L'acord de pressupostos per a la Generalitat de Catalunya subscrit aquest dimecres a la tarda entre el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i el primer secretari del PSC, Salvador Illa, és òbviament d'extrema rellevància. En primer lloc pel contingut, amb partides molt importants per al funcionament i millora de serveis essencials. Són 41.025 milions d'euros, un pressupost expansiu i de xifra rècord, amb gairebé 4.000 milions més respecte als comptes de l'any passat. Sens dubte, aquestes i moltes altres xifres -que una vegada aprovats al Consell Executiu s'aniran coneixent- centraran el discurs tant del Govern com del PSC.

Però més enllà dels números, les derivades polítiques d'un acord d'aquestes característiques també tenen una gran rellevància per a la política catalana. Pel que podria haver passat si, com tot semblava apuntar, la negociació encallada hagués acabat descarrilant. I també perquè no és habitual una entesa d'aquestes característiques entre el Govern i el principal partit de l'oposició i el guanyador de les darreres eleccions al Parlament, el PSC. La maniobra d'última hora d'Esquerra acceptant una infraestructura anatema per als republicans com l'autopista B-40 ha permès forjar l'acord. Amb conseqüències que situen el tauler de joc polític de Catalunya en una altra dimensió. Aquestes són algunes de les claus de la qüestió:

Perquè el PSC ha subscrit l'acord després de la tensa negociació?

Que el principal partit de l'oposició i guanyador de les darreres eleccions –encara que empatat en escons amb Esquerra- subscrigui un acord per aprovar els pressupostos del Govern no passa cada dia. Però la política catalana dóna per això i molt més, i el PSC ha acabat signant. No podem oblidar que tampoc no és gaire habitual que un partit que ocupa la meitat d'un govern, com era el cas de Junts, acabi decidint abandonar tots els càrrecs i responsabilitats deixant sol al soci de coalició i retirant els seus 32 diputats de la governabilitat. Un fet que explica la situació actual, ja que els 33 diputats d'Esquerra que té el Govern feien imprescindible l'entesa amb els socialistes per tirar endavant els comptes.

El PSC s'ha mostrat des de l'estiu passat obert a aprovar els pressupostos. Dirigents socialistes reconeixen que l'oferta al Govern perseguia transmetre la imatge de partit assenyat, de govern, i útil malgrat estar a l'oposició. Els socialistes catalans tenen en ment el paper de Ciutadans a l'anterior legislatura, que malgrat guanyar les eleccions -fins i tot amb més marge que el PSC- es va acabar sumint en la irrellevància per l'aversió a pactar res amb els independentistes, cosa que van pagar durament a les eleccions passant de 36 a 6 diputats. Amb l'afegit que una part considerable d'aquests vots van passar al PSC.

Però la sortida de Junts del Govern deixant en una clara minoria a ERC va canviar el guió. Va encarir el preu dels pressupostos i fins i tot va introduir el dilema als socialistes de plantejar-se deixar caure el Govern. Les negociacions es van anar enrarint i el 28 de gener, com si fos una innocentada, el PSC va posar sobre la taula unes condicions que va assegurar eren innegociables i que semblaven d'impossible acceptació per a ERC. El paradigma socialista ja era en aquell moment: o ERC acceptava l'inacceptable i mostrava la seva debilitat o sense pressupostos i amb només 33 diputats, Aragonès es veuria forçat a convocar unes eleccions en què ara mateix el PSC cotitza a l'alça com a probable guanyador. Una victòria que podria haver estat una bona plataforma d'impuls també per a les aspiracions del PSOE i de Pedro Sánchez a les generals de finals d'any. Totes dues parts reconeixen que durant un parell de setmanes les negociacions es van congelar i els pressupostos es van donar per perduts, entrant a intentar guanyar el relat de com responsabilitzar del fracàs a l'altra part.

Però ni allò inacceptable ho era tant -o almenys pesava menys que aprovar uns suculents pressupostos- ni tot era innegociable. I ERC va sorprendre dijous passat acceptant la polèmica autopista B-40 després que el PSC rebutgés qualsevol solució intermèdia de connexió viària al Vallès. Mentre que en altres punts de les condicions dels socialistes sí que s'ha pogut arribar a consensos intermedis com és el cas de l'aeroport.

Amb cara de sorpresa mal dissimulada, Illa i els seus es van prendre tres dies per deliberar. Arribant a la conclusió que forçar més la màquina després de la jugada d'Esquerra els deixava als peus dels cavalls com a responsables del fiasco pressupostari. Un fet no menor tenint en compte la pressió de tota la patronal, sindicats, agents socials, metges en vaga, o entitats del Tercer Sector que reclamaven a crits els pressupostos. La interlocució durant aquests tres dies de reflexió amb molts dirigents d'aquests sectors va deixar clar al PSC que ja no controlaven el relat. I dilluns els negociadors del PSC, amb Alícia Romero al capdavant, van arribar al Palau de la Generalitat amb una actitud molt diferent de la displicència de les setmanes anteriors.

Que hi guanya i que hi perd el PSC?

Finalment el PSC ha optat per apuntalar el Govern encara que sense gaires ganes de fer-ho Però la dura negociació li aporta la imatge de partit imprescindible per a la governabilitat de Catalunya. Recupera una posició central a la política catalana, d'utilitat per als seus votants, i ha aconseguit demostrar la debilitat del Govern al Parlament. També cal sumar-hi els rèdits territorials aconseguits amb les cessions d'ERC. Per exemple, al Vallès amb l'autopista B-40 o a les comarques de Tarragona amb el complex turístic Hard Rock. Aquestes i altres qüestions seran importants a les properes eleccions municipals. De passada, el PSC s'ha posicionat com el gran valedor de les grans infraestructures de cara a poders fàctics importants de l'àmbit de la construcció i el turisme.

Això sí, la contrapartida és que perd l'opció d'unes eleccions avançades en un moment demoscòpicament dolç i d'aquí a dos anys qui sap com evolucionarà el panorama polític. I d'altra banda, la construcció de la imatge d'una alternativa de Govern es veu desdibuixada en part en apuntalar des del lideratge de l'oposició a l'Executiu actual. Això augura un futur i descarnat desmarcatge del PSC davant d'Esquerra per compensar.

El Govern d'ERC, una mala salut de ferro

Des de la sortida de Junts del Govern s'ha especulat molt sobre la debilitat de l'Executiu republicà de Pere Aragonès amb només 33 diputats al Parlament. Totes les travesses donaven per impossible que aconseguís acords i que la legislatura continués. Però l'acord de pressupostos ha canviat totalment aquest escenari polític i ha demostrat que el Govern d'ERC té una mala salut de ferro. És evident que la dura negociació imposada pel PSC ha deixat una imatge de debilitat d'Esquerra, exemplificat en l'acceptació de la polèmica autopista B-40 del Vallès. Però les contrapartides són considerables.

L'acord permet a Aragonès esgotar la legislatura fins al 2025, i aquesta és la intenció. Aquests eren els pressupostos clau, per la dimensió econòmica i per marcar la recta final de la legislatura. Els del 2024 seran més fàcilment prorrogables en cas de no disposar de socis. En dos anys, ERC espera poder ampliar la base electoral disposant de tot el Govern i uns recursos gens menyspreables. "L'aritmètica parlamentària continuarà sent complicada -asseguren des de la direcció d'ERC- però ara podrem governar amb recursos i sense soroll i tensions internes constants -en referència a les baralles amb Junts que van marcar la primera part de la legislatura-", assegura un dirigent republicà. A Esquerra hi ha un objectiu clar i contundent: que la presidència d'Aragonès, la primera d'Esquerra des de la República, no es converteixi en una anècdota i un parèntesi entre les presidències de socialistes i convergents o postconvergents.

A la part negativa, la manera com ha arribat ERC a l'acord li pot generar un cert desgast a les municipals en alguns territoris afectats per les infraestructures que ha acceptat, com el Vallès o les comarques de Tarragona. Tot i que les bases del partit van fer pinya amb el Govern al congrés celebrat dissabte passat a Lleida. Per la seva banda, haver assumit la B-40 per aprovar un bé més gran com els pressupostos ha fet guanyar a Esquerra la imatge de partit de Govern, que assumeix les responsabilitats, però també les contradiccions que comporta governar. Una interessant evolució respecte a la tradició dels republicans de partit minoritari, assembleari i una mica antisistema de les dècades passades.

Els comuns, el soci fiable

En Comú Podem és la tercera pota imprescindible de l'acord de pressupostos. Els d'Ada Colau han seguit molt atentament les negociacions tenint en compte que les condicions de la B-40, l'ampliació de l'aeroport i el Hard Rock que imposava el PSC són línies vermelles per als comuns. Però en cap moment no s'han desmarcat de l'acord ja subscrit. Al final tampoc poden exigir a Esquerra que es planti quan les infraestructures en disputa són de titularitat estatal i es pagaran amb diners de les arques del govern del PSOE i Podem, on tenen presència, per molt en contra que estiguin de la seva materialització.

En Comú Podem ha optat per visualitzar-se com un partit d'esquerres però útil i obert a acords que permeti aconseguir banderes claus com la sanitat o la fiscalitat justa. És l'actitud que els diferencia dels seus principals competidors a la seva esquerra de la CUP, amb els anticapitalistes instal·lats en el no a tot el que provingui del Govern. Tampoc no es pot oblidar que ERC no només ha aprovat els pressupostos del Govern de Podem sinó sobretot els de l'Ajuntament de Barcelona amb Ada Colau al capdavant. Alguns anys amb convicció del cap de files republicà i cap de l'oposició, Ernest Maragall, i d'altres forçat pels designis de la direcció d'Esquerra. Així doncs, En Comú Podem s'ha convertit en un soci fiable per a Aragonès i ja és el segon pressupost que li aproven, el del 2022 amb Junts i el d'aquest any amb el PSC.

Un nou tripartit?

La coincidència a l'acord de pressupostos entre ERC, PSC i els hereus de l'antiga ICV, és a dir En Comú Podem, provoca la imatge de record de l'època en què van governar junts els tres partits davant de CiU. Primer amb la presidència de Pasqual Maragall i després amb la de José Montilla, tots dos socialistes. Una experiència de resultats poc fructífers per a cap dels tres partits. I sens dubte aquest serà un dels lemes repetits fins a l'extenuació pels hereus de Convergència, començant avui mateix pel portaveu parlamentari de Junts, Albert Batet: "Torna el tripartit, i torna de la mà de Pere Aragonès; no tornem al 2017 , avui tornem al 2004".

A l'hora de la veritat, el tripartit queda molt lluny com a possible esquema d'un futur Govern. En primer lloc perquè ERC ja no és el petit partit frontissa de principis de segle i ara és el primer partit de Catalunya competint aferrissadament per la victòria electoral i la presidència de la Generalitat amb els socialistes. També a les municipals seran grans rivals a ciutats com Barcelona, Tarragona o Lleida o a l'àrea metropolitana. Per això l'acord de pressupostos no predetermina una possible aliança futura per governar la Generalitat, més aviat al contrari obligarà les dues parts a desmarcar-se l'un de l'altre per afrontar la competició electoral.

D'altra banda, l'assumpció d'una bona part de votants de Ciutadans pel PSC i els efectes encara persistents del Procés que porta ERC a defensar el referèndum d'independència acordat deixa escàs marge per a una aliança estable entre els dos partits.

El frontisme entre blocs d'independentistes i constitucionalistes s'ha trencat?

Sí, encara que de manera conjuntural. L'acord de pressupostos entre l'independentista ERC i el constitucionalista PSC suposa la ruptura del frontisme existent des de fa més de 10 anys entre els dos blocs. És el primer gran acord des del 2012, any en què es va viure la primera gran manifestació independentista, entre un partit sobiranista i un unionista. És cert que en l'activitat parlamentària quotidiana o al món municipal ja s'han forjat altres acords, per exemple els que mantenen el PSC i Junts a la Diputació de Barcelona. Però a l'àmbit del Govern, l'acord de pressupostos marca un abans i un després a l'hora d'interrelacionar els dos grans pols de la política catalana. Ja es va arribar a un gran acord sobre la llengua catalana a l'ensenyament amb participació d'ERC, Junts, PSC i comuns, però aquest és un àmbit tradicional de consens. Ara, la ruptura de blocs es trasllada a un eix fonamental de la governabilitat. Encara que això sí, de manera conjuntural. Ho va deixar clar aquest matí el primer secretari del PSC, salvador Illa, a l'anunci del pacte: "No és un acord de legislatura". I ho va corroborar, la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà.

¿S'ha acabat el 52% independentista?, el paper de Junts i la CUP

Un altre dels mantres de Junts per intentar desgastar el Govern és que amb aquest acord de pressupostos ERC ha acabat amb l'anomenada majoria independentista del 52%. La veritat és que aquesta majoria ja no estava en vigor fins i tot abans que Junts deixés el Govern, ja que la CUP va retirar fa molts mesos el suport a Aragonès al qual va donar la investidura com a president. L'estratègia unilateral de cadascun dels partits fa inviable reconstruir la unitat d'acció dels tres partits independentistes a curt i mitjà termini. Encara menys en un any electoral com l'actual. Amb tot, ERC manté el seu perfil netament independentista i dedicarà aquest 2023 a impulsar un Acord de Claredat entre les forces independentistes i fins i tot intentat sumar els comuns i el PSC –encara que molt més difícil per no dir impossible-, per fixar els criteris en la demanda d'un referèndum d'autodeterminació al Govern espanyol.

Com afecta a la política estatal l'acord?

L'acord de pressupostos entre ERC i el PSC tindrà un efecte balsàmic en les relacions dels republicans i el Govern de Pedro Sánchez. Aragonès en persona va comunicar a Sánchez el seu enuig pel bloqueig pressupostari dels socialistes i el va alertar de les possibles conseqüències. Un gest que va enfadar profundament els socialistes catalans i que va comportar a ERC dures crítiques de la resta de l'independentisme que el va considerar sucursalista. No hi ha indicis que la Moncloa o Ferraz hagin forçat el PSC a baixar del ruc en els pressupostos, però la veritat és que l'acord aclareix núvols importants en la política estatal a la recta final de la legislatura. Des d'ERC es desvincula la seva acció política al Congrés de la negociació dels pressupostos, però reconeixen que un fracàs provocat pel PSC hagués posat en perill nombroses votacions fins a les eleccions generals i possiblement una futura investidura de Pedro Sánchez si l'aritmètica ho permet. Connectada o no la cosa, el dia de l'anunci de l'acord entre ERC i el PSC, la derogació de l'anomenada Llei Mordassa ha aconseguit continuar endavant gràcies als vots decisius dels republicans liderats per Gabriel Rufián.