Salvador Macip (Blanes, 1970) combina la seva tasca com a científic amb la de la novel·lista. Metge i doctor en genètica molecular i director d’un laboratori sobre envelliment i càncer a la Universitat de Leicester (Anglaterra), és l’autor d’una extensa obra de ficció -ha publicat novel·les per a adults, infantils, narrativa breu,...- i, alhora, també s’ha dedicat a la divulgació, amb una desena de llibres de no-ficció. Precisament, en pocs dies es publica una edició actualitzada de Les grans epidèmies modernes. La lluita de l’home contra els enemics invisibles (La Campana), amb una primera part dedicada a la Covid-19. Deu anys enrere, quan va sortir la primera edició, ja advertia que hi hauria noves pandèmies i ara considera que s’ha perdut una dècada per preparar-se per una situació com la que vivim. Advoca per canviar la relació amb el medi ambient per pal·liar els efectes de futures epidèmies globals. Atén ‘Públic’ per videotrucada.

Com portes el confinament? Crec que has hagut d’aturar l’activitat investigadora.

Ens van tancar el laboratori, i en aquests moments només hi ha recerca essencial, és a dir, bàsicament sobre virus. Suposa un cop important per a diversos projectes, que després costarà d’arrencar. Però és el que hem de fer i estic d’acord que tot el que no sigui essencial s’ha de tancar. També trobo que està bé que les universitats trobem la manera de continuar fent la feina. Des que estic a la UOC encara ho veig més que hi ha molta cosa que es pot fer que no cal que sigui presencial. Serà una manera que les universitats que encara no ho feien s’adaptin a fer coses no presencials.

D’aquí uns dies sortirà en paper la reedició de ‘Les grans epidèmies modernes’, amb un pròleg sobre la Covid-19. La primera edició és de fa una dècada i aleshores deies que la grip, la sida, la malària i la tuberculosis eren les quatre plagues del món. Les epidèmies de coronavirus seran la cinquena?

Ens ho vam plantejar quan vam dir de reeditar-lo i la veritat és que tot el que deia més o menys segueix igual. Crec que hi ha el mateix desconeixement que fa deu anys. No crec que la gent sàpiga fins a quin punt és problemàtica la tuberculosi resistent a antibiòtics, que segueix progressant; o fins a quin punt la malària és mortal, del que passa a l’Àfrica no ens n’adonem; o com la sida segueix sent un problema. Les malalties portades per coronavirus ja sortien al llibre, ja parlàvem de la SARS [síndrome respiratòria aguda greu] i la MERS [síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà], que no s’havien escampat gaire. La Covid-19 és la primera malaltia de coronavirus que s’escampa per tot el món. No crec que encara l’haguem de posar a la llista de plagues. Sí que ens ha donat un toc d’alerta sobre que els coronavirus poden portar aquest tipus de problemes i hi haurem d’estar alerta. Fins a principis de segle els coronavirus equivalien a un refredat, no ens preocupaven.

De fet, els experts sempre hem dit que la següent pandèmia seria segurament de grip, és el que té més possibilitats de mutar cap a un virus molt agressiu. Però ens ha donat la sorpresa el coronavirus. Per la grip tenim vacunes i maneres d’aconseguir-les ràpid, mentre que pel coronavirus es va investigar amb la SARS però es va aturar en el moment en què el brot es va acabar. Va deixar de ser una prioritat. I ara s’ha reaprofitat la recerca que va fer-se aleshores. A partir d’ara haurem de conèixer millor els coronavirus.

En articles i entrevistes has alertat que no s’han fet deures, que la grip A va ser un avís per preparar-se i no s’ha fet. S’ha perdut una dècada? Què s’hauria d’haver fet?

Sí, crec que s’ha perdut una dècada. La de la grip A va ser una pandèmia que va ser menys greu del que es va pensar en un primer moment i, fins i tot, va provocar un cert efecte rebot, amb gent dient que s’havia exagerat molt i comentaris que havia estat un complot de les farmacèutiques per fer diners, però ja hi havia experts -i jo ho deia al llibre- avisant que hi hauria una altra pandèmia i el que havíem de fer era preparar-nos. Hem fallat en no tenir un pla coordinat d’acció. I n’hauríem d’aprendre. S’hauria de crear un sistema de resposta més coordinat que no depengui tant del que cada estat decideixi pel seu costat. Les respostes d’alguns estats han estat pèssimes i això no ens ho podem permetre a nivell mundial. Perquè ara si un estat ho fa malament en reben les conseqüències tots els del seu voltant, perquè les malalties s’escampen. Cal una resposta a nivell mundial, no sé si a través d’un organisme, un comitè o algun grup de treball que inclogui representants de tots els països, experts amb diferents punts de vista, per trobar una mena de full de ruta que puguem definir de cara al proper cop que això passi.

No es pot dir que alguns països no estiguessin avisats. Veien el que havia passat a la Xina, a Itàlia o, més tard, a l’Estat espanyol i, tot i així, reaccionaven tard.

Sí, i això no ens ho podem permetre. No ens podem permetre tan poca capacitat de maniobrar enmig d’una pandèmia. Aquest virus, al cap i a la fi, no és el més greu que et pots imaginar. No és terriblement mortal, segurament té una mortalitat per sota de l’1%, si bé és molt contagiós. Hi ha virus de la grip que han estat molt més mortals i també ho és l’Ebola. Si ens trobem una pandèmia amb un virus que sigui més mortal no tindrem temps de pensar, i cada dia que deixem de prendre una decisió adequada pot morir molta gent. En casos així, no funciona la manca de rapidesa dels polítics, que sempre han de ser molt prudents. Cada dia que esperen és pitjor.

Un cop hagi passat tot això haurem d’analitzar com s’han comportat els diferents països, evidentment tenint en compte les peculiaritats de cada un, però estem veient que països d’Àsia han tingut unes respostes que han funcionat molt millor. Claríssimament a Corea del Sud, Singapur, Taiwan, Hong Kong o, fins i tot, la mateixa Xina tenen unes corbes de contagis que demostren que una resposta una mica ferma i severa el més aviat possible frena molt l’expansió de la malaltia. Veient com de malament s’estava fent a Itàlia, ni Espanya ni el Regne Unit van decidir fer el contrari per veure si funcionava millor. I això no ens ho podem permetre.

És la primera vegada aquest segle que tenim una pandèmia d’aquest nivell i fins a cert punt podem assumir que no estàvem ben preparats, però ara ja no hi ha excusa de cara a la propera i no podem estar en mans de líders que no saben què fan. Evidentment cap líder polític està preparat per una cosa així. Però has de tenir un equip d’assessors adequat, sabent que les pandèmies són possibles, per poder-hi acudir ràpidament i que diguin quin tipus de resposta cal donar-hi.

El món hiperconnectat en què vivim facilita l’expansió de les pandèmies.

Sí, facilita la velocitat de transmissió i també la possibilitat de rebrots. Evidentment la pandèmia no està sincronitzada a tots els països i quan Europa comenci a baixar, Amèrica estarà a dalt de tot. I, per tant, no podrem abaixar la guàrdia i s’haurà de vigilar molt en no reintroduir casos de fora, que sempre serà possible mentre estiguem en la fase d’expansió i creixement d’infeccions en algun racó del planeta. Per tant, aquesta hiperconnexió ens perjudica perquè fa que la crisi es mantingui en marxa durant més temps. Però també ens beneficia estar tant connectats perquè la informació flueix més ràpid, saps què està passant a tot arreu i pots actuar en funció d’aquestes dades.

Podem preveure l’evolució de l’epidèmia?

És difícil predir cap a on seguirà això. Sembla que ara estem reduint el nombre de nous infectats, però encara no estem en la part plana de la corba. La predicció més lògica diria que encara trigarem un mes o dos a notar els efectes del confinament ben fet i que es passi del creixement exponencial dels contagis a tenir la corba més o menys plana. Què passarà després? Hi ha gent que diu que no podrem fer vida normal fins d’aquí un any. Que acabarà el confinament, però encara hi haurà possibilitats importants que torni a haver-hi un brot i, per tant, encara no podrem viatjar amb normalitat ni, potser, fer grans trobades massives de gent. De fet, fins que no hi hagi una immunitat de grup, el risc que torni a rebrotar és molt alt. I aquesta s’aconsegueix o bé amb una vacuna, o bé amb molta gent que hagi sobreviscut a la malaltia i tingui anticossos.

Insisteixes en la idea que hi haurà noves pandèmies. Per què?

Ara s’està començant a parlar del concepte de salut planetària i implica abordar fins a quin punt les accions dels humans afecten el planeta, que ens ho torna com a problema. I són qüestions com la degradació del medi ambient o l’augment de les temperatures que, per exemple, provoca que malalties tropicals apareguin ara a d’altres parts. Tot això forma part del concepte de salut planetària. Tot i que les pandèmies siguin inevitables, sí que es poden fer coses per minimitzar-ne els efectes o espaiar-les el màxim possible. Caldria interaccionar millor amb l’ecosistema, i en les zones més rurals intentar evitar els hàbitats d’animals com els ratpenats, que són una font de virus i com més hi interactuem més possibilitats hi ha que aquests acabin saltant als humans.

Segons els experts, hi ha sobretot dues grans formes en què poden arribar-nos noves pandèmies. Una és a través de la zoonosi, és a dir, que els virus passin dels animals a les persones i això ve sobretot pels ratpenats. I poden venir tot tipus de virus que no coneixem. L’altra branca és la grip, que és un virus que està sempre entre nosaltres, que no ens el traurem de sobre i té l’inconvenient que està constantment canviant. I això fa que la immunitat que tenim no serveixi. La gran por és que en una combinació de canvis faci que sigui un virus semblant al del 1918, al del 1957 o a la grip aviar... Són variacions molt agressives i molt perilloses. Si algun d’aquests virus arriba a descontrolar-se i a ser una pandèmia, aleshores sí que tindrem problemes.

Quins aprenentatges s’haurien d’extreure de l’actual emergència?

Hi ha dos temes que s’haurien de treballar de cara els propers anys. Un és la relació de l’home amb el medi ambient. Això de la salut planetària és vital per a la nostra supervivència i per a la nostra qualitat de vida. A nivell polític caldrà treballar en algun pla de defensa més coordinat, més raonable i més universal. I el tercer tema que crec que es podria millorar és la comunicació amb la gent. Quan tens un virus nou, hi ha dues armes que no pots fer servir, que són la vacuna i els fàrmacs, ja que normalment els antivirals són bastant poc efectius. La tercera és l’aïllament, que depèn de la gent i que l’aconsegueixis implicar. I això només es pot aconseguir amb una bona comunicació. Explicar a la gent que està passant.

Fa anys que diem que hi haurà una pandèmia, per què això no arriba a la gent? La gent que entén quin és el perill d’aquesta pandèmia es queda casa. La clau és explicar-ho a tothom i que s’entengui que tothom és una peça clau. A Anglaterra ho hem vist bastant, i com que vèiem què passava al sud d’Europa, molta gent ja començava a evitar el contacte social abans que el govern decretés el confinament. El que no pots fer és enviar un militar a dir tothom a casa confinat i que tots som soldats i hem d’obeir ordres. És una forma nefasta de comunicar i d’implicar la població. El que hem de fer és explicar perquè s’ha fer i que la gent ho entengui. Hem de treballar molt la comunicació a Espanya i al món i trobar quina és la millor manera d’implicar la població.