Tània Verge Mestre (Reus, 1978) és des de fa sis mesos consellera d'Igualtat i Feminismes, un departament de nova creació que posa la lluita contra les violències masclistes, LGTBIfòbiques i racistes al centre, però que també té la intenció de posar perspectiva de gènere al conjunt de les polítiques del Govern. Un exemple seria la gratuïtat del curs escolar de dos a tres anys (I2), que s'impulsarà amb els nous pressupostos, o l'anunci recent d'un estudi per avaluar l'atenció que fan els Mossos d'Esquadra a les dones que han patit violència masclista, per evitar la revictimització. La Conselleria assumeix una tasca ingent que passa per "sacsejar" el conjunt del Govern i que lidera la politòloga, provinent del món acadèmic però curtida ja prèviament en el contacte amb les institucions.

Verge, catedràtica al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i responsable de la seva Unitat d'Igualtat entre 2014 i 2021, enumera i explica una ingent quantitat de mesures concretes en què treballa el seu Departament, moltes vinculades a l'Estratègia Nacional de Drets Sexuals i Reproductius. Revisitar i actualitzar tots els protocols d'assetjament sexual d'institucions i partits també és un dels objectius del mandat per avançar cap a l'erradicació de la violència institucional.

També hi ha reptes més de fons, que passen per canviar currículums escolars i impartir educació sexual, trencar tabús i evitar que la informació s'acabi obtenint a través de la pornografia. I, sobretot, contribuir a la sensibilització i prevenció per arribar també als homes, perquè posin fre a actituds masclistes: "És aquí on aturem les violències quotidianes que després porten a les agressions, siguin físiques, siguin sexuals, siguin psicològiques".

Porta sis mesos al capdavant de la Conselleria d'Igualtat i Feminismes, de nova creació. Quin balanç en fa?

Intens: muntar una Conselleria de zero implica dotar-la de tota l'estructura, una planificació estratègica, i evidentment definir uns pressupostos que tenim ara a punt de poder aprovar i que permetran desplegar aquest pla i iniciar els projectes que tenim previstos.

Els pressupostos per a 2022 ha dit que són "els més feministes" que ha tingut la Generalitat. Quines són les principals fites que permetran assolir?

És molt important que haguem doblat el pressupost del que seria tota l'estructura de la Conselleria, totes les polítiques específiques d'igualtat de gènere, LGTBI, d'igualtat de tracte i no discriminació, d'acollida de persones migrades i refugiades. Aquest augment del 100% és molt destacable. Vam dir que necessitàvem posar molts més recursos a l'abordatge de les violències masclistes, perquè fos una qüestió de país, i hem doblat el pressupost que li dediquem. A més del nostre pressupost hem de veure quin impacte a nivell de reducció de les desigualtats té el conjunt de pressupost de la Generalitat i hi ha accions cabdals en aquest sentit, com la gratuïtat de l'I2, també la renda bàsica universal, i moltes altres mesures.

Com diu, augmenten molt els recursos destinats a les violències masclistes. Servirà per posar-hi fre?

Posar fre a les violències masclistes passa de manera ineludible per erradicar el patriarcat. I aquest treball és de llarg recorregut, no succeeix en una legislatura. El que venim a fer és posar la lluita per l'erradicació de les violències masclistes com un problema central, una qüestió de país. Hem de reforçar d'una banda tot el que són els serveis d'atenció especialitzada, reforçar-ho amb més recursos, més personal especialitzat i fer que els serveis s'ajustin a les necessitats de les dones. Això passa també per dissenyar serveis específics per dones joves, grans, migrades, en context de prostitució, amb discapacitat...

Un altre àmbit molt important té a veure amb com es reforça la coordinació entre els diferents departaments que tenen competències en l'àmbit de les violències masclistes per evitar la violència institucional. I la prevenció: no erradicarem les violències masclistes si no hi ha un treball de sensibilització, d'identificació de quines són totes i cadascuna de les violències, no només les més visibles, les més brutals, com els feminicidis o una agressió sexual. També les que vivim quotidianament totes i cadascuna de les dones.

Volen també feminitzar les polítiques del conjunt del Govern. Un exemple és l'anunci recent d'un estudi per evitar la revictimització en l'atenció de les víctimes de violència masclista per part dels Mossos. Es tracta d’una feina ingent per fer en un mandat. Quins són els principals eixos sobre els quals treballen per fer-ho possible?

Aquest estudi és una pota d'un estudi més global que s'ha de dur a terme en el conjunt del Govern. Passa d'una banda per l'avaluació de com els cossos policials atenen a les dones quan presenten una denúncia i al llarg de tot el procés de tramitació. També per l'anàlisi de les actuacions judicials, de com els operadors judicials revictimitzen sovint les dones basant-se en estereotips, prototips ideals de què és una víctima, o de com és un agressor. Estem parlant de tots els departaments, de tots els serveis que intervenen en l'abordatge integral de les violències masclistes. Passa també per dotar-nos el conjunt de les administracions de protocols eficients per a la identificació, detecció i sanció de l'assetjament sexual. Igualment hem de fer una tasca de formar el conjunt de professionals de tota l'administració, perquè la violència institucional no es produeix perquè hi ha una mala praxi deliberada o voluntat de fer cap mal, tot el contrari. El que sovint passa és que hi ha inèrcies, manca de formació, fins i tot manca de recursos... L'objectiu és evitar que les dones pateixin una violència després de la violència que han viscut.

Creu que en el termini d'aquest mandat es podria erradicar aquesta violència institucional?

Tenim l'obligació de posar-nos les piles des de ja, per desenvolupar aquestes eines, tots aquests mecanismes, i això és un treball permanent. Estem parlant d'un estàndard de qualitat d'atenció a les violències masclistes per part dels poders públics. Aquest mandat iniciem aquest treball. 

Quin li agradaria que fos el titular quan finalitzi el seu mandat?

Si digués que m'agradaria haver acabat amb el patriarcat, o amb el racisme, o amb la LGTBIfòbia, no seria creïble, perquè estem parlant de sistemes que són estructurals i per tant no és viable en aquest termini tan curt. Però sí que ens agradaria haver contribuït a què el conjunt de la societat identifiqués aquestes desigualtats, discriminacions i violències quotidianes que patim. Perquè quan les anomenem, passem a rebutjar-les, perquè estan vulnerant els nostres drets. Al final, els de tothom. Ens agradaria haver avançat també molt més en la transversalitat de gènere i en la perspectiva interseccional en el conjunt del Govern. Deixar uns procediments ben institucionalitzats perquè qualsevol departament quan faci el seu disseny de política pública no parteixi d'aquesta idea que hi ha persones que no tenen raça, que no tenen classe, que no tenen edat. 

Vostè no estava dins de les institucions abans de començar aquesta etapa. Com porta el pas de l’acadèmia a la política institucional?

És evident que és un canvi important, però tot i que no estava dins de les institucions, sí que hi havia fet molt d'acompanyament. A vegades tenim la idea que el món acadèmic és un món aïllat, una torre d'ivori, i a vegades hi ha el risc que ho sigui, però segons quins temes de recerca facis, la barrera entre la docència, la recerca i la transferència del coneixement és molt difusa. Jo soc politòloga, i en el cas de la Ciència Política feminista, hi ha aquesta voluntat de transformació social. De fer una producció de coneixement que no serveixi només per l'autoconsum, sinó que té una agenda clara al darrere. Per tant, tot i que no estava a les institucions sí que hi havia estat molt propera, amb l'elaboració de plans d'igualtat, protocols contra l'assetjament... Ha sigut una transició més fàcil potser que si hagués treballat altres temes.

Forma part d’un govern de coalició amb desavinences entre els socis, ho hem vist un altre cop aquesta setmana amb motiu dels pressupostos. Creu que això afecta la tasca de l’executiu?

Hi ha un govern que té sis mesos de vida, i que ha aprovat un Pla de Govern amb quatre transformacions molt clares: verda, social, democràtica i feminista. I cadascuna d'aquestes transformacions requereix de treball interdepartamental. Nosaltres estem treballant molt bé amb els diferents departaments, per exemple l'Estratègia Nacional de Drets Sexuals i Reproductius implica nou departaments i la liderem des d'aquí. Hi participen vuit departaments, quatre nomenats per ERC, i quatre més, per JxCat. Per tant en el dia a dia de l'acció de govern les coses funcionen i els projectes estan tirant endavant.

El feminisme afronta debats en el seu interior. Hi ha hagut divergències en la posició respecte el treball sexual i sobre les persones trans, per exemple. Quin creu que ha de ser el rol de les administracions respecte els debats que hi ha al carrer?

El feminisme sempre ha estat un moviment divers. Ho ha sigut des del seu naixement, i així ho acrediten tant els diferents corrents teòrics com la seva expressió pràctica. Ho hem de tractar amb normalitat perquè cadascun contribueix a donar una fotografia més completa de les desigualtats que necessitem erradicar. Dit això, el paper de les administracions és garantir els drets de tota la població, i el paradigma de referència és el dels drets humans. En el cas de les persones trans, ens trobem justament amb això, amb una garantia de drets, i així ho ha reconegut el Tribunal Europeu de drets humans: la lliure autodeterminació de gènere és un dret humà. Nosaltres tenim el mandat de donar compliment a aquests drets humans. Cal recordar també que el marc normatiu de Catalunya ja és transinclusiu. Ja fa anys, per exemple, que la targeta sanitària inclou el nom sentit. No hi ha cap mena de posicionament possible que no passi per seguir aprofundint en la garantia de drets de les persones trans en tots els àmbits de la societat. 

S’ha començat a resoldre la inequitat territorial en l’accés a l’avortament al territori. Quins són els principals obstacles que hi ha ara mateix per garantir-lo al conjunt de Catalunya?

Ja s'han corregit algunes d'aquestes inequitats, garantint l'accés a Lleida, a l'Alt Pirineu, a la Catalunya Central, en breu a les Terres de l'Ebre. I aquest és un objectiu claríssim que hem incorporat a l'Estratègia Nacional de Drets Sexuals i Reproductius. Estem parlant novament de drets humans. Aquesta garantia d'equitat territorial per garantir la interrupció voluntària de l'embaràs tant a nivell farmacològic com quirúrgic es complementa amb una sèrie d'aprofundiment de drets o nous drets. Per exemple, avancem cap a la gratuïtat de l'anticoncepció de llarga durada, també cap a l'ampliació de l'accés de mètodes de barrera, per prevenir ITS i VIH, es farà una millora i ampliació del servei Trànsit... Després una sèrie de nous drets, tenint com a proposta emblemàtica que comencem a desplegar en els propers mesos l'equitat menstrual: Estarem proporcionant, començant per les escoles, productes menstruals sostenibles, econòmicament i ambientalment. L'anirem ampliant en altres col·lectius de dones en altres serveis. Altres exemples són també mesures en l'àmbit laboral relacionades amb el cicle menstrual, el climateri o el dol gestacional.

Més en concret sobre el dret a l'avortament, com s'està gestionant la relació amb els centres que reben finançament públic, que als seus patronats tenen representada a l'Església i presentaven obstacles de cara a practicar-ne?

És un treball que està fent el Departament de Salut. Des de l'inici del mandat són ja diferents les regions sanitàries on s'ha pogut trencar amb aquesta inequitat territorial i on ja és una possibilitat l'accés a la interrupció voluntària de l'embaràs sense haver-se de desplaçar tan lluny de casa.

Més enllà d'això, una de cada tres dones es paguen el seu avortament a Catalunya, tot i ser gratuït per llei. Com es vol revertir?

És un objectiu de legislatura i hem començat a treballar-hi de manera immediata. El primer objectiu era evitar aquests desplaçaments i a partir d'aquí Salut té un pla de treball. La situació és complexa, hi ha diferents tipologies de centres, organismes...

Amb l’auge del feminisme hi està havent també un creixement d’actituds, discursos i accions antifeministes, LGTBIfòbiques, també entre el jovent. Com ho han de fer les administracions per a interpel·lar a tothom?

Sempre que s'avança en la consecució de drets sorgeixen moviments contrareaccionaris. L'obligació de les administracions és seguir en aquesta defensa incansable dels drets i la seva ampliació, per combatre sistemes d'opressió que són estructurals, el masclisme, la LGTBIfòbia, el racisme. No són només situacions individuals, aïllades, que ens anem trobant, no són persones malaltes ni actituds excepcionals les que provoquen aquestes violències, sinó que estan arrelades en el nostre dia a dia. Això ho hem de revertir, i ho hem de fer amb moltíssima sensibilització feta també des de les institucions. L'àmbit de l'educació és clau i això passa per una modificació dels currículums, per integrar la coeducació en totes les etapes de formació obligatòria, per l'educació en sexualitat. Això ens permet en l'etapa més bàsica, de 0 a 3, fer prevenció de l'abús infantil, i en les etapes de preadolescència i adolescència, donar eines per poder treballar relacions des del respecte i la igualtat. Es tracta de fer un treball del propi cos, de normalitzar la menstruació, la masturbació, per trencar tabús. Es tracta de donar informació per evitar que l'acabin trobant per les xarxes socials i que s'informin de les relacions sexuals a través del porno.

I un cop acabada l'etapa educativa?

Hem de contribuir a una formació contínua del conjunt de la societat. Aquesta sensibilització i prevenció ha d'arribar a tothom. I quan diem tothom és tothom, però especialment els homes, perquè el focus no pot ser només en les víctimes, en les dones, en com ens protegim, com tenim cura, com vigilem quan anem pel carrer... Aquest no és el missatge i aquesta no és la solució. Hem de posar el focus en qui agredeix. I és obvi que no tots els homes són agressors, però quedar-se clavats en aquesta idea, serveix molt poc. Els homes han d'aprendre a deslegitimar aquelles violències quotidianes que es troben també en el dia a dia en els seus entorns més immediats. Amb els seus col·legues, en un espai d'oci o de festa, a la feina, amb un amic quan estigui humiliant la seva parella o exparella. És aquí on aturem les violències quotidianes que després porten a les agressions, siguin físiques, siguin sexuals, siguin psicològiques. Necessitem a tothom en aquesta lluita compartida.

Davant de casos d'agressions sexuals o LGTBIfòbiques trobem a vegades un discurs punitivista a l'alça, del qual vostè se n'ha manifestat en contra. Quins són els seus perills?

El que és important és que els instruments punitius, per exemple el Codi Penal, recullin les agressions com el que són. Aquesta reivindicació històrica de 'no és abús, és violació'. Que hi hagi una aplicació de la llei per part de la justícia que no revictimitzi. Que cregui a les dones. Que no exigeixi aquests nivells de prova tan díficils d'assolir, que no les qüestioni constantment, que sàpiga identificar denúncies creuades que sovint posen els agressors per deslegitimar els testimonis de les víctimes. Però la via punitivista s'acaba aquí: Un cop s'ha presentat una denúncia, hi ha una investigació penal, però mai cap discriminació o desigualtat estructural -i, en últim terme, violències- es resol només via penal. La sanció hi ha de ser, la impunitat no ha d'existir, però el que necessitem és evitar que es produeixin aquestes violències. Hem de tenir el focus molt més posat en la prevenció, amb una estratègia de país, no amb campanyes fragmentades. I al mateix temps hem de reforçar no només la xarxa d'atenció sinó donar forma de manera efectiva a aquestes garanties de reparació.

Com quines?

Hem incorporat en els nous pressupostos dos mecanismes nous de reparació en els casos de feminicidis: es cobrirà des del Govern el sepeli o el trasllat o repatriació del cadàver. Això és un acompanyament a l'entorn, perquè en aquests casos se sentin que tenen les institucions al costat i que estem assumint que hem fallat com a societat. En el cas de delictes d'odi assumim reparacions que no tindrien cobertura en la cartera de serveis bàsics de salut, com reparació dental o aparells auditius.

Dins de les institucions i els partits s'han vist casos d'assetjament sexual. Recentment l'exdiputat de JxCat Eduard Pujol va ser restituit de militància en no tirar endavant la denúncia via judicial. Creu que s'està avançant correctament en la detecció i sanció d'aquests casos?

En la revisió de 2020 de la llei catalana contra la violència masclista, es considera que quan aquestes violències, per exemple un assetjament sexual, ocorren dins d'una administració pública i no s'hi fa un abordatge correcte, això també és violència institucional. Per tant, el que vol dir és que hem de revisar tots aquells protocols contra l'assetjament perquè proporcionin les màximes garanties a les persones afectades. Des d'un inici han de tenir un acompanyament i assessorament adequat, tot el procediment d'investigació i d'anàlisi dels fets ha de ser ràpid, amb celeritat, i la investigació l'han de conduir persones expertes. Actualment això implica que tots els protocols existents, sigui de la Generalitat, sigui dels municipis, s'han d'actualitzar.

Això afecta també els partits polítics. El PP ha recorregut al TC la llei per diferents preceptes, un dels quals és el que afecta els partits. No té sentit que no siguin exemplars en la seva organització interna. Revisarem el protocol de la Generalitat, farem un acompanyament al món local perquè revisi també amb aquests estàndards els protocols vigents, i farem també acompanyament als partits perquè hi compleixin.