Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) és una de les fotògrafes de capçalera del país. Les seves imatges del tardofranquisme, la Transició i els personatges de l'època, com Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany o Ovidi Montllor, han marcat diverses generacions i han immortalitzat anhels, esperances i canvis.

Havent encetat ja la vuitena dècada, aquesta fotògrafa pionera publica les seves memòries visuals a La Barcelona de Pilar Aymerich (Comanegra i Ajuntament de Barcelona). A més d'imatges icòniques, n'hi ha algunes d'inèdites, com les que també s'han mostrat i es mostraran en dues exposicions enguany per celebrar la seva obra després de guanyar el Premi Nacional de Fotografia, atorgat pel Govern espanyol el 2021. El 2005, la Generalitat ja l'havia guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

Aymerich rep Públic a casa seva, on hi té l'estudi, encara amb càmeres i focus, i a les parets, fotografies i cartells d'exposicions pròpies i alienes: "Jo no em jubilaré mai. No contemplo quina vida podria fer jo fora de la fotografia". Les manifestacions feministes dels 70, el seu vincle amb la lluita per la igualtat avui i la memòria, la col·lectiva però també la que passa per figures cabdals del país com Montserrat Roig, marquen el fil de la conversa: "Ara es parla més de dones gràcies a les dones, a un moviment feminista viu".

Acaba de publicar el llibre i té diverses exposicions planificades. Ho veu com unes memòries?

Sí, en realitat sí. Crec que és una memòria visual, però també personal, perquè en els peus de foto jo explico el que sentia quan feia la fotografia, el que passava al meu voltant. Això no ho expliquem mai, les persones que ens dediquem a la fotografia. Són unes memòries d'una època molt concreta, comprèn just els finals del franquisme i la Transició. Són uns anys als quals no s'ha dedicat massa temps a parlar-ne. Ara es comença a fer, però a nivell polític, no ciutadà.

A què es refereix?

Al que va significar la Transició per a nosaltres, les persones que sortíem al carrer, que volíem canviar les lleis.

Per què tot just se'n comença a parlar ara?

Primer, jo crec que és que ha passat prou temps. I segon, jo crec que el ciutadà pensa que ens hem quedat a la meitat. Que tot el que van intentar fer els pares després de la mort de Franco, s'ha anat diluint. I llavors els joves es troben amb un món que tampoc ha canviat com nosaltres volíem que ho fes. Tinc l'esperança que aquests joves canviaran una mica més el que nosaltres vam fer, o potser no, clar... El futur sempre és una incògnita.

Què és el que va frenar aquests canvis?

Es van haver de fer molts pactes després de 40 anys de dictadura i la cosa va anar baixant com un suflé. Però, clar, et vas fent gran i penses... Després de 40 anys de dictadura, amb totes les institucions completament copades pels franquistes, es podia fer alguna cosa més? Hi ha gent que diu que no, però molta gent diu que sí... La gent del carrer tenia unes esperances que no es van complir.

I com recorda aquells anys, tant a nivell personal com professional?

Els recordo com anys d'esperança i d'alegria; estàvem contents. Per fi ens havíem tret tot aquell pes de sobre de la nostra infància, la Barcelona trista, grisa... Cada dia sorties al carrer perquè cada dia passava alguna cosa. Quan no eren uns, eren uns altres. Tot el moviment feminista, per exemple, al començament va quedar una mica com amagat dintre de tota la Transició, però després s'ha anat revisant i va ser un gran canvi. Encara que no s'hagi solucionat tot; ens continuen matant, una xacra que és impensable. Jo crec que no hi ha la voluntat real d'acabar amb això...

La ciutat ha sigut el seu medi natural, sobretot per treballar. Com ha marcat la seva trajectòria?

Jo soc ciutadana, soc urbana. Salto de ciutat en ciutat. Barcelona és el meu quarter general. Jo crec que les ciutats sempre tenen influència en la gent. Barcelona, per mi, és una ciutat per passejar. És una ciutat molt gràfica, perquè té molts barris diferents, et pots trobar el modernisme, el gòtic, l'arquitectura més moderna. És una ciutat oberta i viva. El que fa por és que aquesta ciutat es vagi desactivant pel turisme, per la falta de cura de la ciutat.

Tem que Barcelona perdi la pròpia identitat?

Tinc por que Barcelona acabi com un parc temàtic. Això és el que em fa més por.

Vostè està situada a Gràcia, com ha anat canviant?

Gràcia sempre estat un barri lluitador, emprenedor, hi ha molta joventut... Sí que hi ha turisme, però no hi ha aquesta cosa tan massiva. Esperem que continuï així.

Va néixer al Carmel.

Jo vaig néixer en una torreta del Carmel. La meva àvia tenia bronquitis crònica i llavors es va fer fer una torreta petita però amb molt de jardí, molt bonica. No era una de les grans torres que després hi havia cap a Horta. Al Carmel eren més de treballadors, gent de classe mitjana. Sempre he sigut del Carmel, però no hi he pujat mai més perquè sempre m'ha fet molta pena; totes aquelles torres van anar a terra i van fer cases de pisos. M'he quedat només amb el record.

Al llibre hi ha fotografies de quan ja hi havia barraques.

Va ser un barri on no hi havia cap planificació urbanística. Migrants d'altres llocs de l'Estat espanyol que arribaven, si podien fer-se una casa, se la feien... Però no hi havia canals de neteja, no hi havia una infraestructura de barri. Va quedar absolutament col·lapsat. Moltes vegades passaves i deies "ui, però si aquí hi havia un carrer!" i de cop estava tapat per una casa. Els barris d'aquella època, en ple franquisme, no tenien cap ni peus. No hi havia hagut cap voluntat d'estructurar els barris i la ciutat. Ha sigut després. En aquell moment no hi havia ni aigua, ni clavegueram... Depenia molt del barri. Barcelona era una ciutat bastant inhòspita.

Ara el Carmel s'ha convertit en una icona pel turisme massiu, amb els búnquers...

De petits nosaltres anàvem als búnquers amb els nens de les barraques de l'altra banda del Carmel, al costat del Parc Güell. Hi anàvem a fer volar estels. Teníem 7 o 8 anys. I ara quan veus tots aquests botellons... El turisme desvirtua les ciutats i això és un problema gros.

Abans de dedicar-se a la fotografia, va estudiar teatre. Com va marcar això la seva carrera?

Al teatre estàs plasmant unes situacions, una escenografia, i amb la fotografia passa el mateix. Moltes persones han dit que a la meva fotografia es nota la meva professió teatral anterior. Cuido molt el decorat on poso les persones. Hi ha un enquadrament que sempre és molt perfecte. Si no ho veig bé, ja no apreto el disparador... Suposo que em ve del teatre. El que passa és que va ser una decisió completament intuïtiva.

Dedicar-se a la fotografia?

Sí. No tenia cap raó per dedicar-m'hi, i a part no ho havia fet mai. Va ser a Londres, en veure aquella ciutat viva, les grans manifestacions de la guerra del Vietnam... Va ser allà on vaig decidir que si no escrivia, podia escriure amb la mirada.

En aquell moment era una professió sobretot d'homes...

La fotografia documentalista era un mitjà d'homes. Hi havia molt poques dones que fessin fotografia.

Va ser difícil obrir-se pas?

Va ser difícil i també fàcil, perquè el fet de ser una minoria, d'haver-n'hi molt poques, feia que pogués entrar a certs llocs perquè no es contemplava que una dona estigués allà fent fotos. Moltes vegades, a les manifestacions era jo sola. En aquells moments que eren més perillosos, podia dissimular. I això era un avantatge. Em podia ficar a llocs on els homes no podien.

Com va viure el canvi de l'analògic al digital?

El digital ha trastocat la cosa de la imatge. No només han canviat les eines, perquè també influeixen a com veus la realitat i com la interpretes. El ficar-te en el laboratori, revelar, ampliar, triar les fotos, tot a les fosques... Això et feia reflexionar. La reflexió comportava que et miressis les fotos d'una manera diferent, com una mena d'història que sortia de dintre teu. Mentre que ara fas les fotos, et poses davant de l'ordinador, moltes persones ja les envien directament a la redacció. No hi ha molts moments per reflexionar, per dir quina foto m'agrada més, què vull explicar, quina història queda més reflectida en aquesta foto o en l'altra. Reconec que jo tinc una nostàlgia de l'analògic, encara en faig i encara tinc laboratori. Són dues maneres de treballar i de posar-se davant d'una fotografia. Totes dues són bones, però també diferents. Ha canviat molt la manera de treballar i de concebre la fotografia, i la manera de treballar del propi fotògraf.

Al llibre surten fotografies de les preses de la Trinitat i vostè diu que la fotografia pot tornar la identitat a algú que l'hi han pres. La seva concepció de la fotografia és eminentment social?

La fotografia serveix per moltes coses. N'hi ha molts tipus. Hi ha fotografia que la fas agafant els inputs de fora, que és el documentalisme. Una altra és quan tu mires una realitat i surt una fotografia que és intimista, que et ve de dintre. No et bases en la realitat, sinó que et bases en la teva concepció del món. La mirada del documentalisme, que és també una mirada d'autor, si la dirigeixes cap a temes dels quals normalment no se'n parla, com per exemple les preses de la Trinitat, unes dones completament oblidades... El fet d'anar-les a buscar, de buscar la seva imatge, vol dir que els dones un protagonisme que elles no han tingut mai. També em va passar a Beirut, als camps de Sabra i Xatila. Vaig començar a fotografiar nens d'orfanats i després els enviava les fotografies.

Quin valor té això?

Aquells nens mai havien sigut fotografiats. La fotografia et reconeix com una persona única. "Aquest soc jo". Reconeix la teva pròpia identitat. Per això la gent té por a fer-se fotos, perquè moltes vegades tenen por de la pròpia imatge.

Va fer equip professional amb Montserrat Roig, una de les seves grans amigues. Com va ser treballar al seu costat?

Eren uns anys conflictius, en tots els sentits, tant al carrer com a la literatura. Era molt difícil arribar a la gent, també. Quan jo feia fotografia, ella mirava, i quan ella entrevistava, jo escoltava. Després discutíem com havíem vist el personatge. Primer, érem dues dones, érem amigues, a més.

Com es van conèixer?

Ens havíem conegut als 16 anys, a l'Escola Dramàtica Adrià Gual. Hi havia una complicitat que, per fer fotografia i per estar en els mitjans de comunicació, és gratificant i en surten moltes coses que d'una altra manera seria més difícil.

Creu que la seva figura està prou present en l'actualitat?

Crec que som un país que oblidem bastant la gent que ha sigut rellevant per nosaltres. Durant una època sí que no se'n parlava gens, de la Montserrat Roig. Ara se'n comença a parlar més. És curiós perquè em truquen noies joves, que em diuen, "hem llegit la Montserrat Roig". Interessa molt aquesta connexió entre dues generacions molt diferents, que en realitat tenen els mateixos problemes.

Com sent aquesta recuperació de la seva figura?

Amb moltes amigues diem que s'ha de parlar de les dones que han sigut un referent per a nosaltres, o que han estat al nostre costat en un moment determinat. Perquè si no en parlem nosaltres, no en parlarà ningú. Per a mi és una satisfacció que hi hagi un lligam entre diferents generacions de dones. Perquè vol dir que la seva literatura està viva.

Deia que és un país que no recordem: s'ha tendit més a oblidar les dones?

Per suposat. Però això amb totes les disciplines. La història té un buit amb les dones. I és el no parlar-ne. O parlar-ne de tres o quatre de molt característiques. Perquè hi ha moltes més dones, com hi ha molts més homes. Però la proporció fa riure.

Creu que se n'han recuperat algunes gràcies als avenços del feminisme en els últims anys?

Sí, crec que sí. S'està parlant més de les dones gràcies a les dones. Gràcies a què el moviment feminista està més viu i hi ha aquesta curiositat per analitzar els començaments del feminisme. Abans no hi havia aquest lligam entre el primer feminisme dels anys 70 i el d'ara. Encara que ara és un feminisme diferent, perquè la societat és diferent, hi ha un lligam. Si ara hi ha unes lleis, si existeix l'avortament, el divorci, és gràcies a aquestes dones que van sortir al carrer demanant uns drets.

En aquests 50 anys, s'ha pogut aprofundir en aquests drets que comenta?

No, aprofundir no; s'ha pogut avançar. Dins de la societat hi ha un masclisme molt arrelat i això és molt difícil d'aconseguir si no hi ha una voluntat de tota la societat d'aconseguir-ho.

Diu que vostè ha estat fotògrafa les 24 hores del dia. Com ha afectat això la seva vida?

La meva vida ha estat marcada per la fotografia, perquè, evidentment, només fas fotografia. Jo, per exemple, no he tingut fills. Sempre deia "l'any que ve tindré un fill", però en realitat tenia feina, i, a veure, això també denota que tampoc ho he necessitat. No en vaig veure necessitat; m'apassionava la meva feina i amb això ja en tenia prou. No necessitava posar una criatura al món, tal com està, a més a més. I llavors vaig optar per dedicar-me a allò que m'agradava.

S'ha jubilat?

No, jo no em jubilaré mai. No contemplo quina vida podria fer jo fora de la fotografia. Continuo anant molt als llocs, al cine, al teatre, perquè crec que una fotògrafa ha d'estar molt al dia culturalment de tot el que passa. Tu no pots fer una bona fotografia si no saps qui és la persona que està davant. Estic acostumada a viure dintre del món de la cultura i del món dels esdeveniments. Tinc una idea del món, del moment, de la cultura.