Público
Público

CAP AL 8M El dia que Dulceida va descobrir el feminisme

Feminisme, apoderament, #metoo, on són les dones. Masclisme, patriarcat, privilegis. A la tele, a la ràdio, als diaris, al bar de sota de casa, quan esmorzem i a l'hora de sopar. Ens ho han dit per activa i per passiva: l'any 2017 serà recordat com l'any del feminisme. I el 2018 probablement també. Estem escrivint la revolució?

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Reproducció del cartell 'We Can do It', una de les icones del moviment feminista / EFE

Tots hauríem de ser feministes, de Chimamanda Ngozi Adichie; Feminisme de butxaca, de Bel Olid; Teoria King Kong, de Viriginie Despentes i, fins i tot, novel·les il·lustrades com Idiotizadas, de Moderna de Pueblo o M'estimes i em times, de Júlia Bertran, han aconseguit situar-se, setmana rere setmana, en el rànquing dels llibres més venuts, segons xifres del Gremi d'Editors. Si passem a les sèries, la cosa no canvia gaire: més enllà de Joc de Trons o Stranger Things, les produccions més vistes del 2017 a Netflix i HBO han estat Handmaid's Tale, Glow, Orange is the New Black i Big Little Lies, entre d'altres. Quatre sèries –sobretot les tres primeres– marcadament feministes i produïdes o creades per dones. I a la gran pantalla l'estrella absoluta ha estat, sense cap mena de dubte, Wonder Woman. La primera pel·lícula de superherois dirigida per una dona.

"Feminisme" ha estat, també, la paraula més buscada del 2017 als Estats Units segons el prestigiós diccionari Merriam-Webster. Un resultat indissociable de les marxes feministes contra Trump, el cas Harvey Weinstein o el popular #Metoo. A Espanya, tot i que no ha aconseguit desbancar els greatest hits de Google com Puigdemont, Catalunya o DUI, sí que s'ha mantingut en una posició força estable durant tot l'any. Curiosament, bona part dels usuaris que han buscat la paraula feminisme també han explorat altres temes com "Paula Echevarría", "Las chicas del cable", "El cuento de la criada", "Javier Marías" o "Ylenia", entre d'altres.

El feminisme va ser, també, protagonista de la setmana de la moda de Nova York. Dissenyadors com Dior o Zadig & Voltaire van omplir les passarel·les de samarretes estampades amb lemes com The future is female o Girls just wanna have fun-damental rights, entre d'altres. Fins i tot marques low cost com Bershka, Stradivarius o H&M han decidit sumar-se al carro.

El feminisme, per tant, està de moda. És més: Ven. Sigui llibres (alguns dels citats abans són encàrrecs per part de les editorials), samarretes o sèries de televisió. Hi ha qui, com l'actriu i directora Leticia Dolera, considera que "és imprescindible que el feminisme entri al mainstream i passi a formar part de la cultura pop" ja que personatges com Ylenia o la influencer Dulceida arriben a un sector de la població on no arriben Despentes, Olid o Ngozi. Altres, com Jessa Crispin (autora del polèmic Por qué no soy feminista) consideren que això buida de significat el moviment i el converteix en una campanya de màrqueting. Com diu l'escriptora Laura Freixas, és important "saber per què lluitem i tenir objectius concrets".

Ara bé, per què? Què està passant? Quina ha estat l'espurna que ha encès la flama? Primer pas: En un moment o altre, moltes de nosaltres ens hem adonat, com explica Lucía Lijtmaer a Yo también soy una chica lista, que vivim en un món injust. Potser ens han ignorat en una reunió, potser ens han acomiadat perquè estàvem embarassades o potser ens hem adonat que tot allò que ens van dir de petites –que érem igual que els nostres companys i que arribaríem on volguéssim– no és del tot cert. La discriminació (potser) és subtil i difícil de detectar, l'hem normalitzat fins a tal punt que la reforcem, però si ens parem a pensar, ens adonarem que, com explica Bel Olid a Feminisme de butxaca, "Tenim lleis d'igualtats que no es compleixen, estem subrepresentades en totes les àrees de poder, la bretxa salarial continua en un implacable 24% i la càrrega (i el goig) de la criança no és tan compartida com voldríem". Vivim en la gàbia del patriarcat i la sensació d'estafa és total.

Probablement per això la codirectora del màster de Gènere i Comunicació (UAB) i membre del col·lectiu On són les dones?, Isabel Muntané, creu que la clau de tot plegat és que "ens hem unit". De fet, cada vegada hi ha més dones que s'organitzen –ens organitzem–, per demanar més paritat. Han aparegut, per exemple, col·lectius com On són les dones?, que vigila els espais de comunicació catalans i exigeix més presència femenina en els espais d'opinió. O Dones i cultura, que lluita contra les desigualtats masclistes i, entre altres coses, estan creant una base de dades amb totes les dones treballadores de la cultura.

La importància de les xarxes

Segon pas: Facebook, Twitter, Instagram. "Les xarxes socials és un dels factors clau d'aquest ressorgiment del feminisme perquè és on les veus marginalitzades s'encaren amb les dels privilegiats i, per tant, es fan visibles" explica la periodista i analista de gènere Marta Roqueta. Internet, de nou, ho ha canviat tot. Ara cada vegada que hi ha un feminicidi, sigui a Espanya, Argentina o Guatemala, les protestes es repliquen per tot el món" explica la doctora en psicologia social, Sara Berbel Sánchez a l'article El resurgir del feminismo (Mujeres a seguir, 2017) i afegeix que, precisament per això, tot i que és molt aviat per saber si estem davant d'una quarta onada –el moviment feminista s'ha dividit històricament en tres grans onades– sí que hi ha la sensació que podem canviar el món. O, com a mínim, posar de manifest la sororitat i acabar amb els arquetips patriarcals que ens ensenyen a lluitar i competir entre nosaltres. De fet, segons apunta la periodista Paka Díaz, l'actual moviment feminista és més flexible, popular i comunitari que el tradicional.

Ara bé, realment hem entrat dins l'agenda mediàtica? "Estem fent més soroll però les enquestes del CEO reflecteixen que no és una preocupació de la ciutadania" apunta Roqueta. Sí que hem aconseguit, per exemple, que alguns teatres, potser per consciència o potser per por a un linxament tuitaire, optin per una programació més paritària. També estem aconseguint, això és innegable, sortir a les portades dels diaris. Aquells que, per cert, durant molts anys, han silenciat la lluita feminista.

I els homes, què? Perquè, com diu Virginie Despentes, "hi va haver una revolució feminista. Es van articular discursos, tot i el decòrum i davant de l'hostilitat. I això segueix en marxa. Però, de moment, res pel que fa a la masculinitat". I això que, citant Olid, "la masculinitat tradicional també és molt opressiva per als homes: els aporta molts privilegis i els aporta moltes opressions". De fet, segons l'escriptora, "hem d'arribar a una barreja entre les coses positives de la masculinitat que les dones ja estem incorporant, com el lideratge i el confiar en una mateixa, i que els homes incorporin (o els ho fem incorporar) les coses positives de la feminitat tradicional". El que està clar és que, sense els homes, el canvi serà molt més complicat. "Necessitem que siguin els nostres aliats" diu Marta Roqueta, i conclou que en el feminisme actual no tot són flors i violes: "Falta autocrítica i fer memòria. Els debats estan molt polaritzats, sembla la teva identitat et dóna autoritat, i estem posant en dubte que el coneixement produït sigui objectiu. Si ets dona, la teva opinió sobre feminisme va a missa i no hauria de ser així".