Público
Público

El dilema de l’activista amb càrrec públic: plegar o continuar?

Cinc veus de l’activisme que ara seuen a la institució (i que fins i tot opten a revalidar el seu càrrec públic) expliquen els motius per haver fet el pas cap a la política i pels quals encara no deixaran el càrrec, malgrat reconèixer els límits de la institució.

El diputat d'ERC al Parlament Ruben Wagensberg, entrevistat aquest dimarts al programa 'La Klau'. / Jorge Sánchez.

Si ahir parlàvem amb activistes que ben aviat pleguen del càrrec institucional o que ja fa un temps que van fer-ho, avui és el torn d’aquells que hi continuen o fins i tot aspiren ara a un segon mandat. Comença a aparèixer el risc d'asseure's "massa" a la cadira. D’aquí que els entrevistats llancin avisos, com el de l’Elisenda Alamany (Nova): "La gent a peu de carrer està més arrelada a les realitats. En canvi, els que porten molts anys a la institució perden el nord i la perspectiva". La seva excompanya de files, Gala Pin (Comuns), s’hi troba en aquest cas molt a prop: «La gent que porta molt temps en els partits acaba fent arguments reduccionistes».

Totes dues encaren un segon període a la institució. Altres activistes consultats, com Ruben Wagensberg (ERC) i Vidal Aragonés (CUP) encara tenen legislatura per endavant. Mentre que Mateu Xurí (ERC) just ara arrenca.

Ruben Wagensberg (ERC): "Sovint penso que potser el millor és que marxi"

Ruben Wagensberg (Barcelona, 1986) va assolir certa notorietat com a portaveu de la plataforma Casa Nostra, Casa Vostra que va impulsar la campanya "Volem Acollir". Activista en temes de migracions i refugi, va fer el salt al Parlament a les eleccions posteriors al referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Malgrat els dubtes existencials i les consultes amb familiars i amistats, va acabar accedint a integrar la llista d’ERC. I allà hi segueix. Tot i que no sorprendria que qualsevol dia anunciés que plega, veient aquesta escena: "Acabes donant suport a coses que mai faries, però per respecte al teu grup i al col·lectiu en el que estàs ho acabes fent. També arriba un moment en el que penses que al carrer pots fer molt més que a dintre. Així que sovint penso que potser el millor és que marxi. Però després els companys de col·lectius et responen que no, que és millor tenir un dels nostres allà dins i així sempre tenim algú amb qui interlocutar".

Wagensberg, però, també troba elements d’esperança. "Per exemple, enguany hem aconseguit que la Generalitat no faci l’anunci que fa cada estiu, alertant del tema de la venda il·legal però amb un to que criminalitzava els manters". Diu que no canvia gaire, però que és una petita victòria que no se’n faci. Aquí juga molt la implicació personal de cada diputat i els seus temes d’interès, "tot i que no hauria de ser així". Coincideix amb altres entrevistats en assenyalar el joc partidista i la lentitud del Parlament. Però encara té legislatura per intentar revertir algunes dinàmiques.

Vidal Aragonés (CUP): "El Parlament no és el nostre lloc, però sí un altaveu"

Diputat de la CUP al Parlament, Vidal Aragonés.

Vidal Aragonés (Cornellà, 1978) va néixer el mateix any que el règim que vol abolir. Mil nou-cents setanta-vuit. Curtit d’adolescents en el moviment juvenil de la seva ciutat, passarà més tard a les meses cíviques pels drets socials i les marxes contra l’atur. D’aquí li vindrà l’interès en la defensa dels treballadors i exercirà 16 anys com a advocat laboralista al despatx cooperatiu Col·lectiu Ronda.

A finals de 2017, però, el seu nom sonà per anar al Parlament. Puigdemont ja era a Bèlgica i la CUP renovava la llista. El partit va baixar de 10 fins a quatre diputats. Però la convicció és granítica: "Les quatre ho tenim molt clar: el Parlament no és el nostre lloc, però sí un altaveu". Ho diu quasi entre rialles, per l’aparent contradicció que apunta Vidal: "És que la majoria de les diputades dels altres partits ens diuen que fem molt bé la feina i ens feliciten en algunes comissions!". Pensar que no és el teu espai de confort, però així i tot fer-ho bé.

Que no sigui on volen estar tampoc vol dir que en vulguin marxar. "Hem de tenir el Parlament com a eina de difusió, però sense confiança de grans canvis". I diu amb sinceritat: "L’efectivitat del Parlament és molt poca. Si em demano en què ha canviat la vida dels catalans en el temps que porto aquí, crec que diria que en res. Ni per a millor, ni per a pitjor". S'hi dediquen moltes hores i molts recursos econòmics? Sí. Però creu que després les decisions es prenen a Brussel·les i Madrid: la UE i l’Estat espanyol. El cornellanenc posa com a exemple que el Tribunal Constitucional ha anul·lat 42 normatives del Parlament en els darrers anys. Es desconeix quant durarà la legislatura, però mentre sigui vigent, Vidal Aragonés seguirà barallant-se al parc de la Ciutadella.

Gala Pin (Barcelona en Comú): "Els poders fàctics ens van considerar intrusos"

La regidora de Ciutat Vella per Barcelona en Comú, Gala Pin.

Gala Pin (València, 1981) és el paradigma perfecte de l’activista que entra a la institució i fins i tot arriba a ostentar un càrrec de govern. Qui abans es manifestava contra els desnonaments (com a membre de la PAH), i contra l’hotel W i la marina deluxe del Port Vell (com a veïna de la Barceloneta) és ara regidora de Ciutat Vella. Porta una legislatura i aspira a una segona.

"Clar, en un primer moment els poders fàctics ens van considerar intrusos. Van pensar que la gent havia votat malament i que havíem de marxar", s’arrenca Pin. Però a poques setmanes d’acabar la legislatura, no és descartable que BeC pugui tornar a governar. S’apunten algunes victòries a la pissarra: «L’empresa pública d’energia té molt de potencial". Però també frustracions: "Tot i haver aconseguit el 30% d’habitatge social en obra nova, al final l’Estat no ens dona poder per posar límits a la crisi habitacional i al preu del lloguer".

I fa referència explícita a una de les grans polèmiques viscudes, aquesta legislatura, en matèria de participació ciutadana i moviments socials.  "Per a mi la multi-consulta va ser un gran xoc", diu, en referència a la possibilitat que una entitat forcés una consulta ciutadana amb l’aval de 15.000 signatures. "El moviment per la remunicipalització de l’aigua va portar 28.000 signatures en la seva defensa, però la majoria de partits va votar en contra per la pressió d’Agbar". Un dard clar cap a la CUP, tot i que els anticapitalistes rectificaren pocs dies després. "Però després ja era tard". Un comentari que sona amarg. "És que abans érem més feliços".

Elisenda Alamany (Nova): "Tot i que et sentis estranya, cal fer-ho"

Número dos per les llistes municipls amb ERC, Elisenda Alamany.

Elisenda Alamany (Sabadell, 1983) viu dies de canvi. Després d’haver estat portaveu de Catalunya en Comú - Podem al Parlament i apartada del càrrec per divergències amb la direcció, encapçala ara el partit NOVA. Encara més: coalitzada amb ERC, serà la número 2 de la llista d’Ernest Maragall a l’Ajuntament de Barcelona.

Abans d’entrar a la institució, tanmateix, Alamany venia del Vallès Occidental i de militar a les seves candidatures alternatives. La incorporació a la institució ve així: "Moltes formen part d’una generació desposseïda. De fet, fem el pas en el moment en què es trenca el fràgil equilibri. Tot i que tingui conseqüències i sigui dur; tot i que et sentis estranya a les institucions, cal fer-ho".

Així que porta la seva "motxilleta" i intenta portar les veus del carrer fins al cor de la institució, diu Alamany. Tot i que reconeix la divergència de camins i tempos de cada banda. «En política funcionem amb uns ritmes que no s'adeqüen a les demandes ciutadanes. De fet, la institució no és prou àgil per donar-hi resposta. Així que al final la societat avança a un ritme determinat i l’Administració hi va darrere". Un apunt més: "Els que legislen no sembla que vegin els canvis que venen i pretenen seguir legislant com es feia fa 10 anys".

Dit això, Alamany passarà ara intentar conquerir la joia de la corona de les eleccions municipals a Catalunya: l’Ajuntament de Barcelona. Una lluita en la que cada partit ha posat els millors cartutxos que ha trobat des dels exconsellers de PDeCAT (Artadi, Forn, Munté i Mascarell), un exministre francès (Valls), un exministre espanyol (Corbacho) i exdiputades com la socialista Laia Bonet i la pròpia Alamany.

Mateu Matas, Xurí (ERC): "No vull acabar engolit pel sistema"

Mateu Matas, glossador mallorquí i a les llistes d'ERC pel Congrés.

Mateu Matas, Xurí (Santa Margalida, 1982) és el glossador mallorquí més conegut de l’escena actual. I també un dels més combatius contra els governs del PP a les Illes Balears, especialment el de la passada legislatura encapçalar per José Ramón Bauzá. No debades, l’aprovació del TIL va suscitar un tsunami en defensa de la llengua pròpia de les Illes: la marea verda. Les glosses de Xurí no només han defensat i estimat la llengua, sinó que també han abraçat totes les banderes: Allà on és cridat, hi ha anat. La conservació ambiental de Mallorca, el decreixement turístic... "La veritat és que no militava en cap partit, fins i tot ara no m’hi consider", explica, quasi amb aire de novell. "Sí que és cert que ofertes per entrar en política n’he tengudes, de formacions molt diverses, d’ençà que se’m va conèixer per les glosses", reconeix, "però em semblava que des del cant de la glossa podria ser més útil i tampoc m’agrada massa la partitocràcia".

Tanmateix, en un moment donat acaba fent la passa ("gairebé de manera fortuïta"), i entra en política institucional. S’afilia a ERC, formació que presideix a Mallorca. I ara integra la llista electoral al Congrés dels diputats, en coalició amb MÉS, com a número 4. Malgrat que resulti pràcticament impossible que hi surti triat, només la negociació de la llista ja l’ha deixat sobtat. "Si una cosa he trobat difícil és entrar al joc de la negociació. Hi ha una manca d’honestedat, fins i tot diria que per part meva. Com pot ser tot tan complicat quan negocies, si les persones quotidianament fem les coses molt més fàcils?", es demana Xurí.

Ara té el repte de no caure en convencionalismes. "No vull acabar engolit pel mateix sistema", explica. Per això, apunta cap a la coherència ideològica com el valor que vol preservar en el seu pas per la política institucional: "De vegades, és més important presentar batalla, que no pas guanyar parcialment".