treballar com a fotoperiodista per a grans mitjans. Què s'emporta d'aquestes experiències?

Vaig aprendre que primer cal ser una bona persona per després ser un bon fotògraf.

Si hagués de triar una foto seva, quina seria?

L'any 2000, quan vaig complir 60 anys, vaig fotografiar un vellet a El Salvador, amb una mirada... Semblava que mirava i alhora no, o mirava cap a dintre. És un retrat senzillíssim i s'ha convertit en la meva fotografia preferida. Té dolor i amor. Hi ha alguna cosa dins de mi que vol ser com ell.

Samuel Aranda, guanyador del World Press Photo, també va començar amb vostè.

Samuel és bon fotògraf i a més bona gent, l'admiro molt. És com un fill i em sento molt orgullós d'ell.

Quina foto li hauria agradat fer?

M'hauria encantat fotografiar a Antonio Machado passejant a la seva dona, Leonor, ja malalta de tuberculosi, per la riba del Duero. Penso molt en aquesta escena. Hi ha mort, però també bellesa i poesia.