Els deu anys de Podemos donen per a molt. La irrupció de la formació morada ha marcat una dècada de canvis estructurals en la política espanyola que poden omplir llibres sencers si són analitzats en profunditat. Sens dubte, un de les majors fites del partit, el més recent, és la seva entrada en el Govern de l'Estat espanyol, un pas pel poder executiu que ha deixat una petjada legislativa encara molt present en l'actualitat (moltes de les normes continuen vigents i operen avui dia).

L'acció de Podemos en l'Executiu no podria entendre's sense la concepció que els seus dirigents, especialment Pablo Iglesias, tenien del mateix com l'únic camp o fòrum del debat i la lluita ideològics destinats a marcar la producció legislativa d'un país.

Amb una dreta centrada en construir un relat d'impugnació del Govern (que ja el 2020 qualificaven com a "il·legítim"), a Podemos entenien que el Consell de Ministres era l'únic àmbit possible per impulsar lleis (més enllà de les negociacions que es van mantenir durant la passada legislatura amb els denominats socis de la coalició en el Congrés dels Diputats).

En aquestes batalles, els d'Iglesias (que aleshores comptaven amb tres ministeris, encara que en el seu rol com a vicepresident el llavors secretari general de Podemos era present en moltes de les negociacions d'altres ministeris d'Unidas Podemos) van aconseguir tirar endavant mesures molt importants.

Una de les primeres de la legislatura va ser el desplegament d'un ingrés mínim vital. Podemos es va fixar aquesta iniciativa com un objectiu prioritari i va aconseguir tancar un acord amb el PSOE que, finalment, no va ser del tot satisfactori per a la formació habitada, que des de 2014 havia incorporat en els seus programes una renda bàsica universal com una de les seves mesures estrella.

Vicepresidència, Igualtat i Drets Socials

La prestació aprovada va néixer amb molts problemes, que arrossega avui en diadia (excessiva burocràcia per accedir-hi, menys abast de l'esperat...), i Podemos va protagonitzar diverses negociacions amb els socialistes (sobretot amb Seguretat Social) per millorar-la i per garantir l'accés de les persones més vulnerables.

Una de les majors empremtes del partit en el Govern la va deixar la ministra d'Igualtat, Irene Montero. La seva projecció legislativa va ser molt diversa (des dels plans d'igualtat fins al Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere), però les seves dues mesures estrella, les de major abast, van ser la denominada llei trans i la llei del només sí és sí.

En ambdues, l'exministra va lliurar una intensa batalla contra una part del feminisme del PSOE liderat per l'exvicepresidenta Carmen Calvo, però finalment va aconseguir tirar endavant els seus continguts i va impulsar dues normes pioneres a Espanya i a Europa. Amb la llei trans es va permetre l'autodeterminació de gènere a partir dels 16 anys i es van prohibir les denominades teràpies de conversió, entre moltes altres mesures.

La llei del només sí és sí que va situar el consentiment com a element principal a l'hora de determinar una violació. La rebaixa de condemnes d'agressors sexuals que alguns jutges van aprovar després dels canvis penals que introduïa la norma va desfermar la major batalla entre el PSOE i Unidas Podemos al Govern, i els socialistes van reformar la llei amb el suport del Partit Popular i en contra del criteri d'Igualtat i de Montero.

El tercer ministeri dirigit per Podemos va ser el de Drets Socials i Agenda 2030 (liderat primer per Iglesias i després per Ione Belarra). La llei de famílies havia de ser ser la seva mesura estrella en la legislatura, però l'avançament electoral decretat per Pedro Sánchez va impedir que veiés la llum.

Més enllà de les lleis: els escuts socials i la fiscalitat

No obstant això, Belarra va ser la principal negociadora d'una llei d'habitatge que es va convertir en la norma més enquistada de la coalició. Mentre Unidas Podemos defensava la intervenció dels preus del lloguer per punxar la bombolla del lloguer, els socialistes rebutjaven fixar límits i apostaven per fórmules com la d'incentivar fiscalment als arrendadors que voluntàriament baixessin els seus preus.

La negociació va durar diversos anys i Podemos va denunciar que el PSOE bloquejava aquesta mesura, però en la recta final de la legislatura es va desbloquejar i va ser una de les mesures estrella en la campanya electoral que els socialistes van dur a terme per a les municipals i autonòmiques de maig de 2023 (per confrontar amb un PP que rebutjava aplicar-la per abaixar els preus del lloguer).

La norma tampoc va recollir totes les aspiracions de Belarra, i va ser titllada d'insuficient per part d'alguns col·lectius d'habitatge i associacions de llogaters, però finalment va recollir un sistema per declarar zones tensionadas en les quals poder fixar límits als preus del lloguer (sempre que l'entitat territorial competent, ajuntament o comunitat, vulgui fer-ho).

Més enllà de les lleis, Podemos va deixar la seva petjada legislativa en els escuts socials de la Covid i de les conseqüències econòmiques de la guerra d'Ucraïna (sobretot en matèria de protecció enfront dels desnonaments i de prohibició de talls dels subministraments bàsics per a famílies vulnerables).

També van ser artífexs, amb el treball i les propostes dissenyades per Nacho Álvarez, d'algunes reformes fiscals importants (taxes Tobin i Google, imposat de solidaritat de les grans fortunes...), així com de la reforma del mercat elèctric perquè part dels denominats beneficis caiguts del cel de les grans empreses energètiques servissin per a baixar el preu de la factura de la llum dels ciutadans.

Deu anys de Podemos que han canviat la política espanyola, i tres i mig en els quals, batalla a batalla amb el PSOE, va deixar la seva petjada legislativa en el Butlletí Oficial de l'Estat.