A menys d’un mes de la diada contra la violència envers les dones, el pròxim 25 de novembre, l'Ajuntament de Barcelona ha presentat aquest dimecres les dades sobre la percepció de violència masclista a Barcelona en l’àmbit de la parella. L'enquesta recull tot allò que els veïns i veïnes de la ciutat que va ser escenari de les massives mobilitzacions del 8 de març o de la resposta contra la sentència de la Manada codifiquen com a violència masclista. El boom lila dels últims anys, acompanyats d’una major sensibilització als carrers i a les institucions, són el marc en què s’han recollit unes xifres que, tal com ha explicat la tècnica d’igualtat del Departament de Transversalitat de Gènere de l’Ajuntament de Barcelona, Mar Camarasa, mostren una millora respecte a l’últim sondeig de 2010.

El consistori ha volgut posar al centre de la presentació el fet que els homes mostren una menor capacitat per identificar diverses expressions de violència masclista, un tret que sí que s'ha mantingut al llarg dels anys: “Respon a una qüestió d’experiència pròpia”, explica Camarasa. És el patró que es repeteix en tots els escenaris plantejats als enquestats, com ara els que tenen a veure amb l’autonomia i el control: un 12% de les dones no veuen violent que no se’ls tingui en compte la seva opinió, mentre que en el cas dels homes aquesta xifra puja fins al 15,8%. Quan es tracta d’enviar missatges al mòbil contínuament, un 8,8% de les dones no ho considera violència masclista mentre són un 12% els homes que no ho identifiquen com a tal. Pel que fa al control econòmic, la xifra de dones que normalitzen aquest fet arriba fins al 8,8%, mentre que la dels homes, fins al 13,5%.

De les formes més clàssiques de violència masclista, com ara "no deixar que [una parella dona] parli amb altres homes", l'11,1% dels homes enquestats ho veuen com a un fet no violent o violent moderat, mentre que entre les dones aquest percentatge és d'un 6,7%. Expressions de violència masclista tan evidents com "fer sentir por, amenaçar-la" o, fins i tot, "obligar-la a tenir relacions sexuals" -és a dir una violació- encara acumulen un 5,1% i un 4,3% respectivament, en el cas de les dones, i un 6,9% i un 5,7%, en el cas dels homes, que no ho identifiquen com a violència masclista.

L’aspecte més preocupant que mostra l’enquesta arriba amb les preguntes sobre l’origen d’aquesta violència. Un 87,4% de les dones enquestades i un 76,3% dels homes veuen en l’alcohol una causa important perquè es cometin agressions: “Hi ha una confusió generalitzada. Manca socialment una concepció estructural de les causes de la violència masclista”, ha explicat Carrasco durant la presentació de les dades. D’altres causes contextuals que la població identifica com a rellevants són que l’agressor hagi viscut una situació violenta durant la infància o la “tendència natural dels homes a la violència”, aquesta última en un grau menor –un 43% en el cas dels homes preguntats i un 23,3% en les dones, una diferència significativa entre gèneres-. Aquestes opcions són les més populars entre els homes i les dones jubilades i que realitzen treball domèstic no remunerat.

D’igual manera, també existeix un alt grau de persones que assenyalen “el masclisme” com el causant d’aquestes violències -un 74,5% de dones i un 56,6% d’homes-, així com “el canvi en el paper tradicional d’homes i dones” –un 42,9% de dones i un 23,3% d’homes. Pel que fa a l'edat, són els més grans els que tenen més dificultats per identificar la violència masclista més clàssica, mentre que els joves mostren moltes dificultats per descriure com a violentes formes de control mitjançant les tecnologies.

El treball de les masculinitats, al centre de la violència

Davant la marcada diferència entre gèneres a l'hora d’identificar violències, les xifres s’han presentat en el marc d’uns actes organitzats pel Servei d’Atenció a Homes (SAH), un espai de l’Ajuntament de Barcelona dirigit a "homes que volen canviar la manera de viure les seves relacions afectives, en l’àmbit de la parella, familiar, laboral i comunitari", tal com explica el tríptic de l'organització. "Es tracta d’un espai on es treballa amb homes agressors", afegeix en declaracions per Públic la regidora de Relacions Internacionals, Feminismes i LGTBI, Laura Pérez. A banda del SAH, l’Ajuntament també ofereix els Punts d’Informació i Atenció a les Dones (PIAD), i altres serveis destinats a infància, adolescència i tràfic d’éssers humans, tots relacionats amb l’abordatge de les violències masclistes del govern municipal.

La jornada, amb títol “Masculinitats i canvi social”, ha iniciat amb la intervenció de Pérez, quan ha defensat el motiu pel qual des de l’administració ha decidit posar al centre de la qüestió als homes: "És una aposta política. En aquest moment on les dones estan agafant aquest paper de sortir al carrer, a les entitats, a les institucions... També necessitem apel·lar a l’altre 50%. Si volem una transformació social, nosaltres soles no ho farem", ha reafirmat en declaracions a aquest diari. La regidora creu en la necessitat de “promocionar noves masculinitats” perquè “facin la seva part i actuïn contra la violència masclista”; una posició que genera debat en un heterogeni moviment feminista, que es prepara per a les mobilitzacions del 25-N des de diferents òrbites.

Més enllà de la identificació de la violència masclista, el que genera rebuig transversalment són l'existència de les agressions. Per aquest motiu, la professora de la Universitat Rovira i Virgili Barbara Biglia ha mostrat la seva preocupació per la cortina de fum que, paradoxalment, pot generar una major socialització dels discursos feministes, que provoquen espirals del silenci entre els seus detractors: “La majoria de persones que hem crescut a Barcelona i hem vist totes les campanyes que s’han fet, considerem determinades terminologies com a negatives. És molt difícil que algú no identifiqui ‘el control’ com una violència”, explica Biglia.

El que preocupa a aquesta professora, però no és la càrrega negativa d’aquelles violències que ja es consideren intolerables en l’imaginari col·lectiu, sinó la identificació d’aquestes entre les pràctiques pròpies dels homes: "Què és control? Jo puc condemnar el 'control'. Que el que jo faci es pugui anomenar control, ja és una altra cosa”, explica, qui creu que sovint s’acostuma a reduir el fenomen de la violència masclista a quelcom que passa als marges de la correcció social: “No ens podem quedar com si fos la denúncia del fet excepcional. Perquè quan ens quedem aquí, i ens assabentem que violen repetidament a les dones que recullen les maduixes de Huelva, ningú diu res perquè ho situa en quelcom tan excepcional que no toca de prop”.

Educació i justícia, deures pendents

Per tal d'aprofundir en la "deconstrucció" de mirades androcèntriques en diferents camps, a les jornades també hi ha assistit la Doctora en dret penal i criminologia, Isabel Marzabal, i el tècnic en prevenció de violència masclista de l'Entitat Sida Studi, Teo Pardo, els quals han ofert el seu punt de vista en la inclusió de la perspectiva feminista en el sistema educatiu i judicial.

Marzabal considera que existeixen "resistències" per introduir una visió feminista en el sistema judicial: "Sovint s'identifica la violència masclista com quelcom que ja està erradicat, i es cau en lligar-ho amb un fenomen d'altres cultures. També s'assimila que pot ser una qüestió lligada als recursos econòmics. La violència masclista és un fet transversal". La doctora ha estat especialment dura amb el que ella considera que és una "falta d'empatia amb la víctima" i a la revictimització per la qual ha de passar quan compareix davant els tribunals: "La víctima és subjecte d'examen segons la seva professió, la seva posició econòmica... Falta entendre per què de vegades té buits i no recorda, per què ha de canviar el seu relat. Haver de recordar tot allò davant del públic, els tribunals i tothom que sigui precís pot ser molt dur".

Marzabal també ha criticat la manca de perspectiva de gènere que existeix entre els magistrats: "Hi ha processos que, per desgràcia, refermen un patró de masculinitat d'odi cap a la dona. La dona ho ha provocat, la dona s'hauria de mantenir en el seu àmbit més domèstic... Fins i tot, s'arriba a mirar si hi ha hagut ferides a l'agressor per veure si la víctima s'ha volgut defensar de l'agressió", explica.

Per la seva banda, Pardo ha explicat la necessitat de treballar amb el gènere i la sexualitat durant la infància i l'adolescència, moment en el qual es mostren de manera més teatralitzada els rols de gènere durant la construcció de la identitat, o el que ell ha denominat en cas dels nois com "el drag king permanent". Per aquest motiu ha reivindicat la necessitat d'incloure la coeducació en el currículum educatiu, que considera, encara no està prou integrada.